Mercè Rodoreda, Joan Sales: cartes completes, 1960-1983

Correspondència que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales, editor de la majoria de les seves novel.les a Club dels novel·listes, entre 1960 i 1983..450 cartes del novel·lista i editor Joan Sales i 150 de l’escriptora Mercè Rodoreda. Més de mil pàgines d’intercanvi que contextualitzen dins les circumstàncies personals, l’època i la situació històrica catalana i editorial. Els termes de discussió són sovint estètics, literaris, editorials, o al voltant de la societat catalana i permeten al lector conèixer el clima cultural i social del franquisme i els primers anys de la transició.

“Estimat amic:
Estic acabant de copiar la novel·la. Em falten una trentena de pàgines. A finals de setmana us enviaré l’original, exacte al que teniu, i així, quan vulgueu, podreu enviar els dos exemplars a la censura. (...) He posat sempre carrer Gran. He posat acera. He tret tots els globus. El que no m’ha estat possible de posar, per no sé quina mena de mania és quarto. Tot i que quan jo era petita, pujava a jugar al quarto del terrat. Ho deixo al vostre criteri. Jo no he pogut. En quant al títol, deixem, potser La plaça del Diamant. El títol trobat per la vostra dona està molt bé i em va agradar molt, però el vaig consultar i van trobar que quedava massa Vilanovesc, encara que hi hagi un tros de la novel·la on les senyores parlen de la senyora dels coloms. Dues vegades, en la còpia que he fet, parlo o faig parlar, de la noia dels coloms. En Cintet diu que hauran de fer una font que se’n digui la noia dels coloms amb la Colometa a dalt amb un colom a la mà. La noia dels coloms, no estaria malament, Però em decanto mé, ara, per La plaça del Diamant"

“Estimada amiga: (...)
Mentre som llegits, vivim. I aquí hi ha el problema més greu de la literatura catalana, la falta de lectors, que ens talla les ales. Molt sovint em pregunten si no escric una “altra novel·la” ¿Com escriuré una altra novel·la, si no ha arribat a exhaurir-se la primera edició de la primera? Sense la pressió dels lectors, els lectors no funcionen. Però en aquest país hi ha molts ximples que no entenen una cosa tan senzilla”
... Sigueu sempre simpàtica com aquesta vegada, i podrem dir aquell tòpic tan rebregat que "en el cel de la nostra amistat no hi ha cap núvol” Si bé sospito que a vós, com a mi, un cel sense núvols us sembla ensopit”

“Estimat amic Sales:
Acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica "a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra...Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser (...) Les escenes de guerra són les millors que he llegit”

“Estimada amiga:
(...) En Villalonga, a més, em deia que a ell El carrer de les camèlies li agrada més que la plaça. Coincideix en això amb la meva dona (la qual està engrescadíssima amb l’últim setembre, ja us ho escriurà) Es veu que al món hi ha placistes i carreristes; jo sóc un placista furibund. I es veu que als carreristes L'ultim setembre també els entusiasmarà. A mi m’agrada, però el deliri que tinc per la plaça no el puc sentir ni pel Carrer ni per l’últim setembre. Reconec que en gran part es deu a l’encís de la Colometa, un àngel del cel inimitable.

Muriel Barbery

Novel.la a dues veus: la Renée, una portera vídua de 54 anys i Paloma, la filla adolescent d’un ministre d’esquerres. Dues persones intel.ligents que comparteixen el mateix edifici de la rue Grenelle de París. L’arribada d’un nou llogater canviarà les seves vides.


“Aquest matí, tot escoltant France Inter, he tingut la sorpresa de descobrir que jo no era el que creia ser. Fins llavors havia atribuït les raons del meu eclecticisme cultural a la meva condició d’autodidacta proletària. Com ja he evocat m’he passat cada segon de la meva existència que podia distreure del treball llegint, mirant pel.lícules i escoltant música. Però em semblava que aquest frenesí en la devoració d’objectes culturals patia d’una falta de gust de primera magnitud, de la barreja brutal entre obres respectables i d’altres que ho eren molt menys” (...) He llegit obres d’història, de filosofia, d’economia política, de sociologia, de psicologia, de pedagogia, de psicoanàlisi i, és clar i sobretot, de literatura. Aquelles m’han interessat; aquesta és tota la meva vida. El meu gat Lleó es diu així per Tolstoi. El precedent es deia Dongo per fabrice del. La primera tenia per nom Karenina per l’Anna, però jo només li deia Kare, per por de ser desemmascarada. Tret de la infidelitat stendhaliana, els meus gustos se situen molt netament a la Rússia d’abans de 1910, però em vanaglorio d’haver devorat una part després de tot apreciable de la literatura mundial si es té en compte el fet que sóc una filla del camp i que les meves esperances de carrera es van superar arribant a la porteia del número 7 de la rue de Grenelle, i encara que s’hauria pogut creure que tal destí consagra al culte etern de la barbara Cartland “


“Als rics, el deure d’allò Bonic. Altrament, es mereixen morir. En aquest punt de les meves reflexions indignades es quan algú truca a la porteria”


“El senyor que ha comprat l’apartament dels Arthens és japonès! Es diu Kakuro Ozu! Quina sort la meva, cal que passi això just abans que em mori ! Dotze anys i mig al mig de la indigència cultural i ara que desembarca un japon}es, cal anar-se’n al calaix...És massa injust”

“Heus aquí la situació: jo, la Renée, de cinquanta-set anys i amb galindons als peus, nascuda en el llot i destinada a romandre-hi, que vaig a sopar a casa d’un ric japonès de qui sóc la seva portera per l’única falta d’haver-me estremit davant d’una citació d’Anna Karènina”

“La Sra Michel m’ha contat el seu trauma: fuig d’en Kakuro perquè es va quedar traumatitzada per la mort de la seva germana Lisette, seduïda i abandonada per un fill de casa bona. No confraternitzar amb els rics per no morir és, des de llavors, la seva tècnica de supervivència”

“No tingui por, Renée, no em suïcidaré i no calaré foc a res de res.
Ja que, per vostè, perseguiré d’ara endavant els sempre dins del mai.
La bellesa en aquest món”

Narcís Comadira

Aplec de textos amb un to líric dedicats a París, a altres llocs de França i sobre alguns artistes francesos o assimilats a la cultura francesa.

“Com que neva una mica i som al Marais, he pensat que fóra comfortable passar en una estona en un ambient acotxat, amb tapissos i estores i parquets encerats, amb mobles antics i dibuixos i records i fotagrafies. És per això que ens dirigim a la Place des Vosges, sempre tan acollidora, sota els paraigües oberts, les volves de neu giravoltant entorn nostre i fonent-se sobre la llana espessa dels nostres abrics. A la Place des Vosgues -antigament Place Royale- al número 6, hi ha la Maison de Victor Hugo. Allà hi va viure, de lloguer, el gran escriptor francès des del 1832 fins al 1848.(...) la casa, tal com la visitem ara, és una reconstrucció d’ ambients, amb mobles originals i pintures i dibuixos, però els espais han canviat, perquè s’ han enderrocat envans que els trituraven però que eren indispensables per als usos domèstics d’una família nombrosa amb servei i per als usos representatius del poeta, que reunia habitualment al saló les llumeneres de França”

“Si Josep Carner, el 1928, volia bastir-se un clos, jo també, de bona gana, ho faria. Però el meu clos no seria pas el clos literari que reclamava el príncep dels poetes, escampat pel desori en què es trobaven les lletres catalanes. El clos de Carner era un clos de propietat literària. El meu clos, el que ara voldria-potser perquè ja estic decebut del tot d’ això que encara se’ n diu la literatura-, és un clos que tanca una vinya. Un clos petit, lluny d’aquí, a la Borgonya, encerclat de murs de pedra carreuada, plantat de ceps, arrenglerats com versos, del qual i pel qual pogués viure, segur d’una vegada que l’esperit que hi produís fóra del tot palpable, afruitat, corpulent i acollidor. Un clos on la cultura s’hi especialitzés en viticultura; on l’esforç, malgrat l’atzarositat de la metereologia, es traduís en alguna mena de certesa-ni que fos líquida i esbravadissa-roja de sang o encesa d’or”

“D’alguna manera, els anys més dramàtics del segle XX hi apareixen concentrats en la mirada estràbica de Sartre i la seva imatge i les seves opinions, les seves idees, s’ alcen encara com a bandera d’una llibertat que, quan era jove, ens semblava que podíem fer nostra i que cada dia es va fent més impossible i s’esbava més en aquest triomf del capitalisme que pretén emmascarar els seus crims en la tovor de la correcció política i al qual ajuden les irisacions del pensament feble, la literatura fantasiosa i la política mediocre i decebedora. Sartre, que es va equivocar tantes vegades, no es va equivocar mai en la seva defensa de la llibertat i ara que el veig fotografiat de menut, amb els cabells rossos, vestit de marineret, assegut a la falda de la seva mare, se’m fa un personatge entranyable”

Alan Bennet

Novel·la intel·ligent que té com a protagonista la Reina d’Anglaterra que un bon dia descobreix el plaer de la lectura assessorant-se amb Norman Seakins, una mena de pigmalió que a poc a poc convertirà la Reina en una brillant coneixedora de la literatura fins al punt que començarà a sentir una gran apatia envers les obligacions monàrquiques.

“L’endemà al matí la Reina tenia el nas una mica tapat i com que no l’esperava cap compromís, es va quedar al llit tot dient que potser estava engripada. Això no era gens característic d’ella i tampoc no era veritat; de fet, el que volia era acabar el llibre”

“El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir el que volia llegir”

“Però fos Jane Austen o el feminisme o fins i tot Dostoievski, la Reina hi va acabar arribant, i també a molts altres llocs, però mai sense recança”

“La Reina mai no havia estat efusiva, no l’havien educada així; però en els darrers anys, cada cop més, i particularment en el període immediatament posterior a la mort de la princesa Diana, la monarca es va veure obligada a fer públics sentiments que s’hauria estimat més reservar-se. En aquella època, però, encara no havia començat a llegir, i tan sols ara s’adonava que aquell tràngol no era exclusiu d’ella, i que el compartia, entre d’altres, amb Cordelia, Va escriure al seu quadern: “Tot i que no sempre entenc Shakespeare, el que diu Cordelia, “No puc treure el cor de la boca”, és una afirmació que comparteixo del tot. El seu destret és el meu”

“—Com alguns de vostès potser ja saben, aquests últims anys he esdevingut una àvida lectora. Els llibres han enriquit la meva vida d’una manera que hom no hauria esperat mai. Però els llibres només ens poden fer recórrer una part del camí i ara em sembla el moment adient per passar de ser una lectora a ser, o a provar de ser, una escriptora“

“Em sembla que m’estic convertint en un ésser humà. No estic segura que això sigui gaire convenient”

Albert Sánchez Piñol

Tretze contes amb un tint surrealista i antropològic.

“Des que la cubana havia estat devorada per l'armari el país havia viscut una guerra colonial a ultramar, dues guerres mundials als diaris i una guerra civil allà mateix, sota el balcó. I un dia l'Alfred va presenciar el naixement de la seva pròpia vellesa”

“Després d'un pensament ràpid, tan fugaç com inspirat, l'espantaocells va dir: -Si us plau! Escolta bé el que haig de dir: vés i explica als ocells que no tinc res contra ells. Ben al contrari! Admiro l'elegància de seu vol, i la llibertat amb què creuen el cel”

“Sempre hi havia hagut homes de la Lluna escampats per la comarca. Molt pocs, perquè jo encara no n'havia vist cap. Se'n parlava com es parla de les cuques, els ulls de poll o la guerra del Siquipumbis”

“El refús des homes m'havia convertit en una ànima en pena. Tots els monstres que apareixien en els nostres somnis i en els nostres contes habiten les foscors del bosc, mai els poblats amb llars de foc. La pitjor sentència és la de vagar per les solituds inhumanes del bosc, sense fita ni pausa, sense poder parlar ni callar amb ningú. Que fos viu o mort ja no significava res”

“Què ens pot passar en una milmilionèsima de segon? Moltes coses. En una milmilionèsima de segon podem descobrir que ens hem enamorat. En una milmilionèsima de segon pot concloure un eclipsi que ha durat mil anys, o pot començar un diluvi que inundarà el món. Pot ser concebut un nen, un déu, un nen déu. En una milmilionèsima de segon l'oficinista Enric Sanoi, que és allà dins, a la panxa de la balena, pot descobrir una veritat suprema: que per creure´s un gran home només cal creure's un gran home”

Manuel Baixauli

Un homenatge a l'escriptura i la seva capacitat per canviar l'itinerari vital.

"I què són, aquests manuscrits? La incontinència verbal d'algú que no tenia qui l'escoltava. El desvari d'un home enclaustrat entre les parets de sa casa, obsedit per sí mateix i pels seus fantasmes... Una xerrameca inútil"

"Gràcies a les ones conec millor els humans, car la trajectòria d'una ona és una biografia comprimida. Hi ha ones de mort sobtada i ones d'agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent, i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes..."

"Ni tan sols la mort anul·la l'existència car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria. Tant Passió, com Origen i Saviesa, són ficcions que permeten -que demanen- ser prosseguides. Tenen un futur, més enllà de l'emissió radiofònica, de les planes d'un llibre, del sostre d'un cambró. Sens dubte Ell n'era conscient, d’això sens dubte. Ell pretenia que jo visquera un futur d’aquelles històries"

"Tinc un armari de paret de vora tres metres d'alt i poc menys d'ample reblert de llibreries plenes de tot el que m'ha passat pel cap (...) Un riu dins d'un armari, una cascada de paraules, un conglomerat de múltiples continguts i diferents formes literàries, barrejats en aparent caos. Aparent, car és l'ordre natural del pensament, lliure de motlles preestablerts, d'estructures simplistes, de començament –nus- desenllaç... Prosa lliure, plena d'incisos, i d'incisos dins dels incisos. El curs del pensament com el curs del temps, que no s’atura"

25 anys de revistes a Catalunya al Palau Robert de Barcelona

l'APPEC presenta 'Un país de revistes' per reivindicar la tasca de les publicacions en català

Jesús Tuson

Reflexió exemplificada sobre les metàfores, ingredients del nostre organisme verbal que ens acompanyen en els afers quotidians i en la concepció i la transmissió de coneixements més elevats.

"Les metàfores esdevenen ajusts indispensables perquè faciliten la comunicació i fan que tot de nocions confuses es transmutin en matèria propera i fàcil"

"Fer fàcil el que és difícil, fer familiar allò que és aliè: aquest és el joc de la majoria de les metàfores de la vida diària. I per això són tan freqüents metaforitzadors familiars com les parts del nostre cos, com les nostres malalties i bé com les nostres accions diàries"

"(...) les metàfores formen part indissociable de les nostres necessitats i possibilitats designatives. Sense aquestes estructures, sense la possibilitat de fer aquests viatges aristotèlics, una part essencial del nostre món no tindria cap més alternativa que el silenci"

"La Informàtica, la Genètica i la Lingüística, tres camps del coneixement que, si de cop es trobessin orfes de metàfores, gairebé haurien d'emmudir (...) Tot de metàfores, fruit, en la immensa majoria dels casos, de la catacresi, és a dir, de la necessitat i la urgència nominatives. Però també hi trobem algunes que voregen la innovació i que, amb el temps i paciència, aniran augmentant en nombre i en originalitat, i que, amb el pas dels dies, es tornaran pràcticament invisibles. Metàfores, encara noves, que només s´expliquen per la presència i l' eclosió de les noves tecnologies, com en d'altres èpoques hi havia tot de dites metàforiques arrelades a la terra, a les feines del camp, als animals (domèstics o feréstecs) i a les fruites i verdures. És per això que ara hi ha gent que té sempre les antenes desplegades i que s'ho sap tot sobre les autopistes de la informació; persones que, de vegades, en arribar d'hora a la feina veuen companys que encara van malament del software (o del programari), o que, cap al final d´una reunió interminable, troben que els patinen les neurones i han de fer un reset o, fins i tot, han de deixar la feina per dilluns perquè cal recarregar les bateries el cap de setmana. O aquella troballa, tan real, en què a un adolescent poca-solta li faltava, no pas un bull, sinó una volta de microones"

Khaled Hosseini

Novel·la que ens explica la història de l'Afganistan durant tres dècades a través del punt de vista de l'amistat de dues dones de diferents generacions: La Mariam i la Laila.

"Durant els àpats, sempre parlaven. Encara que en Tariq i els seus pares eren d'ètnia paixtu, parlaven persa quan ella era al davant, per a la seva facilitat, tot i que la Laila més o menys entenia el paixtu natiu perquè l'havia après a l'escola. El babi deia que hi havia tensions entre la seva gent, els tadjiks, que eren una minoria, i la gent d'en Tariq, els paixtús, que eren el grup ètnic més nombrós a l'Afganistan (...) Els reis paixtús van governar aquest país durant dos-cents cinquanta anys, Laila, i els tadjiks, durant nou mesos, allà pels 1929 (...) -Per a mi són bestieses, i bestieses molt perilloses, tota aquesta xerrameca de si sóc tadjik i tu ets paixtú i aquell és hazara i l'altre és uzbek. Som tots afganesos, i això és el que hauria d' importar. Però quan un grup governa els altres durant molt temps... Hi ha certa mala voluntat entre la nostra gent, Laila. Hi ha menyspreu, rivalitat. N'hi ha, sempre n'hi ha hagut"

"Els dos budes eren enormes, molt més alts del que s'havien imaginat per les fotos que n'havia vist. Esculpits en un penya-segat de roca blanquejat pel sol, els fitaven des de molt amunt, com devien guaitar, feia gairebé dos-cents anys abans, es va imaginar la Laila, les caravanes de la ruta de la seda que travessaven la vall (...) Mentre pujaven, el babi els va explicar que Bamiyan havia estat un pròsper centre budista, fins que va caure sota la llei islàmica del segle lX"

"Ara, les llibertats i oportunitats de què havien gaudit les dones entre 1978 i el 1992 eren cosa del passat. La Laila encara recordava, en aquells anys de mandat comunista, el babi dient: "És una bona època per ser dona a l'Afganistan, Laila"

"Una massa d'homes amb pics a les mans van entrar al deteriorat museu de Kabul i van destrossar les estàtues preislàmiques que havien sobreviscut als mujahidins. la universitat va tancar i van fer anar els estudiants cap a casa. Destrossaven televisors a cops de peu. Piles de llibres, tret de l'Alcorà, crepitaven enmig de les flames, i les llibreries van haver de plegar. Els poemes de Khalili, Pajwak, Ansari (...) es van convertir en fum"

"Quan van arribar a Kabul, la Laila estava amoïnada perquè no sabia on havien enterrat la Mariam, els talibans. Volia visitar la seva tomba, estar una estona asseguda amb ella, deixar-hi una flor o dues. Però ara la Laila veu que això és igual. La Mariam mai és lluny. És aquí, en aquestes parets que han repintat, en els arbres que han plantat, a les mantes que escalfen els nens, en aquests coixins i llibres i llapis. És en el somriure dels nens. És en els versos que l'Aziza recita i en les oracions que resa quan s'inclina cap a l'oest. Però, principalment, la Mariam és al cor de la Laila, on brilla radiant amb l'energia de mils sols"

En el centenari del naixement de Simone de Beauvoir

Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Balet

Autoretrat de Mercè Rodoreda en què l'escriptora se'ns adreça i parla en veu pròpia. Autoretrat reconstruït a partir de les memòries de l'autora escrites en edat madura, un llarg monòleg de l’escriptora, establert a partir de tot el que va declarar en entrevistes i la reunió dels seus pròlegs.

"D'adolescent sempre deia que m'avorria molt. Fins als setze anys o disset anys, no vaig sortir de casa per anar a la plaça de Catalunya sola! Potser escrivia per sortir de la monotonia. Potser va ser una manera d'escapar de l'ambient excessivament tancat de casa: la torre, el jardí, els prejudicis de l'època, el culte a Verdaguer, tot massa limitat i hermètic per a una noia com jo, que anhelava traspassar els límits, tractar la gent, conèixer el món, viure. Viure"

"Llegeixo molt, moltíssim. Tinc temps per fer-ho i n'invento: unes quatre hores diàries des de fa una pila d’anys; en determinades èpoques, un llibre per dia. El dia que no pogués llegir estaria irremissiblement perduda"

"Si hagués viscut constantment a Barcelona no hauria escrit mai La plaça del Diamant: és producte d'una nostàlgia, és un reflex de tot l’enyorament del meu país (...) El fet d'haver viscut fora m'ha fet idealitzar més el país"

"L'exili és com sentir-te sense país, perquè en realitat és com si estiguessis sense país. Però d'altra banda, jo crec que, per a un escriptor o per a una artista, una vida difícil i èpoques dolentes són importants com a formació, et fan més humà: viure malament t'humanitza"

"He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És adir mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar (...) M'agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres..."

"Sóc una persona que no he assistit mai a una concessió de premis ni a una taula rodona. El meu ideal és trobar-me sola amb la meva màquina d'escriure i els llibres. Amb tot, fent honor a la veritat, he de dir que haver obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes m'afalaga, em satisfà, perquè és un reconeixement"

"M'hauria agradat que la meva obra fos importantíssima al nivell dels més grans escriptors del món, i no per mi, que en aquest sentit no tinc la menor vanitat personal, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el país. M'interessa tant donar a conèixer el meu país, presentar-lo davant el món en el que té de virtuts i defectes, en la seva problemàtica i els seus petits assoliments, que només això m'exigiria que l'obra que faig fos una mica genial"

"Tota la gràcia de l'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai"

André i Raphaël Glucksmann

La revolta que va encendre París -i va encomanar-se d’una manera o altra per tot Europa- Llibre escrit a 4 mans i concebut com una mena de diàleg amb alguns capítols escrits pel filòsof André Glucksmann- una de les veus més representatives del maig del 68 i que ara en renega- i el seu fill Raphaël que ens parla també del genocidi de Rwanda tot indicant-nos que aquest genocidi no s’hauria produït si el 68 hagués triomfat

"El Maig del 68 no va posar en crisi l’escola, sinó que va ser la crisi de l’escola el que va dur al Maig del 68"

"Teníeu raó quan cridàveu, el 68, "Amb deu anys n’hi ha prou!" però qui va cridar "Amb tretze anys, ja n’hi ha prou!" el 94? Qui va cantar "Tots som tutsis de Rwanda!" vint-i-sis anys després de "Tots som jueus alemanys!"?

"El membre de la generació del 68, en la seva revolta ocasionalment delirant, però no sagnant, va treure la pols a les idees, va alleugerir les normes, va trasbalsar els estils de vida fins al punt que dreta i esquerra van acabar acomodant-s’hi. Píndola anticonceptiva, avortament lliure i gratuït, emancipació de segon sexe -"el meu cos és meu"- classes i residències universitàries mixtes, majoria d’edat als divuit anys, abolició de la censura, mobilitat social, flexibilitat laboral, reforma de l´escola, liberalització de les ràdios i les televisions... (...) Aquestes mutacions precedeixen, segueixen, enquadren la primavera del 68, la qual serveix de detonador i accelera un moviment de llarga durada que s´escampa per tots els països desenvolupats i es desborda sobre la Terra sencera"

"Jo proposo de definir retrospectivament el Maig del 68 com la promesa d’una revolució filosòfica. Els joves que, el 68, sovint sense saber-ho, amb molt poca traca, trencaven els dogmes del segle XX són avui a la part final de la seva vida, però no de les seves penes, i lleguen una ferida oberta als seus "desarrelats hereus" "La seva professió de fe col·lectivitzava tres rebutjos; era antifeixista, anticomunista, anticolonialista. Aquesta ètica posava de manifest la voluntat compartida de tancar per sempre els inferns del segle XX, i els participants en el 68 s’hi varen veure reflectits espontàniament, a diferència dels post-68, que no se’n van preocupar més" "Es retreu al maig del 68 de ser "mediàtic". Ho és i amb entrada lliure. La fotogènia de les batalles de carrer i la insolència d’un estudiant pèl-roig que tracta de tu un ministre a la televisió són coses que els obrers amb qui parlo dos dies després valoren molt positivament. El contagi s’escampa ràpidament, omple els mitjans de comunicació de masses"

Donna Leon

El comissari Brunetti ha de resoldre un nou cas de molta actualitat que té com a escenari com és habitual la ciutat de Venècia.

"Quin era el llibre del qual sempre parlava Paola quan feia classe de Dickens? ¿Londres Noséquè i el Noséquè de Londres? Brunetti havia quedat parat la primera vegada que n'hi havia llegit alguns fragments (...) El pensament li va volar cap a aquells passatges mentre llegia els informes dels treballadors socials que havien visitat el campament zíngar als afores de Dolo on vivia la família Rocich. L'habitacle familiar era una rulot de 1979 de la qual no existien documents de propietat. I aparentment tampoc no tenia cap mena de calefacció"

"Brunetti va llegir de punta a punta tots els informes d´arrest dels pares, llavors va passar als documents referits als fills. Tots tres eren coneguts dels serveis socials. Com que havien nascut a Itàlia, sobre l'edat no hi havia dubtes. La més gran, Xènia, tenia tretze anys; el noi, Dusan, dotze. La nena morta, Ariana, en tenia onze"

"Durant els minuts següents, Calfi va llistar les desgràcies de la família Rocich, o almenys de la versió d´aquestes desgràcies que li havien facilitat a ell. Tots havien estat, en un moment o altre, víctimes de brutalitat. Fins i tot la dona havia rebut cops de la policia, a Mestre, un ull de vellut i esgarrapades de consideració als dos costats del coll. Els nens havien patit persecució a l'escola i tenien por de tornar-hi. El mateix Rocich no podia trobar feina enlloc"

"L'única prova tangible que tenia respecte al fet que la nena no havia caigut tota sola mentre fugia de l´escenari d'un robatori era el testimoni d´un nen que assegurava que, la seva germana, l'havia matada l'home tigre"

"Dos dies més tard, van enterrar Ariana Rocich, a San Michele, dins una sepultura pagada pel comune de Venècia. Ningú no sabia del cert la religió de la nena, així que les autoritats van decidir fer-li un enterrament cristià. Brunetti i Vianello van assistir-hi i cada un havia encarregat una corona esplèndida, les úniques flors que hi havia sobre el fèretre. (...) Quan el capellà va acabar la lectura, es va girar cap als dos homes drets: no hi assistia ningú més"

Claudio Magris

Relat de vint viatges (Berlín, Sant Petersbourg, Polònia, Xina, Londres, l'Iran, la Manxa del Quixot, el microcosmos dels bisíacs, el nanocosmos de Cicèria, Cornualla...) fets per l'autor des de 1981 fins al 2004.

"El viatge és una molèstia benigna, una protectora insignificanca. L'aventura més arriscada, difícil i seductora té lloc a casa; és a casa on ens juguem la vida, la capacitat i incapacitat d'estimar o de construir, de tenir o donar felicitat, de créixer amb valentia o entumir-nos en la por; és a casa on ens arrisquem"

"Ahir al vespre vaig anar al pont de Blackfriars, al lloc on van trobar Roberto Calvi penjat (...). La història és un escorxador i en cada excursió turística o viatge instructiu a llocs rics en història hi ha la grollera i cruel vulgaritat de qui gaudeix del patiment dels altres com un espectacle"

"Molt més profunda que qualsevol ritu sibil·lí és la vella dita cornish sobre les tres coses més boniques del món: "Una dona amb un nen, una barca amb les veles desplegades i un camp de blat on oneja el vent"

"Els cicerencs -habitants de la Cicèria- han conservat tossudament, a les seves valls i als seus altiplans, l'istroromanès, i la seva identitat, que al mar infidel i magnànim és fàcil transcendir i perdre. Els cicerencs són probablement la minoria més petita d'Europa, i això sí que es pot considerar una minoria; al segle passat eren uns quants milers i el 1991, en el moment de l'últim cens, vuit-centes deu persones es van declarar istroromaneses"

"L'encant i la maledicció de la Mitteleuropa consisteixen en la terrible i ferotge incapacitat d´oblidar, en l´escrupolosa memòria que ho registre tot i cada dia rellegeix les actes dels segles, desitjosa de venjar-se de les derrotes sofertes durant la guerra dels Trenta anys amb la mateixa intensitat passional que desperten els fets de la Segona Guerra Mundial"

"La taula de treball d'Arnold Schönberg també està plena d'objectes, apilonats a desdir en un desordre aparent en el qual només qui els ha deixat i escampat d'aquella manera pot orientar-se (...) Aquesta taula no es troba a Viena sinó a Los Angeles, a l'Arnöld Schonberg Institute de la University of Southern California (la Viena més veritable, d´altra banda, potser sobreviu a l´exili). Aquest mar de coses es troba a la ciutat on el músic es va refugiar per fugir del nazisme; i no la casa on va viure -i on ara viu un dels seus fills, Ronald- sinó a l'institut que reuneix tot el material d´arxiu que el 1976 els tres fills van oferir: sis mil pàgines de manuscrits musicals, literaris i personals, dos mil volums sovint plens d'anotacions autògrafes als marges, assaigs i articles, epistolaris, fotografies, revistes, discos i casets, quadres, testioniatges de diverses classes, de permisos de la Primera Guerra Mundial a felicitacions, documents de tota mena i de gran interès classificats i ordenats amb claredat i precisió"

"No són les "civilitzacions" les que xoquen; conflictes i guerres neixen de tensions i transformacions que no aconsegueixen resoldre´s en l'ordre prescrit d´un Estat o d'un conjunt d'estats units entre ells en un sistema equilibrat. La Primera i la Segona Guerra Mundial no va ser un enfrontament de crepuscle dels déus entre les cultures germànica, llatina i eslava, sinó el resultat, el descomunal esput sangonós de les convulsions que desballestaven un ordre europeu secular. Les cultures tenen una fesomia pròpia, però no hi ha una identitat rígida i immutble que coincideixi completament amb un país. La democràcia és infinitament superior a una dictadura homicida, però això no fa que Dinamarca, que no ha conegut mai l'oprobi de patir-ne cap, sigui superior a Alemanya, on s´ha practitat de manera terrible. No serveix de res preguntar-se si l'islam és una civilització superior o inferior, sumant i restant l'Alhambra, la xaria, Avicenna i la infibulació. El que compta és , cada vegada i davant d'una qüestió concreta, saber on és la civilització i on és l'ofensa que se li fa. Sens dubte avui el fonamentalisme islàmic, siguin quins siguin els motius que n'han afavorit l'ascens, comporta greus, i de vegades, gravíssims, atemptats als drets elementals de la persona, que haurien de suscitar més protestes per part dels moviments liberals occidentals; no s'han vist gaires manifestacions contra les lapidacions d'adúlteres o les decapitacions d'homosexuals que han tingut lloc en països musulmans"

Khaled Hosseini

Aquesta novel·la ens explica la història de l’Afganistan des del 1975 fins als nostres dies a través de l´amistat entre l’Amir, fill d’un home ric i Hassan, un hazara de classe inferior.

"En Hassan i jo ens vam mirar. Ens vam pixar de riure. El nen indi aviat aprendria el que els britànics havien après a comencament de segle, i el que els russos aprendrien al final de la dècada dels vuitanta, que els afganesos som gent independent. Els afganesos aprecien les tradicions, però avorreixen les lleis. I això mateix passava a les lluites d'estels. Les regles eren simples: no hi ha regles. Fes volar el teu estel. Talla els adversaris. Bona sort"

"Estirat al llit, en la foscor, la nit que en Rahim Khan va trucar, resseguia amb els ulls les línies paral.leles de color plata que la llum de la lluna projectava a la paret en filtrar-se a través de la persiana. En algun moment, potser just abans de l´alba, la son em va véncer. Vaig somiar que en Hassan corria arrossegant per terra la vora del seu txapan, i el cruixit de la neu sota les botes de goma negra. Cridava per sota l’espatlla: "per tu, ho faria mil vegades més!"

"Vaig mirar cap a l'oest i em vaig sorprendre de pensar que, en algun lloc més enllà d'aquelles muntanyes, Kabul encara existia. Existia de veritat, no era només un vell record, o el titular d'un article de l'Associated Press de la pàgina 15 del San Francisco Chronicle. En algun lloc darrere d'aquelles muntanyes, a l'oest, dormia la ciutat, on el meu germà de llavi leporí i jo havíem cacat estels. En algun lloc, l'home dels ulls embenats del meu somni havia mort injustament. Un cop, darrere aquelles muntanyes, havia pres una decisió. Ara, un quart de segle després, aquella mateixa decisió m'havia fet tornar a aquesta terra"

Josep M. Espinàs

Reflexió sobre l'ofici d'escriptor.

"El meu ofici és una mostra del que he anat pensant com a escriptor, i també del que he anat vivint"

"Una obra, perquè sigui vàlida, ha de respondre a la identitat de l'escriptor"

"El lector ha de poder llegir un text que narra amb una mínima fluïdesa, no com qui travessa a cada pàgina un terreny pedregós. El lector s'ha d'adonar que respira, i això passa quan el text ja respira per ell mateix"

"Ni escriure ni viure m'ha cansat mai. Per això mentre pugui, continuaré amb aquest ofici i amb aquesta vida"

"Els qui no som lectors professionals ni crítics, sabem que hem llegit llibres de qualitat objectiva, i fins i tot decisius en la història de la literatura, però per damunt de tot recordem algun llibre que ens ha emocionat. Emoció com estimar, és també una paraula maltractada per un ús abusiu. "Emoció" prové de moure"

"Les idees clares es formulen sempre amb paraules clares. "Jo estic escrivint aquesta pàgina"

"El llibre parla. És poc respectuós que l´autor vulgui parlar en nom del llibre. El llibre parla al possible lector, i és impertinent que l'autor faci d'intermediari. L'autor se l'ha jugat escrivint, i no se l'ha de jugar interpretant"

Najat El Hachmi

La novel·la explica la història de Mimoun Driouch, un pare mediocre, autoritari i dèspota des del punt de vista de la seva filla que es rebel·larà contra el tipus d'ordre patriarcal imposat.

"Jo ja vaig néixer amb aquest deure afectiu, amb una mare esquerpa domesticada des del principi del seu casament i un pare que no veuria gaire sovint; amb aquesta herència havia d'acomplir el meu deure afectiu"

"La mare es va anar fent petita, semblava que es volgués esvair. Sobretot quan el pare va tornar a parlar i a nosaltres ens deia allò de digueu a la puta de la vostra mare que... digueu a la porca de la vostra mare que... digueu a aquella gossa que... Nosaltres només li dèiem mama ell diu que... Allà vam comencar a fer de traductors. Ens ho deia des de la butaca del menjador mentre ella estava estirada a la cambra, fent-se cada vegada més petita. Mentre ell es feia aquells cigarrets que s'havia de desfer primer i després tornar a muntar amb un altre paper, un paper d'ala de papallona que a mi m'agradava molt"

"La mare deia que era ell qui li havia inflat el cap contra ella en moltes de les nits que havia arribat borratxo i l'havia colpejada tot i estar mig adormida"

"L'evitava sempre que podia, no tolerava la seva presència, la seva manera de parlar, i odiava que la mare l'estimés a pesar de tot"

"Escrivia molt en aquelles planes que m'havia regalat la mestra que era amiga i que no vaig veure durant anys, hi escrivia cent vegades em vull morir, em vull morir, em vull morir...però no era cert. Sort en vaig tenir de Mirall trencat, de l'Ariadna al laberint grotesc, de les memòries del Tísner, de Faulkner, de Goethe, de totes les lectures que passaven per les meves mans"

"Va ser el moment en què tota la vida em va passar per davant i no era que em moria, només que era la primera vegada a la vida que estava sola, físicament, el primer cop que dormiria només amb mi mateixa. Ja no tenia por, encara que hagués pogut tenir-ne força. Deu ser que hi ha un moment que ja no pots tenir més por, quan n'has passada tanta ja et costa més d'imaginar-te coses pitjors que aquelles que t'han acompanyat tota la vida"

Jaume I: llibres i documents d'un rei

http://bval.cult.gva.es/agenda/sm_agenda/expo_val.php?nurl=225

Josep M. Castellet

Dietari escrit entre l'onze de febrer i el 13 de juliol de 1973. Retrat d'una època: els últims anys de la Dictadura franquista.

"Tinc la impressió que un dietari -no estableixo, ara, distincions entre diari i dietari- ha de donar d'alguna manera la quotidianitat de l'escriptor i, si és possible, aquella part d'intimitat de què és conscient"

"És difícil mantenir una cultura amb les traves i irregularitats a què està sotmesa la catalana"

"Suspensió governativa de la conferència que havia de fer aquesta nit. No en sé els motius, ni els diuen: el que passa és que no n'hi ha cap. Més val no amoïnar-s'hi"

"Visites a l'editorial. La més agradable, la d'una de les filles de Joan Puig i Ferreter -a qui acompanya en Graells- per tractar de l´edició del dietari (1942/1952) de l'exili, rigorosament inèdit. El títol és fluix, Ressonàncies, i comprèn notes quotidianes, judicis polítics, comentaris sobre el curs de la pròpia obra -El pelegrí apassionat- i, també, opinions literàries sobre l'ofici i sobre escriptors i llibres. Ha de ser interessant, atesa la personalitat d'en Puig i Ferreter... És en aquests moments-i no en la rutina diària-que la tasca editorial és estimulant"

Bernhard Schlink

La recerca del pare que ha viscut sota diferents identitats participant amb tots els horrors del segle XX.

"El poema d´Homer diu que Ulisses s´enyorava d´Ítaca, la seva pàtria, i de la seva dona Penèlope. Pel que fa a Telèmac, no sé si Ulisses ni tan sols sabia que tenia un fill...

-Per què ho diu? Per què no és fàcil oblidar un fill quan se´n coneix l´existència?

No va semblar sospitar res.

La veritat és que Ulisses no es va interessar per Telèmac fins que va ser a Ítaca. Amb Penèlope és diferent"

"De vegades sento enyorança per l´Ulisses que va aprendre d´en Wenzel Srapinski les mentides i astúcies pròpies del farsant, que va despertar ansiós a la vida, buscant i superant aventures; que va seduir la meva mare amb el seu encant; que va escriure amb plaer novel.les per al gaudi i el bon entreteniment, i va construir teories amb una lleugeresa juganera. Tanmateix, sé que no és pas enyoranca d´en Johann Debauer o d´en John De Baur. És tan sols l´enyoranca de la imatge que em vaig construir del meu pare i a la qual vaig lliurar el meu cor"

Clàudia Pujol

Clàudia Pujol reconstrueix la història de 10 casos de crims reals ocorreguts a les comarques gironines entre els anys vuitanta i noranta a partir de la informació del metge forense Narcís Bardalet.

"He viscut la medecina forense de manera molt intensa. Precisament la meva feina m´ha fet apreciar encara més la vida, m´ha fet variar la meva escala de valors i, fins i tot, m´ha fet creure en Déu. He dedicat moltes hores a fer preguntes als morts-i sovint m´han respost-. He parlat amb les famílies dels desapareguts i he pogut percebre el seu patiment. He estat en hospitals psiquiàtrics observant les conductes dels malalts mentals. He passat moltes hores en els judicis, presentant informes als tribunals. He visitat moltes víctimes de violència domèstica. He estat a les presons interrogant i visitant assassins, violadors, lladres, pederastes, mafiosos, macarres..., i tota l´àmplia gamma del món de la delinqüència. No és descartable que també hagi visitat algun innocent! De tots ells he après com n´és de complicada, la vida"

"Li va venir al cap una classe de Medecina Forense, a la universitat, feia forca anys, en què un professor va explicar-los que, històricament, l´odontologia forense havia servit per resoldre un bon nombre d´identificacions: des de Napoleó lV fins al líder de la independència cubana José Martí, a moltes restes cadavèriques se´ls havia pogut assignar un nom gràcies a la mandíbula. En aquell moment va creure que el professor exagerava. Més endavant descobriria que no"

Emili Teixidor

Llibre dirigit als joves, pares i professors que ofereix les eines per despertar i contagiar el desig de llegir.

"És millor un esforç mínim però constant que un gran esforç esporàdic que deixa el lector esgotat i sense ganes de continuar. Llegir un vers, o sigui una línia de poesia-només una-diària, és una cosa fàcil i que deixa satisfet el lector perquè es queda amb la sensació del deure acomplert (...) Una línia diària són 365 línies l'any, uns quants poemes, molt més del que llegeixen ara. És com quan el metge aconsella a un malalt del cor que camini una mica cada dia. El malalt no demanarà al metge "Cap a on he d'anar?" Que vagi allà on vulgui, li dirà el metge, el que cal és que camini, que llegeixi"

"El llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització de l'home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d'una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts, on tornen aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que mai no han existit"

"El poeta Joseph Brodsky arriba a dir que si les autoritats coneguessin els beneficis immensos que proporcionen les paraules, la bona literatura, dedicarien més diners als pressupostos d´educació i cultura, perquè haurien de dedicar menys recursos a sanitat. Diu també que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin, de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l´increment del nostre cabal intel·lectual"

Orhan Pamuk

Recreació melànconica de la memòria personal d´Orhan Pamuk (infantesa i joventut) a través de la història, la cultura i les tradicions de la seva ciutat estimada: Istanbul.

"Des del dia que vaig néixer, no he abandonat mai les cases, ni els carrers, ni els barris on he viscut. Tot i haver residit algun temps en altres districtes de la ciutat, en aquests cinquanta anys sempre he acabat tornant a l´edifici Pamuk"

"M´agraden les nits fredes d´hivern perquè la foscor, que davalla com un poema sobre els suburbis deserts tot i els pàl.lids fanals, cobreix la decadència d´aquesta ciutat i l´amaga de la mirada dels estrangers, dels occidentals"

"Quan l´Imperi Otomà va caure i va desaparèixer i la República de Turquia, indecisa sobre la seva pròpia essència, no va saber veure sinó el seu caràcter turc i es va apartar de la resta del món, Istanbul va perdre els seus vells dies de victòria, ostentació i diversitat de llengües i tot va comencar a envellir i a despoblar-se, i Istanbul es va transformar en un lloc buit, en blanc i negre, amb una sola i única llengua"

"Potser el misteri d´Istanbul és la pobresa que es viu a tocar mateix de la història insigne, que es continuï en secret la vida de comunitat i de barri tancada sobre ella mateixa tot i estar completament oberta a les influències externes, que darrere de les seves belleses monumentals i naturals abocades a l´exterior la vida quotidiana es basi en unes relacions fràgils i esgavellades? Però qualsevol cosa que diguem sobre les característiques generals d´una ciutat, sobre la seva ànima o la seva essència, finalment es converteix, de manera indirecta, en una confessió sobre la nostra vida i, especialment sobre el nostre estat espiritual. La ciutat no té altre centre que nosaltres mateixos"