Trempera literària

Jordi Llovet, Adéu a la Universitat

2011-11-12T14:15:00.007+01:00

La Universitat de Barcelona és la protagonista d'aquest nou llibre de Jordi Llovet. L'autor reflexiona amb lucidesa i acurat sentit crític la seva experiència com a estudiant fins a la seva jubilació prematura com a professor, jubilació forçada per les circumstàncies actuals en què l'estudi de les Humanitats està en total declivi.

“Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres -després d'un any de Medecina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà-, al pati de Lletres de la nostra facultat s'hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l'evidència que el 80%, o més, dels estudiants d'aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat”

“Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l'any 1869: ”Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d'estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l'unitari romanen”

“Vam estar obligats, diríem, a entendre l'educació com un esforç personal”

“La situació és ara, doncs, aquesta: els estudiants ingressen a la Universitat gairebé amb l'únic propòsit de posseir un títol o un diploma, de convertir-se en professionals capaços, al cap d'uns anys, de desenvolupar una tasca específica amb una certa, mínima competència, i, al capdavall, hi ingressen amb la idea de guanyar-se la vida més bé que si no haguessin entrat a la Universitat”

“Els estudiants no són culpables de quasi res: és la Universitat, i els seus gestors, els qui han malmès l'enorme càrrega d'entusiasme i la capacitat que tota persona sol tenir quan es troba entre l'adolescència i la trentena; i, en suma, és la <>-substància que hauria de ser analitzada molt a fons-la que es complau a veure de quina manera un focus d'activitat político-intel.lectual tan poderós com podria ser-ho la Universitat ha quedat reduït a un centre expenedor de títols i, en el millor dels casos, d'abilities”

“Els professors comencen ensenyant més del que saben; després ensenyen ni més ni menys del que saben, i acaben ensenyant als seus alumnes allò que els alumnes són capaços d'entendre”

Josep Valls, Josep Pla oral.

2011-03-26T20:55:00.003+01:00

Josep Valls va conèixer Josep Pla el 1973 un dia que ell dinava tot sol a la taula número 26 de l'hotel Empordà de Figueres. L'escriptor li va demanar que s'assegués al seu costat i conversessin. El resultat és aquest llibre, un recull de 183 frases que l'escriptor de Palafrugell li va confiar al llarg dels nou últims anys de la seva vida.

“Què és el temps? Els italians ho saben bé: <> “Els llatins definien el temps com un nunc fluens. Cada instant existeix només per donar pas a un altre instant. Aquesta definició encara no ha estat mai superada”

“El cor és un dels invents més grotescos del romanticisme modern. Com a cosa de l'amor, és un invent absolutament literari. Segons els vells grecs, la víscera de l'amor era el fetge. Això sí: el cor activa el funcionament del cos, perquè al cervell no hi ha gaire res”

“Sóc un home molt complicat i molt lent. Dubto seriosament que hagi fet alguna cosa en la vida. Si l'he feta, deu haver estat molt tard. Tot just aquests quatre o cinc últims anys”

“Escriure les memòries? Les memòries d'un escriptor són els seus llibres. Repetir-los en forma de memòries acostuma a resultar una reiteració.”

“Vaig descobrir a Florència que hi ha hagut persones que han tractat de fer les coses bé pensant que l'estada en aquest món fos agradable gràcies a l''art”

“Santiago Rusiñol va morir a Aranjuez en una habitació de la Gran Fonda del Comercio. Pràcticament va morir als meus braços. Feia temps que s'ofegava i que caminava amb dificultat, però encara deia que el tremolor que tenia a la mà li anava bé per pintar el lleu moviment de les fulles dels arbres”

“A Portugal saben cuinar bé el bacallà. Quan hi ha escassetat de mitjans, l'enginy s'esmola.És com a Itàlia. La cuina italiana és absolutament pobra, però amb una imaginació delirant”

“Itàlia ha produït una quantitat immensa de gent intel.ligent. Arreu del món tot és copiat d'Itàlia. Si no fos per Itàlia, Europa no seria res”

“Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l'ocasió de practicar això que a Madrid fan com aquell qui es menja un préssec” “

Lluïsa Julià

2011-02-05T17:21:00.003+01:00

Lluïsa Julià ja fa molt temps que es dedica a l'estudi d'aquest gran autor de la narrativa breu. Ara ens ofereix una nova mirada amb la publicació de Ruyra:l'home i la seva imatge.
L'autora intenta rebatre el retrat que en va fer Josep Pla (“un gran decrèpit, brut i dominat per la dona”) i el situa en el lloc que li pertoca: un gran escriptor, un bohemi, escèptic davant del poder, gran amic del biòleg Ramon Turró, que era un esquerrà acèrrim i ateu, i amb una vida personal molt complexa.

“Ruyra, l'escriptor, és la imatge d'una dualitat feta de contrastos molt marcats. És una constant de la seva obra, de la seva vida. Es tracta d'un dualisme que no sols es reflecteix en el títol dels contes de principi del segle XX-les marines davant els boscatges-,sinó en les posicions extremes mantingudes: agnòstic i després cristià militant, anticatalà i punt central de la prosa moderna; d'èxit esclatant i d'algun fracàs estrepitós; i encara: escriptor d'una rara perfecció formal que contrasta amb una certa descurança personal al final de la seva vida; capacitat de portar la narrativa catalana a la plena modernitat i també de mantenir posicions obsoletes; la imatge pública i la vida personal complexa, reservada, sobre la qual intenta no parlar, plena d'interrogants mai explicats”

“A Malgrat, a Blanes o a Barcelona, Turró i Ruyra enforteixen la seva amistat, amb les seves lectures, els seus escrits. Llegiren i imitaren els escriptors romàntics europeus, moltes obres dels quals tenia Turró: Byron, Walter Scott, Dickens, Schiller, Goethe, Heine, Racine, Corneille, Molière, Victor Hugo...També Dante, Milton i Shakespeare, aquests darrers foren els que més va seguir Ruyra”

“Moria al cap d'uns mesos d'un darrer atac de cor al seu domicili barceloní. Era el 15 de maig de 1939. L'acompanyava la seva muller, l'amic Junceda i al cap de pocs dies és enterrat al cementiri de Blanes. Gairebé ningú no se n'assabentà. La majoria eren fora, a l'exili”

Paul Auster

2010-12-31T16:45:00.011+01:00

L'última novel·la de Paul Auster, Sunset Park, és un retrat de la societat americana actual: la crisi econòmica, l'atur juvenil, el cost elevat de l'habitatge, la desestructuració familiar...Tot plegat amb el teló de fons de Sunset Park (un dels barris de Brooklyn) i amanit amb citacions literàries (Samuel Beckett, Yeats, Shakespeare, Proust, Homer), cinematogràfiques ( William Wyler, Jacques Tourneur) i amb unes engrunes d'esperança al final de l'obra on l'amor, l'art i el fet de viure el present esdevenen els únics pilars on els personatges es poden sostenir.

“Ningú els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats…Durant les primeres setmanes van fer el que van poder per fer els espais habitables, atacant diligentment tota mena de desperfectes i avaries, prenent-se cada tasca mínima com si fos un esforç transcendental, i de mica en mica van convertir aquell corral terriblement precari en una cosa que, amb una mica de generositat, es podia considerar un tuguri”

“Aquesta és la idea que li ronda pel cap, diu en Renzo, escriure un assaig sobre les coses que no passen, les vides que no es viuen, les guerres que no es lliuren, els mons d'ombra que avancen en paral·lel al món que prenem com el món real, el que no es diu i el que no es fa, el que no es recorda. Un territori arriscat, potser, però pot valdre la pena explorar-lo”

“El cos humà es pot copsar, però no es pot comprendre... El cos humà és un objecte i un subjecte, la part externa d'una part interna que no es pot veure. El cos humà creix de la menudesa de la infància a la grandesa de l'edat adulta, i llavors comença a morir…El cos humà viu en la ment d'aquell qui posseeix un cos humà, i viure dins el cos humà posseït per la ment que percep un altre cos humà és viure en el món dels altres”

“Cada dilluns, dimecres i dijous agafa el metro fins a Manhattan per anar a treballar al centre americà del PEN, al número 588 de Broadway, just per sota de Houston Street. Hi va començar a treballar l'estiu passat, quan va deixar la plaça de professora adjunta al Queens College perquè la feina li prenia massa hores i no li deixava tenps per a la tesi”…Al PEN tampoc no guanya gaire, però només hi treballa quinze hores per setmana, torna a avançar amb la tesi, i a més creu en l'objectiu de l'entitat, l'únic grup de drets humans del món que es dedica exclusivament a defensar escriptors-escriptors empresonats per governs injustos, escriptors que viuen sota amenaces de mort, escriptors que no poden publicar la seva obra, escriptors exiliats_”

“25 de gener. No ens fem més forts amb el pas dels anys. L'acumulació de patiments i de penes afebleix la nostra capacitat de suportar més patiments i més penes, i com que els patiments i les penes són inevitables, un petit contratemps quan som grans pot tenir la mateixa repercussió que una gran trgèdia quan som joves”

“6 de febrer”. Els escriptors no haurien de parlar mai amb els periodistes. L'entrevista és una forma literària corrompuda que no serveix cap propòsit que no sigui simplificar allò que no s'hauria de simplificar mai”

“I llavors li ve el nom del soldat de la pel·lícula, Homer, Homer No sé què, Homer com el poeta grec que va escriure l'escena sobre Odisseu i Telèmac, pare i fill reunits després de tants anys, de la mateixa manera com ell i el seu pare s'han reunit, i el nom d'Homer li fa pensar en home, com en la paraula homeless, ara tots són homeless, ha dit el seu pare per telèfon, l'Alice i en Bing són homeless, ell és homeless, la gent de Florida que vivien a les cases que ell netejava són homeless...i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre”

Amb els millors desitjos

2010-12-23T16:34:00.004+01:00

Maria Lluïsa Latorre

2010-12-08T17:29:00.004+01:00

Lluïsa Latorre i Casellas, metgessa, escriptora i sensibilitzada pel patiment de les dones de totes les èpoques, acaba de publicar una novel·la històrica De Susqueda a Tübingen.

L'obra és una biografia novel·lada de Paula Krüger, una guaridora de l'antic poble de Susqueda que aconseguirà el títol de metgessa a Tübingen i que més endavant serà acusada de bruixa per les elits locals de Susqueda i Rupit a través d'un judici ple d'irregularitats pel qual serà condemnada a la forca.
El/la lector/a podrà descobrir a través d'aquesta novel·la en què l'autora hi ha esmerçat dos anys d'investigació, un període (1450-1750) ben convuls pel que fa al món de les dones adés a Catalunya, adés a tot Europa: la cacera de bruixes.

“Quan ella era jove li van arribar notícies de dones acusades de fetilleres a terres estrangeres. Anys després, quan jo vaig néixer, les acusacions ja van tenir lloc a Catalunya. Jo tenia vint-i-vuit anys i l'àvia s'acostava als setanta quan van penjar unes quantes dones a Barcelona. Era l'any 1548 i estava embarassada de tu, Cecília”

“En Hans se li va apropar amb una carta de la Brigitte i li va avançar que era. La Paula la va obrir intrigada i la va llegir. Li havia sorgit l'oportunitat de rebre les ensenyances d'un doctor i professor de medecina de la Universitat de Tübingen, un tal Lorentz Hartmann, durant dos mesos. Començaria pel setembre d'aquell mateix any. Quan ho va repetir en veu alta la Matilde i la Cecília es van sorprendre, però els traginers ja coneixien el contingut de la carta”

“A Tübingen, un any després del casament d'en Heinrich, les notícies sobre dones acusades de bruixeria i condemnades a la foguera anaven en augment. El jutge Büren en parlava amb en Heinrich al seu despatx. Si el setembre de 1589 havien lamentat l'execució de l'alcalde Flade a Trier-havia mort estrangulat abans de ser cremat per concessió del cap de la diòcesi, l'arquebisbe Johan Vl-, el rebrot de la cacera a Bad Waldsee i al comtat de Hohenberg, per les mateixes dates, els havia desmoralitzat. I en tot aquest temps el terror no sols havia continuat, sinó que havia guanyat terreny. En aquell moment comentaven l'onada repressiva ordenada pel Consell Municipal de Nördlingen, que havia portat a la foguera algunes vídues d'homes que havien tingut càrrecs importants a la ciutat”

“El matí de l'u de juliol, la Paula va ser portada a Vic, encadenada a dalt d'un carro. La custodiaven dos agutzils i en el trajecte pels carrers de Rupit va rebre insults d'alguns vilatans. Al migdia ja es trobava en una cel·la fosca i rònega del palau de Montcada. A dos quarts de quatre de la tarda la van conduir cap a la cambra dels turments amb la finalitat de fer-li confessar qui eren les seves còmplices”

El Cant de la Sibil·la ja forma part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat

2010-11-18T18:33:00.003+01:00

El Cant de la Sibil·la a la Seu, desembre de 2007, retransmès per IB3 i interpretat per Cristina Van Roy.The song of the sybil at the Cathedral of Mallorca, December of 2007, singed by Cristina Van Roy. This song is singed every 24th of December in most churches of Mallorca since the 16th century.This tradition has been included in the UNESCO World Heritage list in 2010.

Marta Pessarrodona

2010-11-07T00:14:00.006+01:00

França 1939, la cultura catalana exiliada, és l'últim llibre que acaba de publicar la Marta Pessarrodona. L'obra és el resultat de quatre anys d'investigació i recerca exhaustiva sobre l'èxode que varen haver de patir 500.000 refugiats republicans camí de França davant l'arribada de les tropes dels insurrectes. L'autora se centra en els intel.lectuals i artistes catalans exiliats ( 1939-1945) i obre molts interrogants-fins ara desconeguts-sobre aquest període tan tràgic de la nostra història.

"A part de dubtes meus, en canvi tinc una certa seguretat a considerar que, en molts casos, els exiliats catalans, com els espanyols en general, no van viure una diàspora, ans dues. Em refereixo, en el segon cas, a la diàspora de París que molts d'ells van viure, quan el juny del 1940 les tropes nazis entraven a la capital de França en condicions més adverses que les que vivien els mateixos francesos. Per exemple, als refugiats, que aquest era l'estatus dels exiliats, no se'ls van lliurar màscares antigas, quan semblava que el perill d'una guerra bacteriològica, a càrrec dels nazis, era imminent. Una protecció que, en canvi, sí que van rebre els súbdits francesos"

"Fa temps que tinc la impressió que el govern de la Generalitat de Catalunya durant el període anterior a l'exili de tants dels seus artistes i intel.lectuals va ser políticament inoperant, referint-me a la política a seques. En canvi, va ser sorprenentment hàbil pel que fa a la política cultural"

"Cal tenir en compte, a més a més, que, des de l'esclat de la Guerra el 1936, o des de poc després, alguns escriptors republicans ja vivien fora de Catalunya per més que, encara, no fossin uns exiliats. Per exemple, a París hi havia des de Josep carner, com a diplomàtic, fins a Joan Puig i Ferreter, delegat de la Generalitat ( per a la compra d'armes!), i Ventura Gassol, primer conseller de Cultura que havia hagut de fugir la tardor d'aquell any, per amenaces anarquistes, com ja hem dit"

"No hi ha un estudi global i puntual de l'economia de l'exili, com ja ha reclamat el curador de les cartes de Carles Riba"

"Seguint, però, amb 1940, ens fixarem en alguns catalans, no tots, que varen sentir la necessitat de fugir de París al mes de juny, mentre que l'historiador Burrin diu que, aquell any, encara hi havia a tot França 200000 catalans"

"No difereix gaire un Sbert, adreçant-se a Pous Pagès, en carta del 27 d'octubre: "Per un telegrama...podem donar per segura la mort del nostre amic ( Companys). Les circumstàncies són tals que n'han fet un símbol. L'home que hauria-i que ja havia i era-estat més discutit, ha esdevingut un màrtir" En la mateixa carta, Sbert comenta a Pous el suïcidi del metge d'Azaña, també a França, i el problema successori a la Generalitat de Catalunya"

Joan Solà: hem de plantar cara!

2010-10-28T08:07:00.000+02:00

Omar Khayyam, Quartetes

2010-09-30T05:22:00.002+02:00

Celebrem la publicació d'aquestes 157 quartetes o robaiyat d'Omar Khayyam (1048?-1131?), poeta,filòsof, matemàtic i astrònom oriental, traduïdes directament del persa per l'Àlex Queraltó Bartrés.
El carpe diem, l'escepticisme davant la vida i la mort, el pas indefugible del temps, la roda del destí, el lament pel fet de néixer són alguns dels temes de la seva poesia acompanyats pel seu aliat incondicional del vi com a elaboració teòrica del plaer.

No t'entristeixis per l'ahir que ja ha passat,
ni cerquis el demà que encara no arriba.
No et fixis només en el passat o l'avenir,
gaudeix del present i al vent no llancis la vida.

Ai estimada, si el pas del temps t'entristeix,
i sovint et sembla que et fuig el cor de l'ànima,
seu a la gespa i viu feliç aquests pocs dies
abans que l'herba no creixi sobre la teva tomba.

Si venir al món de mi depengués, no vindria.
Si anar-me'n fos cosa meva, ¿per què hauria de fer-ho?
El millor de tot seria que en aquest món cruel
ni hagués vingut, ni hagués d'anar-me'n, ni hagués de ser-hi.

El meu cor mai no s'apartà de la ciència i l'estudi,
i hi ha molt pocs secrets que jo no conegui.
Vaig pensar durant setanta-dos anys, nit i dia,
i al final he sabut que no vaig aprendre res de res.

El cor que mai no ha conegut ni amor ni passió
és d'un esclau de la religió o d'un beat de mesquites.
Car tot aquell que escriví el seu nom al llibre de l'amor
és lliure de paradisos i s'ha salvat de l'infern.

Beure vi i viure feliç és la meva norma,
i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.
Vaig preguntar a la núvia del destí:<>
Em digué:<>

Beu-te aquest vi, perquè el vi és la vida eterna.
Beu-te'l, perquè és el guany dels plaers de joventut.
Igual que el foc, crema i destrueix les penes,
beu-ne, que reconforta com l'elixir de la vida

Ara que sóc a la flor de la joventut
beuré vi perquè em satisfà de beure'n.
No m'ho retragueu, és amarg, sí, però és bo;
i ha de ser amarg, perquè amarga és la meva vida.

Tirant lo Blanc reviu encara a Rodes el seu episodi al palau del Gran Mestre, i a València en un congrés que tot just comença avui

2010-09-15T16:08:00.022+02:00

Cliqueu a sobre de la imatge per veure el programa complet

Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica

2010-09-11T18:05:00.005+02:00

Els lectors incondicionals de Sergi Pàmies celebrem l'aparició d'aquest nou recull de contes La bicicleta estàtica que aplega dinou relats alguns dels quals presenten elements autobiogràfics i on els personatges pedalen sense anar enlloc.
Recomanaria el primer, Benzodiazepina, on un home estableix una relació amb sí mateix a través del xat; Quatre nits que ens parla del moment en què els seus pares el varen engendrar després de veure la pel.lícula Le notti di Cabiria de Federico Fellini i El mapa de la curiositat on evoca la seva infantesa a l'exili.
“He quedat amb mi mateix d'aquí a dues hores. No em conec personalment però hem parlat molt per xat i, una vegada-per desitjar-nos un feliç any 2008-,per telèfon. No em va agradar la meva veu:una mica nasal i amb una certa presumpció de locutor nocturn. Sento curiositat per saber si serem capaços de mantenir cara a cara les llargues converses que ara compartim de matinada” ( Benzodiazepina)
“Els pares em van engendrar una nit de primavera, després de veure Le notti di Cabiria, de Federico Fellini. Per poder passar unes quantes hores plegats han aparcat el meu germà amb la meva tia. Jo no existeixo ni tan sols com a projecte: els pares són exiliats polítics, tenen més de quaranta anys, creuen que el motor de la història és la lluita de classes, viuen en un estat de provisionalitat permanent, no preveuen ampliar la família i no disposen d'una casa on atendre les urgències amoroses (comparteixen l'apartament amb uns camarades)...Quan vaig assabentar-me que havia estat engendrat sota la influència de Le notti di Cabiria, vaig convertir Fellini en director de capçalera (més encara quan la meva mare em va dir que, si hagués sigut una nena, m'haurien posat Cabiria)…Van passar els anys, fins que, a conseqüència d'una carambola d'atzars premeditats fortuïts, una revista em va oferir escriure reportatges, a mitges amb un amic. Vam accedir-hi perquè aleshores ho acceptàvem tot i vam proposar al director del setmanari un article sobre la crisi dels estudis de Cinecittà” (Quatre nits)
“No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i mig barri per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit” ( El mapa de la curiositat)

Màrius Torres etern

2010-08-30T07:09:00.005+02:00

Màrius Torres és un poeta que podem llegir avui amb fruïció amb la mateixa emoció del primer dia. La seva obra lírica es pot incloure en la tradició europea romàntica, i sobretot simbolista.
Qui s’acosti als seus versos hi tobarà un ampli ventall de temes que reflecteixen la seva capacitat per suggerir el seu món interior. Aquest fet no seria novedós tractactant-se del món dels poetes. El seu valor, al meu entendre, rau en el fet de despertar al lector una emoció estètica a través de la claredat, la musicalitat i la recreació de tot un univers simbòlic de sensacions.
Els seus versos fan ara camí a través d’aquest ciberespai sense perdre ni un bri de la seva esència estètica.

Vegeu també en aquest bloc l'entrada que tinc sobre Màrius Torres i la seva biògrafa Margarida Prats

Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt

2010-08-06T08:50:00.006+02:00

Herta Müller, guardonada amb el premi Nobel de literatura, narra a través de la veu del personatge Leopold Aubert l'experiència dels alemanys residents a Romania que foren deportats a camps soviètics per fer-hi treballs forçats.

El gener de 1945, el general soviètic Vinogràdov exigí al govern romanès, en nom de Stalin, que tots els alemanys residents a Romania treballessin per a la reconstrucció de la Unió Soviètica. Tots els homes i dones compresos entre els disset i quaranta-cinc anys foren deportats a camps soviètics per fer-hi treballs forçats.

La novel.la és el resultat de les converses que l'autora va mantenir amb el seu amic Òskar Pastior, que també havia estat deportat, i altres supervivents del camp de treball. Amb un estil sincopat, el lector s'endinsa en la vida quotidiana d'aquests deportats i descobreix tot l'horror als lager"

"Tot el que tinc, ho duc al damunt. O tot allò que és meu, ho porto al damunt. He portat tot el que tenia. No era meu. O no em servia o era d'algú altre. la maleta de pell de porc era un estoig de gramòfon. El guardapols era del pare. L'abric de ciutat amb la cinta de vellut al coll era de l'avi. Els pantalons bombatxos, de l'oncle Edwin. Les polaines de pell, del veí, el senyor Carp. Els guants de llana verds, de la tia Fini. Sols el xal de seda de color roig vinós i el necesser eren meus, regals del darrer Nadal"

"M'he empaquetat tant i tant de temps en el silenci, que no em puc desempaquetar en paraules. I és que m'empaqueto de manera diferent cada vegada que parlo (...) Aquest xai al coll és el silenci. Hi ha coses sobre les quals no es parla. però jo sé de què parlo quan dic que el silenci al coll és diferent del silenci a la boca"

"Durant la revista, immòbil, assajava d'oblidar-me de mi i no separar la inspiració de l'expiració. i de mirar enlaire sense aixecar el cap. i de cercar al cel una punta de núvol per a penjar-hi els ossos. Quan m'havia oblidat de mi i havia trobat un ganxo al cel, m'hi aguantava fort. Sovint no hi havia núvols, només un blau uniforme com de mar oberta.

Sovint només hi havia una capa de núvols tancada, uniformement grisa.

Sovint els núvols passaven rabents i no hi havia cap ganxo quiet.

Sovint la pluja cremava els ulls i m'enganxava la roba a la pell.

Sovint el fred em rosegava les entranyes.

En dies com aquests el cel em feia girar els ulls cap amunt i la revista me'ls feia girar cap avall:els ossos penjaven tan sols dintre meu, sense suport"

"Des de fa seixanta anys de nit provo de recordar els objectes del lager. Són les coses del meu cofre de nit. D'ençà que vaig tornar del camp, les nits d'insomni són un cofre de pell negra. I aquest cofre és el meu front. Des de fa seixanta anys no sé si no puc dormir perquè vull recordar aquells objectes o a l'inrevès: si m'hi barallo perquè igualment no puc dormir (...) Quan de nit els objectes em visiten i em tallen l'aire a la gola, obro la finestra d'una revolada i trec el cap a fora. Al cel, la lluna és com un got de llet freda, m'esbandeix els ulls. la meva respiració torna a trobar el seu ritme. M'empasso l'aire fred fins que ja no em trobo al lager. Després tanco la finestra i em torno a estirar. la roba del llit no sap res i escalfa. L'aire de la cambra em mira i fa olors de farina calenta"

"Nosaltres no havíem estat en guerra, però per als russos érem alemanys culpables dels crims de Hitler"

"Al menyspreu, un s'hi acostuma. Amb el temps les ordres sonaven com un continu estossegar, com escurar-se el coll, esternudar, mocar-se i escopir..., com llençar gargalls. la Trudi Pelikan deia:

"Sempre hi ha fam.
Com que n'hi ha, ve quan vol i com vol.
El principi causal és obra de l'àngel de la fam.
Quan arriba ho fa amb força.
És d'una gran claredat:
Una palada=un gram de pa.

(...) I arriba el vespre. I tots tornen de la feina. I tots pugen a la fam. És com pujar a un llit quan un afamat es mira un altre afamat. però això enganxa, ho noto en mi, la fam ens puja a nosaltres per dins. Som al llit de la fam. Tots mengem amb els ulls closos. Alimentem la gana tota la nit. L'enganxem a cor què vols amb la pala"

Pep Solà, La bastida dels somnis

2010-06-27T09:12:00.007+02:00

Biografia exhaustiva del poeta Joan Vinyoli a cura de Pep Solà que ressegueix d'una manera linial i cronològica la vida de l'autor amb documents d'arxiu, diversos testimonis, materials ja publicats i poemes de l'autor.

"Aquesta descoberta de la natura que havia fet a Santa Coloma i a les Guilleries, el crit de la natura que inicia la seva obra poètica, començarà a adquirir una nova dimensió. Les Guilleries deixaran pas al Montseny i altres serralades interiors, però sobretot als Pirineus. L'afició és tan forta que fins i tot fundà, amb uns quants amics una mena d'agrupament excursionista per a la qual redactaren uns estatuts signats a Barcelona amb data 2 d'abril de 1933.(...) La Guerra Civil estroncarà aquestes activitats, però Vinyoli reprendrà l'excursionisme després de la guerra amb aquests i altres amics, i el "crit de la natura" que havia sentit ja romandrà dins seu per sempre"

"La vida de Vinyoli a Barcelona estava ocupada per l'activitat professional a l'editorial Labor, on feia tasques pròpies d'empleat d'escriptori i posava a la pràctica els coneixements adquirits en els estudis de comerç. Els seus amics estaven matriculats a la universitat i disposaven de molt més temps per a estimular les seves inquietuds culturals. Tanmateix, Vinyoli mai es plantejà d'aturar la seva formació i va procurar sempre de no reprimir els estímuls creatius que el cridaven.(...) I vivia la poesia com una activitat compartida amb els amics, en especial Tomàs Lamarca, Ignasi Agustí, Joan Teixidor i Josep M. Boix"

"Rilke li ensenyava que la poesia no era bàsicament cosa de sentiments sinó d'experiències i que no n'hi havia prou d'expressar emocions, més o menys sentides, per a fer autèntica poesia:calia haver sentit el conflicte vital que es desprèn de l'experiència i, per tant, era necessari haver viscut molta vida. (...) A més, s'afanyà a millorar l'alemany, el qual s'havia iniciat en els Jesuïtes, per poder accedir directament als poemes.(...) El seu arravatament pel poeta de Praga i la llengua alemanya el portaren directament als altres romàntics alemanys"

"La fluixa recepció dels darrers llibres no fou obstacle perquè continués obstinadament la seva aventura personal: un camí que, com dirà el seu fill Albert, ja no tenia retorn"

"El poeta continuava buscant amb obstinació el seu lloc, i no era tan sols el lloc relacionat en l'àmbit més personal o en el de la comunitat literària, sinó el lloc metafísic, el lloc que anhela l'ànima dels poetes.(...) La recerca d'aquest lloc és una constant del viàtic indagatori de Vinyoli.(...) Era el lloc de la pura contemplació poètica on el poeta podia entrar en ressonància lírica amb la resta de les coses i sentir la unitat i harmonia de l'ésser"

"La poètica era una de les obsessions de Vinyoli, que sempre s'havia preguntat per la naturalesa i el poder de la poesia. Ara prenia sentit una de les definicions que va deixar escrites sobre la condició de poeta:
Entenem que és poeta aquell home que té una capacitat acumulada de sentiment, és a dir:que veu totes les coses, siguin fets o del seu interior, amb una intensitat i profunditat superior al comú dels homes i que a la vegada té una facultat i necessitat ineludible de convertir aquest sentiment en una forma verbal capaç de produir en els altres aquella elevació i encantament del cor que és una mena d'anticipat besllum de la beatitud ( felicitat) suprema"

"Vinyoli podia cloure l'obra amb una altra potent constatació que eixamplava l'espiral de la seva particular cosmogonia. En el transcurs de la seva vida i obra, primer havia cregut en el Déu cristià que va conèixer a l'escola i a casa, després el va interpel.lar i va clamar pel seu silenci, i més tard el va transferir i buscar en elements o forces que li van donar respostes vàlides com ara l'amor, la natura, el foc, la nit, el mar o la paraula"

"Vinyoli sempre s'havia sentit bé entre els joves, fins al punt d'arribar a dir que mai havia passat dels dinou anys. (...) El primer d'aquests grups de joves és el que aplegava al voltant dels estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona que havien creat la revista Tarotdequinze. Estudiaven Filologia i tenien un alt compromís social vers el país, (...) Eren activistes i no es conformaven en tenir una ideologia catalanista i d'esquerres, sinó que pretenien vehicular una particular revolta social per via de la poesia. En aquells darrers anys del franquisme, descobriren en l'obra de Vinyoli, com en la de Foix, Brossa i Palau i fabre, una veu diferent, una manera nova i molt autèntica de viure la poesia que trencava amb el model, ja consagrat, del realisme social abandaret per Salvador Espriu i Pere Quart. (...) Lluís Urpinell, un dels fundadors de Tarotdequinze, recorda les visites a l'aviari del Zoo, on Vinyoli, contemplava els flamencs i, davant dels ocells, deia sentir l'autèntic cant primigeni"

"De molts era coneguda, perquè la van poder presenciar, la particular convivència que Vinyoli tenia amb els morts.(...) Segons Vinyoli calia pensar en els morts perquè era una manera de fer-los reviure.(...) Coincideix perfectament amb el testimoni d'Andreu Rossinyol quan reporta el record del dia que, estant amb Vinyoli en una terrassa d'un bar conversant sobre Ferrater, aquest se li aparegué de sobte i quedava absort davant aquella mena d'al.lucinació tot dient:"Té, ara el veig: és allà, al costat de l'arbre. No em diu res, però em mira afectuosament i em somriu".

"La seva paraula, aquesta tendra i solitària cançó de la seva ànima, aquest cant terrible i revelador de la nit del seu cor, romandrà cremant i emetent una llum fulgurant per per il.luminar la fosca del món"

Kurdo Baksi

2010-04-11T09:00:00.005+02:00

Aproximació a la personalitat de Stieg Larson a través del testimoni del seu amic Kurdo Baksi, periodista i fundador de la revista antiracista Suartvitt i col.laborador durant cinc anys de Expo, el setmanari que va fundar el seu amic.

“A l'inici de la nostra amistat, em vaig adonar del que impulsava l'Stieg: la justícia, independentment de la classe social, sexe, ètnia o orientació sexual M'és impossible dir quantes vegades va dir el següent:Tots tenim el mateix valor

“La relació de l'Stieg amb Expo-i aquí gairebé ens la podem imaginar com una relació entre dos individus-era, sens dubte, plena d'alegria, creativitat, contradiccions i complicacions. Per no parlar d'amor. Eren un grup de periodistes joves i afamats, preparats per abordar grans reptes”

“Alguns pensaven que Expo actuava de forma poc ètica i anava massa lluny en la recerca d'una pretesa xarxa racista. Qualsevol redacció amb objectius importants ha d'estar disposada a rebre crítiques, però el pitjor eren les amenaces. Una revista que dedica tants esforços a investigar sobre el racisme i el neonazisme és inevitable que tingui enemics. A aquestes forces no els agrada gens ser el centre de les notícies. I no dubten a fer servir mètodes brutals”

“-La qüestió-vaig continuar-és saber com s'ha d'actuar quan el periodisme d'investigació es converteix en un tema de vida o mort”

“El mes de novembre sempre ha estat el més important en la meva relació amb l'Stieg. Les qüestions que tractàvem eren d'allò més actuals en aquella època a Suècia, cosa que intensificava les nostres reunions. (…) El 9 de novembre de 2004, estava planejant un seminari que faria amb l'Stieg. Es tractava de l'aniversari de la “nit dels Vidres Trencats”, el pogrom contra els jueus que els nazis alemanys van dur a terme la nit del 9 al 10 de novembre de 1938. És important recordar aquest esdeveniment perquè va ser quan el món va passar per un moment crucial després del qual no hi havia retorn”(...) A les sis de la tarda vaig començar el seminari sense l'Stieg, que era la gran atracció. Hi havia cent persones a la sala de conferències de l'Associació de Formació dels Treballadors: vuitanta eren nazis coneguts”(...) Estava esgotat quan vaig clausurar el seminari de forma brusca a l'hora prevista, les 19'10 hores. Aleshores vaig engegar el mòbil. Eren les 19'16 hores, ho recordo perfectament. Està com gravat a la memòria. Va ser llavors quan vaig sentir el curt missatge de la bústia de veu:-L'Stieg és mort.
Durant més d'una dècada em vaig relacionar amb l'Stieg gairebé cada dia. Vaig estar amb ell durant les seves pitjors èpoques, i vaig poder viure amb ell, i compartir, l'èxit i la felicitat. Malgrat ser onze anys més gran que jo, érem col.legues i amics. A més, es pot dir que ell era el meu cap i jo el seu. L'Stieg és la persona menys pretensiosa que he conegut mai, i l'amistat incondicional que em va demostrar és insubstituïble. Seguint el ritme dels seus enormes èxits com a escriptor, hi ha el perill que la seva lluita obstinada no rebi l'atenció merescuda. Aquesta lluita era una part molt important d'ell, com a persona i com a escriptor. La meva esperança és que jo, amb aquest llibre, d'alguna manera l'hagi pogut descriure”

J.M. Castellet

2009-11-21T14:26:00.010+01:00

Llibre a cavall entre la memòria personal i el retrat de sis amics personals ( Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix)

“Del pneumotòrax n' havia sentit a parlar, certament, però fins aleshores no sabia ben bé de què es tractava. De sobte, vaig recordar que se´n feia referència a La muntanya màgica, de Thomas Mann. L´hi vaig dir. “Sí, és clar. Ja no ho recordo, però podria ser. És una gran novel.la, però tot és mitificat. Si la vols tornar a llegir no t´impressionis gaire: en aquells temps moria molta més gent que no pas ara. En tot cas pel que fa a tu, ja ho tenim endegat. Ara, hauràs de fer una llarga temporada de repòs, però tot anirà bé. No pensis en res durant una temporada i descansa, que és el més important. No et podràs examinar, no cal dir-ho, perquè no has de fer cap esforç”

“Conscient de la seva intel.ligència, d´un savoir faire calculat i d´una capacitat d´oratòria convincent, en Manolo preparava amb cura, a través de l' educació en el tracte i en l´afalagament d´altri, les seves intencions dialèctiques. Els ulls, la veu i la gesticulació culminaven el seu afany de captivar l´interès dels interlocutors o dels oients. L´efecte era segur: un tipus de seducció una mica massa elaborat, potser, però infalible.

“ A Hamburg, a Rowholt Verlag, en Gabriel complia un contracte de treball que havia de ser d´un any però que, no sé per quines raons, el va escurçar uns mesos. La feina que tenia encomanada era la de lector i per les seves mans van passar-segons va dir en tornar- centenars de llibres de tot el món, especialment de literatura i assaig. Com que vaig compartir amb ell durant molts anys el comitè de lectura de Seix Barral, puc donar fe que era el millor lector que he conegut mai, tant pels seus interessos particulars, com pels de les editorials amb les quals va col.laborar. El millor testimoni del que dic el donen els textos dels seus informes apareguts en volum, amb el títol de Noticias de libros. Que jo sàpiga, l´edició de documents d´aquest tipus ha estat un fet insòlit en el món editorial, si més no en l´espanyol”

“Amb un estil literari propi, Joan Fuster s´endinsa en les cartes, en els articles de premsa i en els llibres d´aforismes i de pensament, en el vessant de l´humanisme que prové dels clàssics i té com a referència a Montaigne. És l´humanisme sorgit d´un escepticisme sobre la realitat del món, matisat per la saviesa, la ironia i el sentit de la temporalitat canviant. Un Joan Fuster molt proper a tots nosaltres”

Amin Maalouf

2009-11-05T23:09:00.005+01:00

Una lúcida interpretació del món actual amb propostes per sortir de la crisi moral del temps que ens ha tocat viure.
“Hem entrat al nou segle sense bruíxola. Els primers mesos ja es produeixen esdeveniments inquietants que donen peu a pensar que el món pateix un gran desajust, i en diversos àmbits alhora-un desajust intel.lectual, un desajust econòmic, un desajust climàtic, un desajust geopoplític i un desajust ètic”
“Amb la caiguda del mur de Berlín, un vent d'esperança va bufar per tot el món. La fi de la confrontació entre Occident i la Unió Soviètica s´enduia l´amenaça d´un cataclisme nuclear que penjava damunt els nostres caps des de feia més de quaranta anys. A partir d´aleshores la democràcia s´aniria escampant de mica en mica, ens pensàvem, fins a cobrir la totalitat del planeta(...) Els antics països de l´Est van anar a trucar a la porta de la Unió, i els que no hi van ser admesos ho desitgen encara ara. La Unió Europea no veu quina direcció ha de prendre. ¿ hauria d´erigir-se en una federació comparable a la dels Estats Units d´Amèrica, animada per un “patriotisme continental” que transcendiria i absorbiria el dels països que la componen, i dotada d´un estatus de potència mundial no solament econòmica i diplomàtica, sinó també política i militar? ¿Estaria preparada per assumir aquest paper, així com les responsabilitats i sacrificis que comporta? ¿O s´hauria d´acontentar més aviat per una associació laxa entre nacions geloses de la seva sobirania i continuar sent, en el pla global, una força de suport?
“El món arabomusulmà s´enfonsa cada cop més en un “pou” històric d´on sembla incapaç de sortir; sent rancúnia contra el món sencer: els occidentals, els russos, els xinesos, els hinduistes, els jueus, etc-i per damunt de tot, contra ell mateix. Els països d´Àfrica, tret de comptades excepcions, són pastura de guerres intestines, d´epidèmies, de tràfics sòrdids, de la corrupció generalitzada, de la deliqüescència de les institucions, de la desintegració del teixit social, de l´atur massiu, de la desesperació. Rússia prou feina té per recuperar-se dels setanta anys de comunisme i de la manera caòtica com va sortir-ne; els seus dirigents somien reconquerir el poder, mentre que la població continua desil.lusionada. Pel que fa als Estats Units, després d´haver fet caure el seu principal adversari global, es troben embarcats en una empresa de titans que els està deixant esgotats i desorientats:domar tots sols, o gairebé tots sols, un planeta indomable. (…) El gegant asiàtic encara du a la mà una bruíxola relativament fiable, però s´acosta a tota velocitat a una zona on aquest instrument ja no li servirà de res.
D´una manera o d´una altra, tots els pobles de la terra són dins de la tempesta. Rics o pobres, arrogants o submissos, ocupants i ocupats, estan tots-estem tots- embarcats a la mateixa barca fràgil i naufraguem tots junts. (…) Fins i tot seríem capaços d´aplaudir l´onada devastadora si, en el moment d´alçar-se per engolir-nos, s´empassés primer els nostres enemics”
“A Occident, la barbàrie no està feta d´intolerància i d´obscurantisme, sinó d´arrogància i d´insensibilitat. L´exèrcit americà es planta enmig de Mesopotàmia com un hipopòtam en un camp de tulipes. En nom de la llibertat, de la democràcia, de la legítima defensa i dels drets humans, maltracten, destrueixen, maten. Set-cents mil morts i més tard es retiraran amb alguna excusa vaga. S´hi han gastat prop d´un trilió de dòlars, i segons algunes estimacions dues o tres vegades més, però el país que han ocupat és més pobre que abans. (…) Mentre els Estats Units no convencin a la resta del món de la legimitat moral de la seva preeminència, la humanitat continuarà en estat de setge”
“Estic convençut que la nostra escala de valors ara com ara només pot basar-se en la primacia de la cultura i de l´educació. I que el segle XXl se salvarà gràcies a la cultura o naufragarà”

Joan Solà

2009-09-08T03:50:00.004+02:00

Recull d’articles d’onze anys (1908-2008) la majoria dels quals apareguts al suplement de Cultura del diari Avui on l’autor opina sobre temes lingüístics ben diversos.

“Tota la vida he sigut un apassionat lector de diccionaris. És una afició com una altra, però és més absorbent que moltes altres. Perquè els detalls que es poden buscar en un diccionari dibuixen una gamma molt àmplia i per tant pràcticament la curiositat no queda mai definitivament satisfeta. Això fa que molt sovint obris un diccionari amb la intenció de buscar-hi tal o tal altre matís i acabis al cap d’una hora de remenar pàgines d’aquí cap allà sense saber exactament per què l’havies obert; però això sí, havent pres unes quantes notes. Les notes, ja se sap, en general s’acumulen en papers, llibretes, fitxes o, ara, ordinadors i no en fas res. No en fas res?: com a mínim vas sumant experiència, sensibilitat, gust per la llengua, embadaliment davant aquesta mina inexhaurible d’emocions”

“Temps era temps les senyores anaven a la botiga a comprar formatge o el pa o unes mitges o uns calçotets per al marit. Passada la reglamantària relaxant estona de conversa, el botiguer o botiguera anava per feina i ensenyava el producte a la clienta. Un cop la clienta es decidia, el dependent embolicava el producte:”Si és servida”, li deia tot lliurant-l’hi. Si el comprador era un home, el dependent li deia també, amb la mateixa rutina adherida a l’acte de lliurament:”Si és servit”. Aleshores pagaves, i el caixer et tornava el canvi i deia exactament igual: ”Si és servit/servida” (...) Avui els costums han fet que aquesta fórmula respectuosa hagi pràcticament desaparegut. En lloc d’aquesta fórmula, es deia també amb naturalitat:”Tingui”. Si el tracte no era de vostè, es deia: Té, maco/maca”, “Té, noi/noia”. També aquesta fórmula de respecte, ”Tingui”, sembla que recula:deu ser que la sentim massa seca; no s’han fixat que també sona massa sec un comiat amb la paraula “Adéu” tota sola i que sovint diem o dèiem “Apa, adéu, adéu-siau”, mirant d’omplir una mica l’expressió? Això rai, això té un remei ben fàcil: podem dir “Tingui, senyora/senyor” i quedarem com uns reis.

Però la causa de la reculada és sobretot una altra. És la invasió de la fórmula castellana, catalanitzada en un horrible”Aquí té” (...) Aquesta fórmula és horrible, fa posar la pell de gallina com una ungla que rasca la pissarra, perquè va contra la nostra sintaxi més elemental: el verb tenir ( llevat les formes d’imperatiu) no pot anar sense cap complement. En tot cas, nosaltres diem ”Aquí el/la/ho té”, esmentant la cosa concreta. Apa, doncs, a fer resistència passiva i activa a la dita fórmula, almenys els qui tinguin la pell i l’oïda tan sensibles com les meves. Diguem:”Tingui, senyora”, “Té, noi”.

“Entre els nous mons que ens ha portat i ens portarà internet, és especialment curiós, emotiu , engrescador, digne d’atenció el xat, és a dir la conversa informal entre dos o diversos participants; de l’anglès chat, definit així per l’admirable diccionari Cobuild ( tradueixo): “Quan xategem, parlem de manera informal, amical, sovint de coses no gaire serioses o importants”. És com el nostre xerrar. Al congrés de què els parlava l’altre dia s’atribuïen a la comunicació per ordinador, però molt especialment al xat, unes característiques o gràcies. Com a recurs majoritàriament en mans de la joventut, és antisistema:usa un llenguatge acostat a la conversa presencial informal; es desempallega d’entrebans ortogràfics i de correctors lèxics o sintàctics; tira cap a l’argot decididament; ep, però també cap a la poesia de la metàfora i cap a la síntesi de la intel.ligència que és la ironia; és també juganer, com un retorn a l’època feliç i innocent de la infantesa; en resum, intenta ser, per sobre de tot, expressiu, vehiculador de complicitat, de grup, informal, intranscendent i lúdic.(...) Algun “foraster”capsigrany que no sap de què va diu que la comunicació per ordinador és freda. Doncs no senyor:aquí tenim també enginyoses emoticones ( icones per expresar emocions:descobriu-hi els ulls, el nas i la boca), com araJ “faig una rialleta, :-) (estic trist) o :-* ‘et/us faig un petó.

Joan-Daniel Bezsonoff

2009-07-26T11:22:00.004+02:00

Evocació de records de la infantesa i adolescència i reflexions sobre les vivències del present i del passat.

“Un quart de segle després de la mort del Caudillo, els nens del Principat escolaritzats a l’escola de la Generalitat no saben res de les nostres terres catalanes, les que han quedat fuera del reino de España . Només se’n parla en els apartats de dialectologia dels manuals de llengua catalana. Què deu ser dels llibres de text elaborats per als al.lots de les Illes i per als xiquets del País Valencià?

“Quan era petit, em sentia francès i català, català i francès com tots els mainatges de la meua generació nascuts al Rosselló de pares catalans. En el meu cas, era un bri més complex. Si, com a Espanya, hagués portat els dos cognoms, no passava res. El Montalat, tan empordanès, podia compensar Bezsonoff. Què dir del catalanesc Bezsonoff tot sol, amb dues efes. Els emigrats rusos trobaven que dues efes afrancesaven més el cognom que la v baixa com ara. Si el meu avi Mitrofan Tikhonovitx hagués emigrat més tard, em diria Bessonov.
Mon pare és català per part de sa mare, Jeanne Baux i Pujol. Ma mare, catalana de soca-rel:Montalat I Brial.
En aquell temps el Rosselló encara era una terra ben bé catalana i no un apèndix del Llenguadoc”

“Quan era petit, estimava bojament França. Volia ser militar de carrera com mon pare. Sempre havia viscut en ciutats com Briançon i Breisach fortificades per Vauban. Aquell Vauban, que tants historiadors oficials de Barcelona consideren amb tanta indulgència, era un arquitecte genial i un malparit integral. Un soldat del seu temps amb pocs miraments per la vida humana i el patrimoni dels països conquerits (…) A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis-que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España” (…) La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació. Els francesos actuals m’han ajudat molt a deamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXl és el país del penediment històric, dels moralistas de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no acepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua…”

“França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel.lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”

“Quan era petit sabia que el francès es parla als cinc continents. No me’n vanava. Era així. Francòfon de naixement, mai no he considerat estrangers els belgues, canadencs, mauricians i suissos de parla francesa. Per mi, Tintín, els barrufets, Jacques Brel, Georges Simenon, Jean Jacques Rousseau, Robert Charlebois, Zacharie Richard pertanyien a la meva cultura”

“De totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona, llemosina, llenguadociana (…) M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, occità i de català que contribueix als plaers de l’estada”

Blanca Busquets

2009-07-09T21:18:00.002+02:00

Novel.la coral on dotze personatges es troben el dia de Sant Esteve en un tren avariat que cobreix la línia Barcelona-Puigcerdà. En explicar-se les seves vides el lector va descobrint tot un seguit de coincidències dels uns amb els altres.

-“Sóc claustrofòbica, que algú obri, si us plau!
(…)- si ets claustrofòbica estàs ben servida amb una avaria com aquesta, al mig del camp i tancada en un vagó que no es mou”

“Ens devem haver quedat sense electricitat, i ara tot és tan modern que les portes no s’obren manualment sinó que s’han d’obrir amb l’electricitat. Ara que en Robert li ha dit que es fes essa, s’ha posat de perfil i he vist que estava embarassda. Pobreta, embarassada i claustrofòbica”

“I si el tren s’atura ens posem nerviosos, com ara mateix, però és que no tinc cotxe i no l’he tingut mai, així que hauré de continuar confiant en aquesta línia Barcelona-la Tor de Querol”

“Voldria dir a la Marta que em deixés una goma d’aquelles que s’endú a l’escola per esborrar el passat. Però ja fa temps que sé que el passat no s’esborra amb gomes. El passat no s’esborra amb res, només es fa petit a mesura que passa el temps i després es converteix en una cicatriu gruixuda que no hi ha manera d’eliminar del teu cos i que tothom et demana d’on ha sortit”

“El que no hauria dit mai que el lladre del meu costat cregués realment que jo dormia, tot i la incomoditat d’aquests seients que estic segur que la Renfe ha posat expressament en els trens de Rodalies per evitar que algú s’adormi i es passi d’estació. En realitat, és un servei de la companyia ferroviària, gairebé una missió humanitària, i n’hauríem d’estar agraïts i tot.és clar que, quan vas una mica lluny o quan passa com avui que el tren s’atura, maleeixes aquests intents tan poc afortunats de mantener despert el viatger”

“Caram, caram. Viure per veure, Blasi. El món és un mocador. I aquest vagó és el món”

“Veig el venedor de cotxes que enfonsa el cap entre els braços. Ja feia estona que se’l veia neguitós mentre observava aquella guerra de boles de neu d’abans. Aquest es pensava que era l’únic que sabia enganyar i avui ha descobert que té competència. A la dona del seu costat sembla que algú li hagi il.luminat el pensament de cop i volta i, potser per primera vegada , es mira l’home derrotat com si no l’hagués vist mai.
En dos minuts arribarem a Manlleu. M’agradaria saber on baixarà el lladre del meu costat, ara que no té cartera. Tanmateix… sí que té tres o quatre bitllets a la butxaca, tot i que ell encara no ho ha notat.”

Julià Guillamon

2009-05-27T20:44:00.006+02:00

Recull de quaranta-dos reportatges amb els fills de l’exili català del 1939 realitzats per Julià Guillamon en aquests indrets: Catalunya, França, l’Argentina, la República Dominicana, Cuba, Veneçuela i Mèxic.

“El dia revolt és el títol d’un poema de Josep Carner d’un dels seus llibres Bella terra, bella gent (1918) (...) Carner parla d’un daltabaix, viscut com una gran dissort i com una oportunitat esplèndida, motiu de por i esperança”

“Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els meus ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida”

Pere Calders, Prats de Molló
“Quan vam arribar, a Buenos Aires era una ciutat amb una moral molt rígida. Em van dir: Si seguís así te van a llevar preso

Marian Rubió i Armeneguí és el fill petit de l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí. Actualment és un artista molt conegut a l’Argentina
“L’oncle sempre em deia: de tot el que vam provar de fer, ningú se’n recordarà mai. Era una de les coses que el tenia obsessionat”

Anna Maria Prat va néixer a Barcelona el 1938, filla d’Armand Obiols i de Montserrat Trabal. Des del 1948 viu a Xile. És assessora de Presidencia de la Comisión Nacional de Investigación Científica y Técnica
“Imagina’t la quantitat de gent jove que va arribar: els nois dels camps de concentració es van anar casant amb les pubilles d’aquí”

Roser Bru és pintora, filla del diputat Lluís Bru Jardí, que va arribar a Xile amb el Winipeg“El primer que vam fer: “A veure el mapa, on queda Xile?”

José Balmes va néixer a Montesquiu l’any 1927. És un dels artistes xilens més reconeguts, director del Museo de la Solidaridad Salvador Allende
“T’acostumaves a un país o a un lloc: no era el conjunt del país, era el racó on havies anat a parar. I de cop: apa, ves-te’n”

Núria Sales és historiadora. Filla de l’escriptor Joan Sales, va passar part de la infantesa a San pedro de Macorís abans de traslladar-se a Mèxic amb la família.“Vam agafar un camarot de primera per portar les pintures d’en Joan enrotllades i els meus papers”

Dolors Canals va dirigir les guarderies de guerra a Barcelona. Va viure exilada, amb el pintor Joan Junyer, a Santo Domingo, l’Havana i Nova York.
“En Cuba mi papá trabajó para Prensa Latina, la prensa de Fidel, donde estaban los corresponsales de todos los paises”

Nora Aymamí va néixer a l’Havana el 1963. És neta del periodiata Lluís Aymamí Baudina i filla de Jordi Aymamí, que va arribar a Mèxic el 1946 després de viure vuit anys a la URSS
“Una vegada, l’Andrés, el meu fill petit, em va dir: ¿Cuando tú te mueras seremos venezolanos completos?”

Marta Vallmitjana és filla de l’escultor Abel Vallmitjana, exiliat a Venezuela el 1938. Professora d’urbanisme de la Universitat Central de Caracas, treballa en projectes d’habilitació física de barris marginats.

Lluís-Anton Baulenas

2009-05-05T12:29:00.001+02:00

Novel.la històrica i psicològica sobre una jove revolucionària, la Berta Panatis, que té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera intentant imitar un dels atemptats frustrats de la història universal: l’atemptat de Violeta Gibson contra Benito Mussolini que va rebre un tret al nas

“Boja o no, a Roma, el 7 d’abril de 1926, la Violeta Gibson va tenir el coratge d’engegar un tret a Mussolini. I de fer veure a la gentada com el Duce es premia la ferida del nas amb la mà, acovardit i estupefacte, davant d’aquell pardalet amb pistola, d’aquella ànima pura, abnegada, generosa, sublim, empesa per una follia sobrehumana”

“-Fins al moment, aquest cabronàs ha tingut sort. Ha triomfat al Marroc amb l’ajut dels francesos i ha vist fracassar una invasió ( la de Macià) i tres cops d’Estat contra seu el 1926, el 1928 i, l’últim, aviat farà un any, el gener del 1929. D’atacs directes, fixa’t-hi bé, amb prou feines n’ha patit un, i ridícul. Un anarquista va intentar clavar-li un ganivet el juliol del 1926 a Barcelona. No va arribar a fer-li ni una esgarrapada. Per alguna raó deu ser...”

“ la Berta mateixa va proposar l’amagatall. El lloc era una finca als Pirineus, on el seu antic protector, l’industrial del ciment Plàcid Lladonosa, s’havia volgut construir una mansió. La seva mort havia interromput l’obra, però la caseta del masover, que ja existia prèviament, encara hi era. Els Panatis la coneixien bé perquè hi havia pujat una vegada en companyia d’en Lladonosa. L’industrial volia que el pare de la Berta, com a picapedrer expert, li donés la seva opinió sobre la qualitat del material utilitzat en les obres”

“ A principis del 1924, la seva filla va explicar-li que havia d’anar-se’n una quants mesos a la muntanya, lluny de Barcelona, a preparar una mena d’oposicions. Totes les despeses, el lloguer de la casa on anava, el trasllat i la manutenció, les pagava el banc. Va demanar-li, sisplau, que l’hi acompanyés, que no volia estar-s’hi tota sola”

“La seva feina principal i única era no perdre la concentració i estar alerta. S’entrenava sempre que podia ( òbviament, en secret) i sense gastar bales. Aprofitava les llargues estones en què el seu pare s’estava a Biribil, jugant a escacs al casino. Li havien assegurat que els revòlvers no tenien problemes mecànics. A més, tot estava planificat, perquè, en el seu moment, pogués acostar-se prou a prop de l’objectiu per disparar a boca de canó. Al dictador espanyol li agradaven les dones. No podia fallar”

“Tots aquells anys s’havia defensat amb la incredulitat:no podia ni havia de creure que els seus l’haguessin abandonada. Aquesta actitud, si més no, esdevenia un hàbit de resistència que l’ajudava a controlar el desfici de la desesperació i la feia sentir lligada als criteris i als referents del principi, quan va instal.lar-se en aquell poble a esperar un telegrama”urgent”

“La Carlora va acostar-se a la porta i va penjar el cartell de “Tancat”. No tenia ganes de treballar més. De vegades desitjava intensament poder compartir amb algú les seves intuïcions sobre la Berta Panatis, basades en els seus anys d’experiència darrere un taulell de Correus”

Ramon Erra

2009-04-28T18:16:00.001+02:00

Un antic cambrer que acaba de patir un accident de circulació ens explica tots els seus records esdevinguts al bar de la carretera on treballava.

“Però les coses del Bar de la Carretera són com les onades, que se’n van i després tornen. Justament ara fa ben pocs dies la història d’aquesta gent va venir a petar a la mateixa barra del bar i-per culpa de les ziga-zagues que fan el temps i les vides-allà em va trobar a mi, allà mateix darrere la barra, com si no m’hagués mogut mai, com si no hi hagués hagut evolució, ni accident, ni vida nova; em va trobar de casualitat, amb les portes obertes de bat a bat, amb la cara acabada d’operar sense les cicatrius, amb la camisa espitregada, obrint finestres, airejant tot el que es pogués airejar: havien passat ja quasi totes les coses que han d’acabar passant en aquesta història, però semblava ben bé com si res s’hagués mogut!”

“Aquesta va passar com una turbonada. Va ser una espiral d’esdeveniments que va engegar-se-el mes de novembre, si no em descompto, farà els tres anys-amb l’arribada del vell Vernis amb la seva gavardina, aquell coi de gavardina Burberry’s, i es va fer parroquià nostre. I vinga truites a la francesa, copes de Cutty Sark i històries de dones generoses, d’ovelles llanudes, de veles inflades. Però el temps no és una línia recta i, si bé de seguida vam considerar el Vernis com a digne parroquià, client preferent i persona indispensable a les nostres vides, de sobte, sense avisar, quan jo i tothom estàvem ben acostumats a la seva companyia i als seus sopars de duro, de sobte, pocs dies abans de l’accident sobre el qual aquest escrit no para de donar voltes, l’home dels antípodes ( així es com sovint l’anomenàvem) es va fer fonedís. Sé que tenia els seus motius, però moltes vegades vaig arribar a pensar si el coi de Vernis no havia vingut a la barra on jo treballava, enviat per alguna força superior, precisament a engegar aquesta espiral furiosa que, entre altres coses, em va fer estimbar per un marge i em va portar aquí on ara em trobo.

“Llavors, el bar es va omplir de cop: un autocar de gitanos que anaven a un casament. Venien de Portugal i volien entrar tots de cop al lavabo. Demanaven preus, exigien descomptes, regatejaven. Les dones es treien els calés de llocs inversemblants. Els homes duien carteres inflades lligades amb gomes elàstiques de colors vius. Homes i dones vestien xandall de supermercat, com si fossin un equip de voleisbol estrafolari, perquè tenien els vestits de mudar al maleter, ficats en bosses d’esport, però ja anaven amb les joies posades, potser patint per si les perdien o els les robaven”

“ Avui plovisqueja encara. Un moviment del carrer, sota el xim-xim, m’ha fet deixar per un moment la màquina:l’Olívia amb un impermeable vermell. No ha mirat amunt, però sap que l’he vista i sap que me n’alegro de la seva sort: ella també tindrà el bar o allò novedós i encara imprecís que succeirà al bar! L’he perduda de vista i he tornat a la màquina d’escriure i he tornat a tenir la sensació que darrerament em persegueix: un alè de dubte que cobreix les coses que he viscut i me les presenta el cervell amb l’aire de coses que ja he sentit o llegit abans en algun lloc. Però penso que no hi fa res. I què, si tot es repeteix, si fa segles i més segles que tot és més del amteix? Ben mirat, què?

I els bars de tota la vida seran substituïts per garns botigues de mobles i les botigues de mobles per grans àrees de servei i les àrees de servei per grans centres de prostitució. Però sempre quedarà algun automobilista disposat a aturar-se més amunt de Vilamalva, a la punta de dalt del gran terraplè, encara que només sigui per recordar el local que hi va haver allà. Justament el local del qual us volia parlar. I del sentiment de pèrdua en general”

Oriol Pi de Cabanyes, Passió i mort de Joaquim Mir

2009-02-28T11:17:00.006+01:00

Estudi que se centra en la biografia de Joaquim Mir principalment en el darrer període de la vida del pintor, que comprèn des de l’entrada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú el 21 de gener de 1939, amb la detenció de Mir el 26 de maig següent, fins al dia de la seva mort el 27 d’abril de 1940.

“Mir era un català de l’estirp de Llull o de Monturiol, de Prim i de Dalí. Un arrauxat d’amples horitzons, vital, enèrgic, amb un foc interior. Un artista arrauxat-com Mir o com Dalí-allibera les imatges del seu inconscient i els dóna entitat en elles mateixes. Mir era un hipersensible fora de sèrie, un intuïtiu d’una sensibilitat portentosa, un ésser completament fotòfil, fins i tot perillosament disposat a cremar-se en la llum, un home que se sentia absolutament fascinat pel color”

“La qualitat humana d’en Mir-ha declarat Salvador Massana amb voluntat de restituir-li l’honor i la memòria-el va portar a tenir una monja amagada a casa seva, i un capellà que havia salvat. A més, com a ciutadà català també va adquirir coses que haguessin marxat fora de Catalunya. Ell va ser respectat i va ajudar durant la Guerra Civil a menjadors comunitaris. Era molt apreciat pel poble. I fins i tot l’any 37 i 38 venia en Ricardo Mestre, el líder anarquista vilanoví, que es veia un home intel.ligent, i li va fer un esbòs, que no va poder acabar perquè en Mestre tampoc no venia cada dia” (...) Aquesta tela inacabada li havia de causar molts maldecaps a Mir, en entrar els franquistes, com si fos la prova de la seva connivència i confraternitat amb els revolucionaris, i va ser finalment rascada per pintar-hi a sobre”

“La segona victòria franquista-la de la postguerra-es va obtenir a base de repressió. I encara pitjor que la pèrdua de llibertats democràtiques i nacionals, és que la por va ser inoculada sistemàticament fins a quedar com a patologia social. Les delacions i les denúncies, explícites o en forma de rumor, per infonamentades que fossin, podien comportar seriosos problemes. Exactament com en el període anterior, popularment conegut com “el temps dels roigs”

“El 9 de febrer de 1939 entra en vigor la Ley de responsabilidades Políticas. (...) L’esperit de revenja es va anar materialitzant des del primer moment de l’entrada de les tropes “nacionals”. Sobre Joaquim Mir aviat va planar una ombra de ressentiment. (...) Això ja venia de lluny. Mir era alhora venerat i envejat” El pintor Joaquim Mir el van detenir a casa seva el 26 de maig de 1939, passats quatre mesos de l’entrada de les tropes de Franco a Vilanova. (...) Prèviament a la detenció, la casa Mir va ser registrada, aquell mateix dia 26 de maig, a migdia. Ignorem amb quina base, i per quina denúncia o denúncies, perquè l’arxiu dels documents policials de FET i de les JONS, que hem de suposar previs a tota l’actuació judicial, no s’han pogut consultar, ja que pel que sembla es van fer desparèixer ja fa anys, de manera intencionada”

“El viacrucis de Joaquim Mir comença, doncs, aquell dia 26 de maig de 1939, quan la seva casa és registrada i precintada.(...) és reclòs al dipòsit municipal de detinguts, a l’ala oest de les antigues casernes de la guarnició militar permanent. (...) Qui li havia de dir que la maledicència popular i la xafarderia amplificada li ocasionarien tan seriosos ( i qui sap definitius) contratemps! Perquè el pobre Mir, quan va ser empresonat cinc dies a Vilanova i dia”em mataran” i “m’afusellaran”, sofria com un condemnat a mort, ja que la seva visió tan infantil de la vida no li permetia de veure la realitat de les coses i aquest contatemps, que a un altre hauria afectat sense deseperació, a ell li fou un xoc enorme”

“Tot i ser un personatge públic i conegut, a Mir no se li atribueix una determinada tendència política. A l’igual que no es va adscriure clarament o voluntàriament a cap moviment artístic, en el terreny polític no va posicionar-se de forma explícita. L’única cosa que sí manifestava obertament era la seva catalanitat”

“Joaquim Mir fou perseguit sota l’acusació de catalanista.I, com a catalanista, fou detingut i sotmès a un consell de guerra sumaríssim d’urgència i acusat davant el Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Sortosament, Mir comptava amb bons amics que aconseguiren que la seva detenció es convertís en presó atenuada, però la persecució que el gran pintor va patir, contribuí amb tota seguretat, a la seva mort prematura”

Margarida Prats Ripoll

2009-02-20T16:32:00.014+01:00

Llibre que pretén acostar a la divulgació del poeta lleidetà Màrius Torres als alumnes de secundària i lectors interessats en el poeta i la seva obra.Conté cinc blocs i un apèndix: evocació del poeta i el seu temps, antologia, traduccions i homenatges, ruta Màrius Torres i del combat del poeta al combat del lector.

“Quan jo era un infant, de la vida prosaicano coneixia l’encís ni el secret.lleuger petjava el dibuix que mosaicael nostre fat amb el peu distret” Màrius Torres, La Torrissea

“Màrius passeja, altre cop, pels llargs passadissos de la Facultat de Medecina. Ha tornat a Barcelona per seguir un curset amb el doctor Gallart abans de desplaçar-se a Madrid per obtenir el grau de doctorat. Recorda les converses amb Júlia Coromines, quan ell cursava cinquè de Medecina i ella quart. L’empenta, la jovialitat, la bellesa de la Júlia el van seduir i encara n’està mig enamorat; aquest sentiment, que manté ocult, li ha inspirat diversos poemes”

“El cel es va enfosquint a poc a poc i comecen a caure borrallons de neu. Un cotxe negre enfila la pujada que duu al sanatori antituberculós del Puig d’Olena. Dins el cotxe, el doctor Humbert Torres contempla silenciós l’edifici on porta el seu fill Màrius; la seva germana Conxita se’ls mira amorosament a tots dos. Només fa quatre dies que van descobrir que Màrius era tísic”

“Vaig compartir amb en Màrius la darrera quinzena d’aquell octubre de 1942. Al Mas també hi havia la Maria Planas, l’amiga que “sap escurçar els camins i omplir d’ocells el camp”, la Mercè Figueras,”humana per llei i espurnejant per joc”, “sempre alegre i hospitalària”, l’esposa i una filla del doctor Riba i la germana Josefina. Hi fèiem una vida senzilla, però intensa d’emocions (...) Mentre li feia companyia, volia que li expliqués, hora per hora, la nostra vida a Montpeller; deia que com més coses sabria més a prop ens tindria i que ens volia tenir molt a la vora, encara que ens separés una frontera”

CANçONS A MAHALTA
1.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar-la nostra pàtria antiga-.

Esther Hautzig

2009-01-31T19:45:00.008+01:00

Novel·la amb tints autobiogràfics que ens explica a través dels ulls d’una nena l’exili forçat de la seva família des de Vílnius a Sibèria durant cinc anys atès que els russos ( 1941) han arrestat la seva família perquè són considerats capitalistes i per tant, enemics del poble. La vida dura que portaran a l’estepa siberiana cultivant patates i treballant a les mines serà suportable gràcies a la unitat , l’escalfor i la bonhomia familiar.

“Va passar al juny del 1941 a Vílnius, una ciutat de l’extrem nord-oriental de Polònia. I jo tenia deu anys i donava totalment per fet que arreu del planeta la gent tenia cura del jardí en un matí com aquell. Les guerres i les bombes s’aturaven a la porta del jardí, passaven a l’altra banda de les parets que el tancaven.(...) Era una gran família, exuberant, atrafegada, afectuosa, i un paradís per a una filla única”

“El 1940, els russos, que llavors eren aliats d’ Alemanya, van ocupar Vílnius. Van confiscar l’empresa de la família i les nostres propietats” (...) Com ens podien detenir si no havíem fet res de dolent? (...)-...sou capitalistes i per tant enemics del poble...sereu enviats a un altre indret del nostre gran i poderós país”

“Sibèria! Sibèria era la fi del món, un punt de no-retorn. Sibèria era on enviaven els criminals i els enemics polítics, un lloc on els càstigs eren increïblement cruels, i on la gent moria com a mosques”

“La major part dels nadius siberians eren descendents dels primers exiliats: els criminals ( durant el govern dels tsars els crims anaven des d’oblidar-se de treure’s la gorra davant d’un superior fins a assassinar-lo), els presos polítics, els serfs que havien fugit i els exiliats voluntaris, aventurers o cosacs que hi havia anat per comerciar. Fossin qui fossin els seus avantpassats, aquests siberiaki nadius tenien una cosa en comú: l’orgull de ser descendents dels primers pobladors. Després de la revolució, durant els anus vint i trenta, hi va haver una gran onada d’exiliats, els kulaks. I sempre que els meus pares no podien decidir qui era qui a Sibèria, invariablement suposaven que era kulak. Tant si l’encertaven com si no, mai no ho vam saber; de fet, la nostra vida era tan limitada que la majoria de persones del nostre entorn eren com figures d’una llanterna màgica, vistes sense cap narració per acompanyar-les”

“A les estepes de Sibèria, la tardor no arriba amb un gran espectacle de fulles enceses; ve amb un gran vent que udola. Va arribar durant la nit al començament de setembre i em va fer tornar boja de por. Vaig pensat en tots els llops de Sibèria que s’havien aplegat allà a la mina per devorar-nos (...) La perspectiva d’un hivern siberià en aquella mina de guix desolada no era precisament alegre”

“L’escola va ser una sorpresa. Enmig d’un grapat d’edificis grisos i monòtons que era Rubtsovsk l’any 1941, allà hi havia quelcom de postal. Parets cobertes de fusta blanca lluent; finestres de vidre net i transparent, ornaments de fusta tallada sota els ràfecs; i, com pertocava a l’orgull de Rubtsovsk, la seva joia de la corona, una tanca de fusta blanca per separar-la de la resta del poble”

“Ens vam amuntegar tots set en una de les dues habitacions. Tot just hi cabien dos nari, i absolutament res més. Vivíem en aquells dos llits: hi menjàvem, dormíem, descansàvem, xerràvem, ens barallàvem, i quan vaig tornar anar a l’escol també hi vaig haver d’estudiar. Però en aquella habitació teníem una gran preocupació:les xinxes”

“El cor d’una noia és indestructible. Tot i passar gana i fred permanent, al país de l’exili, em vaig enamorar per primera vegada” (...) Es deia Xuric. Tocava molt bé la guitarra, cantava bé i de tant en tant em portava un got de llavors de gira-sol”

“Aquella primavera, van tornar a venir els vagons de bestiar, com un riu que no s’acabava mai; aquest cop, el que transportaven eren presoners de guerra alemanys. Havien perdut, a cops, tota l’arrogància de quan feien el pas de l’oca; ara eren una colla d’homes desfets, afamats i malalts. Però per a nosaltres continuaven sent monstres i els odiàvem, tots nosaltres: deportats, russos europeus, siberiaki. Tots en teníem motius; les històries de les seves atrocitats ja eren ben conegudes, llavors”

“El viatge de tornada va començar allà on havia començat tot, a la plaça del poble. Al final de la tardor, quan ja havia començat a bufar el vent i les primeres nevades ja havien cobert les pedres que aquell primer dia eren com brases roents, van convocar els refugiats polonesos en una reunió. Els que quedàvem,és clar. Molts havien mort: de grip i de tifus, alguns de vells, d’altres perquè estaven delicats, d’altres perquè tenien el cor trencat. Els que quedàvem ens vam aplegar com si fos una festa, saludant amics i coneguts amb aquella companyonia especial de la gent que han passat unes quantes coses junts i han sobreviscut. (...) Seria el nostre últim hivern a Sibèria!

“Quan vam travessar la frontera entre Rússia i Polònia cadascú va reaccionar a la seva manera davant d’aquell moment per a nosaltres-històric” (...) I llavors ens vam tornar a posar a cantar fins que ens vam aturar al primer poble de Polònia. En aquell poble, hi havia polonesos que no sabien res de bany de sang. Quan es van assabentar que als vagons de bestiar hi havia jueus, van fer xiulets desagradables, van xisclar, van maleir i van tirar pedres als vagons.
-Quina falta hi féu, aquí?-cridaven. Torneu a Sibèria, jueus fastigosos. Vam deixar de cantar. Recordo que algú del vagó va gemegar:-Un altre cop no, Déu del cel, un altre cop no”

Sándor Márai

2009-01-16T21:52:00.006+01:00

Dietaris dels últims anys de la vida de l’escriptor hongarès Sándor Márai que va escriure entre el 1984 i el 1989, l’any del seu suïcidi, a Califòrnia. Reflecteixen el seu procés d’envelliment, la malaltia i la mort de la seva dona, la seva soledat, el seu llarg exili als Estats Units, els seus records, les seves lectures, els seus pensaments i la seva visió del món.

“ Lincoln va dir que, més enllà dels quaranta anys, qualsevol home és responsable de la cara que té. En sentit existencial, és cert: l’home no és aquell que ha nascut, sinó el que d’ell n’esdevé. Ara bé, més enllà dels vuitanta l’home no pot fer res per canviar la seva cara: hi actuen forces contra les quals la personalitat i el coneixement no hi poden fer res”

“Al migdia calor sufocant, al vespre tempesta i fred àrtic. Com si tot s’hagués capgirat. Joc de xifres: tenia quaranta-vuit anys quan vam marxar d’Hongria. Ara els nombres s’han invertit i, del 48 n’ha sortit un 84. Som tan vells com l’època en la qual vivim”

“ Per a qualsevol emigració és un problema existencial fins a quin punt l’emigrant està disposat a assimilar la llengua de la nova comunitat en detriment de la materna. En el cas dels escriptors exiliats això és una evidència, ja que, si es desprenen de la llengua materna i intenten escriure en una altra d’etranya, tallen el cordó umbilical que els uneix a la llengua que els dóna vida i alimenta la seva consciència i el seu talent d’escriptors.. Es poden expressar perfectament idees per escrit en una llengua estrangera, però “escriure”, és a dir crear, només es pot fer en la llengua materna. Jo n’era plenament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig marxar d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès”

“Una gran pau al meu interior i al nostre voltant, i en aquesta pau alguna cosa que es pot anomenar sentiment d’agraïment. Gràcies a Amèrica, on ens va dur finalment el destí, a la costa de l’oceà Pacífic, en aquesta cova acollidora, aquesta bonica ciutat, on no conec ni una ànima i tot allò que detesto queda ben lluny: el “nacionalisme”, el fals patriotisme de pit enfora, l’obstinada arrogància de l’aristocràcia... M’ha quedat la llengua hongaresa, que, més enllà de l’enorme distància, em permet de “retenir-te i quedar-me al teu costat, com un sentinella, en la benefactora llunyania”.Thank you

¿Què pot donar més la vellesa, a banda de l’existència? No res. Comprenc els qui anticipen el final”

“No era conscient de fins a quin punt ella i jo som un. Una coincidència física i espiritual completa. Hem viscut plegats durant seixanta-dos anys; hi ha hagut amor, hi ha hagut ràbia, hi ha hagut tot el que es dóna ineludiblement en una vida en comú. Però que estigués tan unit a ella, no n’era conscient”

“Fa deu mesos que la van treure de l’hospital. Dormo sol. Llegeixo sol. És molt dur. Res no m’uneix a la vida, tan sols la vida mateixa, sense contingut, sense objectiu, sense missió”

“Un escriptor jove. M’explica que està entusiasmat d’haver trobat el “gran tema”, de saber sobre què escriurà. Encara no sap que no existeix cap “gran tema”, que no es tracta de saber què i sobre què s’escriu, sinó sempre i en tot moment: de com s’escriu”

“Cada vegada que em desperto, el regust de la mort a la boca. No s’assembla a cap altre, és com un aperitu cru”

La vellesa. El vell ha de decidir què en fa, de la soledat. Què és millor: estar sol amb un mateix o bé estar sol en societat?. Ara fa més d’un any que visc sol en la meva solitud. No és fàcil, i no es pot dir que sigui “vida”, però és més suportable que la solitud en societat”

“A Hongria es parla d’un canvi de guàrdia. El canvi de guàrdia és el pretext d’un comunista per apartar un altre comunista i salvar així el sistema. Però el comunisme ha fracassat i no és el sistema el que volen salvar, sinó el botí”

“Espero l’ordre d’incorporació a files, no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora”

Mercè Rodoreda, Joan Sales: cartes completes, 1960-1983

2008-12-24T19:55:00.014+01:00

Correspondència que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales, editor de la majoria de les seves novel.les a Club dels novel·listes, entre 1960 i 1983..450 cartes del novel·lista i editor Joan Sales i 150 de l’escriptora Mercè Rodoreda. Més de mil pàgines d’intercanvi que contextualitzen dins les circumstàncies personals, l’època i la situació històrica catalana i editorial. Els termes de discussió són sovint estètics, literaris, editorials, o al voltant de la societat catalana i permeten al lector conèixer el clima cultural i social del franquisme i els primers anys de la transició.

“Estimat amic:
Estic acabant de copiar la novel·la. Em falten una trentena de pàgines. A finals de setmana us enviaré l’original, exacte al que teniu, i així, quan vulgueu, podreu enviar els dos exemplars a la censura. (...) He posat sempre carrer Gran. He posat acera. He tret tots els globus. El que no m’ha estat possible de posar, per no sé quina mena de mania és quarto. Tot i que quan jo era petita, pujava a jugar al quarto del terrat. Ho deixo al vostre criteri. Jo no he pogut. En quant al títol, deixem, potser La plaça del Diamant. El títol trobat per la vostra dona està molt bé i em va agradar molt, però el vaig consultar i van trobar que quedava massa Vilanovesc, encara que hi hagi un tros de la novel·la on les senyores parlen de la senyora dels coloms. Dues vegades, en la còpia que he fet, parlo o faig parlar, de la noia dels coloms. En Cintet diu que hauran de fer una font que se’n digui la noia dels coloms amb la Colometa a dalt amb un colom a la mà. La noia dels coloms, no estaria malament, Però em decanto mé, ara, per La plaça del Diamant"

“Estimada amiga: (...)
Mentre som llegits, vivim. I aquí hi ha el problema més greu de la literatura catalana, la falta de lectors, que ens talla les ales. Molt sovint em pregunten si no escric una “altra novel·la” ¿Com escriuré una altra novel·la, si no ha arribat a exhaurir-se la primera edició de la primera? Sense la pressió dels lectors, els lectors no funcionen. Però en aquest país hi ha molts ximples que no entenen una cosa tan senzilla”
... Sigueu sempre simpàtica com aquesta vegada, i podrem dir aquell tòpic tan rebregat que "en el cel de la nostra amistat no hi ha cap núvol” Si bé sospito que a vós, com a mi, un cel sense núvols us sembla ensopit”

“Estimat amic Sales:
Acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica "a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra...Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser (...) Les escenes de guerra són les millors que he llegit”

“Estimada amiga:
(...) En Villalonga, a més, em deia que a ell El carrer de les camèlies li agrada més que la plaça. Coincideix en això amb la meva dona (la qual està engrescadíssima amb l’últim setembre, ja us ho escriurà) Es veu que al món hi ha placistes i carreristes; jo sóc un placista furibund. I es veu que als carreristes L'ultim setembre també els entusiasmarà. A mi m’agrada, però el deliri que tinc per la plaça no el puc sentir ni pel Carrer ni per l’últim setembre. Reconec que en gran part es deu a l’encís de la Colometa, un àngel del cel inimitable.

Muriel Barbery

2008-11-22T14:27:00.001+01:00

Novel.la a dues veus: la Renée, una portera vídua de 54 anys i Paloma, la filla adolescent d’un ministre d’esquerres. Dues persones intel.ligents que comparteixen el mateix edifici de la rue Grenelle de París. L’arribada d’un nou llogater canviarà les seves vides.

“Aquest matí, tot escoltant France Inter, he tingut la sorpresa de descobrir que jo no era el que creia ser. Fins llavors havia atribuït les raons del meu eclecticisme cultural a la meva condició d’autodidacta proletària. Com ja he evocat m’he passat cada segon de la meva existència que podia distreure del treball llegint, mirant pel.lícules i escoltant música. Però em semblava que aquest frenesí en la devoració d’objectes culturals patia d’una falta de gust de primera magnitud, de la barreja brutal entre obres respectables i d’altres que ho eren molt menys” (...) He llegit obres d’història, de filosofia, d’economia política, de sociologia, de psicologia, de pedagogia, de psicoanàlisi i, és clar i sobretot, de literatura. Aquelles m’han interessat; aquesta és tota la meva vida. El meu gat Lleó es diu així per Tolstoi. El precedent es deia Dongo per fabrice del. La primera tenia per nom Karenina per l’Anna, però jo només li deia Kare, per por de ser desemmascarada. Tret de la infidelitat stendhaliana, els meus gustos se situen molt netament a la Rússia d’abans de 1910, però em vanaglorio d’haver devorat una part després de tot apreciable de la literatura mundial si es té en compte el fet que sóc una filla del camp i que les meves esperances de carrera es van superar arribant a la porteia del número 7 de la rue de Grenelle, i encara que s’hauria pogut creure que tal destí consagra al culte etern de la barbara Cartland “

“Als rics, el deure d’allò Bonic. Altrament, es mereixen morir. En aquest punt de les meves reflexions indignades es quan algú truca a la porteria”

“El senyor que ha comprat l’apartament dels Arthens és japonès! Es diu Kakuro Ozu! Quina sort la meva, cal que passi això just abans que em mori ! Dotze anys i mig al mig de la indigència cultural i ara que desembarca un japon}es, cal anar-se’n al calaix...És massa injust”

“Heus aquí la situació: jo, la Renée, de cinquanta-set anys i amb galindons als peus, nascuda en el llot i destinada a romandre-hi, que vaig a sopar a casa d’un ric japonès de qui sóc la seva portera per l’única falta d’haver-me estremit davant d’una citació d’Anna Karènina”

“La Sra Michel m’ha contat el seu trauma: fuig d’en Kakuro perquè es va quedar traumatitzada per la mort de la seva germana Lisette, seduïda i abandonada per un fill de casa bona. No confraternitzar amb els rics per no morir és, des de llavors, la seva tècnica de supervivència”

“No tingui por, Renée, no em suïcidaré i no calaré foc a res de res.
Ja que, per vostè, perseguiré d’ara endavant els sempre dins del mai.
La bellesa en aquest món”

Narcís Comadira

2008-10-20T07:29:00.008+02:00

Aplec de textos amb un to líric dedicats a París, a altres llocs de França i sobre alguns artistes francesos o assimilats a la cultura francesa.

“Com que neva una mica i som al Marais, he pensat que fóra comfortable passar en una estona en un ambient acotxat, amb tapissos i estores i parquets encerats, amb mobles antics i dibuixos i records i fotagrafies. És per això que ens dirigim a la Place des Vosges, sempre tan acollidora, sota els paraigües oberts, les volves de neu giravoltant entorn nostre i fonent-se sobre la llana espessa dels nostres abrics. A la Place des Vosgues -antigament Place Royale- al número 6, hi ha la Maison de Victor Hugo. Allà hi va viure, de lloguer, el gran escriptor francès des del 1832 fins al 1848.(...) la casa, tal com la visitem ara, és una reconstrucció d’ ambients, amb mobles originals i pintures i dibuixos, però els espais han canviat, perquè s’ han enderrocat envans que els trituraven però que eren indispensables per als usos domèstics d’una família nombrosa amb servei i per als usos representatius del poeta, que reunia habitualment al saló les llumeneres de França”

“Si Josep Carner, el 1928, volia bastir-se un clos, jo també, de bona gana, ho faria. Però el meu clos no seria pas el clos literari que reclamava el príncep dels poetes, escampat pel desori en què es trobaven les lletres catalanes. El clos de Carner era un clos de propietat literària. El meu clos, el que ara voldria-potser perquè ja estic decebut del tot d’ això que encara se’ n diu la literatura-, és un clos que tanca una vinya. Un clos petit, lluny d’aquí, a la Borgonya, encerclat de murs de pedra carreuada, plantat de ceps, arrenglerats com versos, del qual i pel qual pogués viure, segur d’una vegada que l’esperit que hi produís fóra del tot palpable, afruitat, corpulent i acollidor. Un clos on la cultura s’hi especialitzés en viticultura; on l’esforç, malgrat l’atzarositat de la metereologia, es traduís en alguna mena de certesa-ni que fos líquida i esbravadissa-roja de sang o encesa d’or”

“D’alguna manera, els anys més dramàtics del segle XX hi apareixen concentrats en la mirada estràbica de Sartre i la seva imatge i les seves opinions, les seves idees, s’ alcen encara com a bandera d’una llibertat que, quan era jove, ens semblava que podíem fer nostra i que cada dia es va fent més impossible i s’esbava més en aquest triomf del capitalisme que pretén emmascarar els seus crims en la tovor de la correcció política i al qual ajuden les irisacions del pensament feble, la literatura fantasiosa i la política mediocre i decebedora. Sartre, que es va equivocar tantes vegades, no es va equivocar mai en la seva defensa de la llibertat i ara que el veig fotografiat de menut, amb els cabells rossos, vestit de marineret, assegut a la falda de la seva mare, se’m fa un personatge entranyable”

Alan Bennet

2008-09-15T13:14:00.011+02:00

Novel·la intel·ligent que té com a protagonista la Reina d’Anglaterra que un bon dia descobreix el plaer de la lectura assessorant-se amb Norman Seakins, una mena de pigmalió que a poc a poc convertirà la Reina en una brillant coneixedora de la literatura fins al punt que començarà a sentir una gran apatia envers les obligacions monàrquiques.

“L’endemà al matí la Reina tenia el nas una mica tapat i com que no l’esperava cap compromís, es va quedar al llit tot dient que potser estava engripada. Això no era gens característic d’ella i tampoc no era veritat; de fet, el que volia era acabar el llibre”

“El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir el que volia llegir”

“Però fos Jane Austen o el feminisme o fins i tot Dostoievski, la Reina hi va acabar arribant, i també a molts altres llocs, però mai sense recança”

“La Reina mai no havia estat efusiva, no l’havien educada així; però en els darrers anys, cada cop més, i particularment en el període immediatament posterior a la mort de la princesa Diana, la monarca es va veure obligada a fer públics sentiments que s’hauria estimat més reservar-se. En aquella època, però, encara no havia començat a llegir, i tan sols ara s’adonava que aquell tràngol no era exclusiu d’ella, i que el compartia, entre d’altres, amb Cordelia, Va escriure al seu quadern: “Tot i que no sempre entenc Shakespeare, el que diu Cordelia, “No puc treure el cor de la boca”, és una afirmació que comparteixo del tot. El seu destret és el meu”

“—Com alguns de vostès potser ja saben, aquests últims anys he esdevingut una àvida lectora. Els llibres han enriquit la meva vida d’una manera que hom no hauria esperat mai. Però els llibres només ens poden fer recórrer una part del camí i ara em sembla el moment adient per passar de ser una lectora a ser, o a provar de ser, una escriptora“

“Em sembla que m’estic convertint en un ésser humà. No estic segura que això sigui gaire convenient”

Albert Sánchez Piñol

2008-08-20T03:36:00.011+02:00

Tretze contes amb un tint surrealista i antropològic.

“Des que la cubana havia estat devorada per l'armari el país havia viscut una guerra colonial a ultramar, dues guerres mundials als diaris i una guerra civil allà mateix, sota el balcó. I un dia l'Alfred va presenciar el naixement de la seva pròpia vellesa”

“Després d'un pensament ràpid, tan fugaç com inspirat, l'espantaocells va dir: -Si us plau! Escolta bé el que haig de dir: vés i explica als ocells que no tinc res contra ells. Ben al contrari! Admiro l'elegància de seu vol, i la llibertat amb què creuen el cel”

“Sempre hi havia hagut homes de la Lluna escampats per la comarca. Molt pocs, perquè jo encara no n'havia vist cap. Se'n parlava com es parla de les cuques, els ulls de poll o la guerra del Siquipumbis”

“El refús des homes m'havia convertit en una ànima en pena. Tots els monstres que apareixien en els nostres somnis i en els nostres contes habiten les foscors del bosc, mai els poblats amb llars de foc. La pitjor sentència és la de vagar per les solituds inhumanes del bosc, sense fita ni pausa, sense poder parlar ni callar amb ningú. Que fos viu o mort ja no significava res”

“Què ens pot passar en una milmilionèsima de segon? Moltes coses. En una milmilionèsima de segon podem descobrir que ens hem enamorat. En una milmilionèsima de segon pot concloure un eclipsi que ha durat mil anys, o pot començar un diluvi que inundarà el món. Pot ser concebut un nen, un déu, un nen déu. En una milmilionèsima de segon l'oficinista Enric Sanoi, que és allà dins, a la panxa de la balena, pot descobrir una veritat suprema: que per creure´s un gran home només cal creure's un gran home”

Manuel Baixauli

2008-08-01T10:50:00.004+02:00

Un homenatge a l'escriptura i la seva capacitat per canviar l'itinerari vital.

"I què són, aquests manuscrits? La incontinència verbal d'algú que no tenia qui l'escoltava. El desvari d'un home enclaustrat entre les parets de sa casa, obsedit per sí mateix i pels seus fantasmes... Una xerrameca inútil"

"Gràcies a les ones conec millor els humans, car la trajectòria d'una ona és una biografia comprimida. Hi ha ones de mort sobtada i ones d'agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent, i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes..."

"Ni tan sols la mort anul·la l'existència car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria. Tant Passió, com Origen i Saviesa, són ficcions que permeten -que demanen- ser prosseguides. Tenen un futur, més enllà de l'emissió radiofònica, de les planes d'un llibre, del sostre d'un cambró. Sens dubte Ell n'era conscient, d’això sens dubte. Ell pretenia que jo visquera un futur d’aquelles històries"

"Tinc un armari de paret de vora tres metres d'alt i poc menys d'ample reblert de llibreries plenes de tot el que m'ha passat pel cap (...) Un riu dins d'un armari, una cascada de paraules, un conglomerat de múltiples continguts i diferents formes literàries, barrejats en aparent caos. Aparent, car és l'ordre natural del pensament, lliure de motlles preestablerts, d'estructures simplistes, de començament –nus- desenllaç... Prosa lliure, plena d'incisos, i d'incisos dins dels incisos. El curs del pensament com el curs del temps, que no s’atura"

25 anys de revistes a Catalunya al Palau Robert de Barcelona

2008-07-31T05:39:00.004+02:00

l'APPEC presenta 'Un país de revistes' per reivindicar la tasca de les publicacions en català

Jesús Tuson

2008-07-10T08:43:00.004+02:00

Reflexió exemplificada sobre les metàfores, ingredients del nostre organisme verbal que ens acompanyen en els afers quotidians i en la concepció i la transmissió de coneixements més elevats.

"Les metàfores esdevenen ajusts indispensables perquè faciliten la comunicació i fan que tot de nocions confuses es transmutin en matèria propera i fàcil"

"Fer fàcil el que és difícil, fer familiar allò que és aliè: aquest és el joc de la majoria de les metàfores de la vida diària. I per això són tan freqüents metaforitzadors familiars com les parts del nostre cos, com les nostres malalties i bé com les nostres accions diàries"

"(...) les metàfores formen part indissociable de les nostres necessitats i possibilitats designatives. Sense aquestes estructures, sense la possibilitat de fer aquests viatges aristotèlics, una part essencial del nostre món no tindria cap més alternativa que el silenci"

"La Informàtica, la Genètica i la Lingüística, tres camps del coneixement que, si de cop es trobessin orfes de metàfores, gairebé haurien d'emmudir (...) Tot de metàfores, fruit, en la immensa majoria dels casos, de la catacresi, és a dir, de la necessitat i la urgència nominatives. Però també hi trobem algunes que voregen la innovació i que, amb el temps i paciència, aniran augmentant en nombre i en originalitat, i que, amb el pas dels dies, es tornaran pràcticament invisibles. Metàfores, encara noves, que només s´expliquen per la presència i l' eclosió de les noves tecnologies, com en d'altres èpoques hi havia tot de dites metàforiques arrelades a la terra, a les feines del camp, als animals (domèstics o feréstecs) i a les fruites i verdures. És per això que ara hi ha gent que té sempre les antenes desplegades i que s'ho sap tot sobre les autopistes de la informació; persones que, de vegades, en arribar d'hora a la feina veuen companys que encara van malament del software (o del programari), o que, cap al final d´una reunió interminable, troben que els patinen les neurones i han de fer un reset o, fins i tot, han de deixar la feina per dilluns perquè cal recarregar les bateries el cap de setmana. O aquella troballa, tan real, en què a un adolescent poca-solta li faltava, no pas un bull, sinó una volta de microones"

Khaled Hosseini

2008-06-25T21:47:00.007+02:00

Novel·la que ens explica la història de l'Afganistan durant tres dècades a través del punt de vista de l'amistat de dues dones de diferents generacions: La Mariam i la Laila.

"Durant els àpats, sempre parlaven. Encara que en Tariq i els seus pares eren d'ètnia paixtu, parlaven persa quan ella era al davant, per a la seva facilitat, tot i que la Laila més o menys entenia el paixtu natiu perquè l'havia après a l'escola. El babi deia que hi havia tensions entre la seva gent, els tadjiks, que eren una minoria, i la gent d'en Tariq, els paixtús, que eren el grup ètnic més nombrós a l'Afganistan (...) Els reis paixtús van governar aquest país durant dos-cents cinquanta anys, Laila, i els tadjiks, durant nou mesos, allà pels 1929 (...) -Per a mi són bestieses, i bestieses molt perilloses, tota aquesta xerrameca de si sóc tadjik i tu ets paixtú i aquell és hazara i l'altre és uzbek. Som tots afganesos, i això és el que hauria d' importar. Però quan un grup governa els altres durant molt temps... Hi ha certa mala voluntat entre la nostra gent, Laila. Hi ha menyspreu, rivalitat. N'hi ha, sempre n'hi ha hagut"

"Els dos budes eren enormes, molt més alts del que s'havien imaginat per les fotos que n'havia vist. Esculpits en un penya-segat de roca blanquejat pel sol, els fitaven des de molt amunt, com devien guaitar, feia gairebé dos-cents anys abans, es va imaginar la Laila, les caravanes de la ruta de la seda que travessaven la vall (...) Mentre pujaven, el babi els va explicar que Bamiyan havia estat un pròsper centre budista, fins que va caure sota la llei islàmica del segle lX"

"Ara, les llibertats i oportunitats de què havien gaudit les dones entre 1978 i el 1992 eren cosa del passat. La Laila encara recordava, en aquells anys de mandat comunista, el babi dient: "És una bona època per ser dona a l'Afganistan, Laila"

"Una massa d'homes amb pics a les mans van entrar al deteriorat museu de Kabul i van destrossar les estàtues preislàmiques que havien sobreviscut als mujahidins. la universitat va tancar i van fer anar els estudiants cap a casa. Destrossaven televisors a cops de peu. Piles de llibres, tret de l'Alcorà, crepitaven enmig de les flames, i les llibreries van haver de plegar. Els poemes de Khalili, Pajwak, Ansari (...) es van convertir en fum"

"Quan van arribar a Kabul, la Laila estava amoïnada perquè no sabia on havien enterrat la Mariam, els talibans. Volia visitar la seva tomba, estar una estona asseguda amb ella, deixar-hi una flor o dues. Però ara la Laila veu que això és igual. La Mariam mai és lluny. És aquí, en aquestes parets que han repintat, en els arbres que han plantat, a les mantes que escalfen els nens, en aquests coixins i llibres i llapis. És en el somriure dels nens. És en els versos que l'Aziza recita i en les oracions que resa quan s'inclina cap a l'oest. Però, principalment, la Mariam és al cor de la Laila, on brilla radiant amb l'energia de mils sols"

En el centenari del naixement de Simone de Beauvoir

2008-06-15T09:44:00.001+02:00

Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Balet

2008-06-06T20:04:00.013+02:00

Autoretrat de Mercè Rodoreda en què l'escriptora se'ns adreça i parla en veu pròpia. Autoretrat reconstruït a partir de les memòries de l'autora escrites en edat madura, un llarg monòleg de l’escriptora, establert a partir de tot el que va declarar en entrevistes i la reunió dels seus pròlegs.

"D'adolescent sempre deia que m'avorria molt. Fins als setze anys o disset anys, no vaig sortir de casa per anar a la plaça de Catalunya sola! Potser escrivia per sortir de la monotonia. Potser va ser una manera d'escapar de l'ambient excessivament tancat de casa: la torre, el jardí, els prejudicis de l'època, el culte a Verdaguer, tot massa limitat i hermètic per a una noia com jo, que anhelava traspassar els límits, tractar la gent, conèixer el món, viure. Viure"

"Llegeixo molt, moltíssim. Tinc temps per fer-ho i n'invento: unes quatre hores diàries des de fa una pila d’anys; en determinades èpoques, un llibre per dia. El dia que no pogués llegir estaria irremissiblement perduda"

"Si hagués viscut constantment a Barcelona no hauria escrit mai La plaça del Diamant: és producte d'una nostàlgia, és un reflex de tot l’enyorament del meu país (...) El fet d'haver viscut fora m'ha fet idealitzar més el país"

"L'exili és com sentir-te sense país, perquè en realitat és com si estiguessis sense país. Però d'altra banda, jo crec que, per a un escriptor o per a una artista, una vida difícil i èpoques dolentes són importants com a formació, et fan més humà: viure malament t'humanitza"

"He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És adir mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar (...) M'agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres..."

"Sóc una persona que no he assistit mai a una concessió de premis ni a una taula rodona. El meu ideal és trobar-me sola amb la meva màquina d'escriure i els llibres. Amb tot, fent honor a la veritat, he de dir que haver obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes m'afalaga, em satisfà, perquè és un reconeixement"

"M'hauria agradat que la meva obra fos importantíssima al nivell dels més grans escriptors del món, i no per mi, que en aquest sentit no tinc la menor vanitat personal, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el país. M'interessa tant donar a conèixer el meu país, presentar-lo davant el món en el que té de virtuts i defectes, en la seva problemàtica i els seus petits assoliments, que només això m'exigiria que l'obra que faig fos una mica genial"

"Tota la gràcia de l'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai"

André i Raphaël Glucksmann

2008-05-31T11:04:00.011+02:00

La revolta que va encendre París -i va encomanar-se d’una manera o altra per tot Europa- Llibre escrit a 4 mans i concebut com una mena de diàleg amb alguns capítols escrits pel filòsof André Glucksmann- una de les veus més representatives del maig del 68 i que ara en renega- i el seu fill Raphaël que ens parla també del genocidi de Rwanda tot indicant-nos que aquest genocidi no s’hauria produït si el 68 hagués triomfat

"El Maig del 68 no va posar en crisi l’escola, sinó que va ser la crisi de l’escola el que va dur al Maig del 68"

"Teníeu raó quan cridàveu, el 68, "Amb deu anys n’hi ha prou!" però qui va cridar "Amb tretze anys, ja n’hi ha prou!" el 94? Qui va cantar "Tots som tutsis de Rwanda!" vint-i-sis anys després de "Tots som jueus alemanys!"?

"El membre de la generació del 68, en la seva revolta ocasionalment delirant, però no sagnant, va treure la pols a les idees, va alleugerir les normes, va trasbalsar els estils de vida fins al punt que dreta i esquerra van acabar acomodant-s’hi. Píndola anticonceptiva, avortament lliure i gratuït, emancipació de segon sexe -"el meu cos és meu"- classes i residències universitàries mixtes, majoria d’edat als divuit anys, abolició de la censura, mobilitat social, flexibilitat laboral, reforma de l´escola, liberalització de les ràdios i les televisions... (...) Aquestes mutacions precedeixen, segueixen, enquadren la primavera del 68, la qual serveix de detonador i accelera un moviment de llarga durada que s´escampa per tots els països desenvolupats i es desborda sobre la Terra sencera"

"Jo proposo de definir retrospectivament el Maig del 68 com la promesa d’una revolució filosòfica. Els joves que, el 68, sovint sense saber-ho, amb molt poca traca, trencaven els dogmes del segle XX són avui a la part final de la seva vida, però no de les seves penes, i lleguen una ferida oberta als seus "desarrelats hereus" "La seva professió de fe col·lectivitzava tres rebutjos; era antifeixista, anticomunista, anticolonialista. Aquesta ètica posava de manifest la voluntat compartida de tancar per sempre els inferns del segle XX, i els participants en el 68 s’hi varen veure reflectits espontàniament, a diferència dels post-68, que no se’n van preocupar més" "Es retreu al maig del 68 de ser "mediàtic". Ho és i amb entrada lliure. La fotogènia de les batalles de carrer i la insolència d’un estudiant pèl-roig que tracta de tu un ministre a la televisió són coses que els obrers amb qui parlo dos dies després valoren molt positivament. El contagi s’escampa ràpidament, omple els mitjans de comunicació de masses"

Donna Leon

2008-05-20T19:48:00.003+02:00

El comissari Brunetti ha de resoldre un nou cas de molta actualitat que té com a escenari com és habitual la ciutat de Venècia.

"Quin era el llibre del qual sempre parlava Paola quan feia classe de Dickens? ¿Londres Noséquè i el Noséquè de Londres? Brunetti havia quedat parat la primera vegada que n'hi havia llegit alguns fragments (...) El pensament li va volar cap a aquells passatges mentre llegia els informes dels treballadors socials que havien visitat el campament zíngar als afores de Dolo on vivia la família Rocich. L'habitacle familiar era una rulot de 1979 de la qual no existien documents de propietat. I aparentment tampoc no tenia cap mena de calefacció"

"Brunetti va llegir de punta a punta tots els informes d´arrest dels pares, llavors va passar als documents referits als fills. Tots tres eren coneguts dels serveis socials. Com que havien nascut a Itàlia, sobre l'edat no hi havia dubtes. La més gran, Xènia, tenia tretze anys; el noi, Dusan, dotze. La nena morta, Ariana, en tenia onze"

"Durant els minuts següents, Calfi va llistar les desgràcies de la família Rocich, o almenys de la versió d´aquestes desgràcies que li havien facilitat a ell. Tots havien estat, en un moment o altre, víctimes de brutalitat. Fins i tot la dona havia rebut cops de la policia, a Mestre, un ull de vellut i esgarrapades de consideració als dos costats del coll. Els nens havien patit persecució a l'escola i tenien por de tornar-hi. El mateix Rocich no podia trobar feina enlloc"

"L'única prova tangible que tenia respecte al fet que la nena no havia caigut tota sola mentre fugia de l´escenari d'un robatori era el testimoni d´un nen que assegurava que, la seva germana, l'havia matada l'home tigre"

"Dos dies més tard, van enterrar Ariana Rocich, a San Michele, dins una sepultura pagada pel comune de Venècia. Ningú no sabia del cert la religió de la nena, així que les autoritats van decidir fer-li un enterrament cristià. Brunetti i Vianello van assistir-hi i cada un havia encarregat una corona esplèndida, les úniques flors que hi havia sobre el fèretre. (...) Quan el capellà va acabar la lectura, es va girar cap als dos homes drets: no hi assistia ningú més"

Claudio Magris

2008-05-10T17:54:00.010+02:00

Relat de vint viatges (Berlín, Sant Petersbourg, Polònia, Xina, Londres, l'Iran, la Manxa del Quixot, el microcosmos dels bisíacs, el nanocosmos de Cicèria, Cornualla...) fets per l'autor des de 1981 fins al 2004.

"El viatge és una molèstia benigna, una protectora insignificanca. L'aventura més arriscada, difícil i seductora té lloc a casa; és a casa on ens juguem la vida, la capacitat i incapacitat d'estimar o de construir, de tenir o donar felicitat, de créixer amb valentia o entumir-nos en la por; és a casa on ens arrisquem"

"Ahir al vespre vaig anar al pont de Blackfriars, al lloc on van trobar Roberto Calvi penjat (...). La història és un escorxador i en cada excursió turística o viatge instructiu a llocs rics en història hi ha la grollera i cruel vulgaritat de qui gaudeix del patiment dels altres com un espectacle"

"Molt més profunda que qualsevol ritu sibil·lí és la vella dita cornish sobre les tres coses més boniques del món: "Una dona amb un nen, una barca amb les veles desplegades i un camp de blat on oneja el vent"

"Els cicerencs -habitants de la Cicèria- han conservat tossudament, a les seves valls i als seus altiplans, l'istroromanès, i la seva identitat, que al mar infidel i magnànim és fàcil transcendir i perdre. Els cicerencs són probablement la minoria més petita d'Europa, i això sí que es pot considerar una minoria; al segle passat eren uns quants milers i el 1991, en el moment de l'últim cens, vuit-centes deu persones es van declarar istroromaneses"

"L'encant i la maledicció de la Mitteleuropa consisteixen en la terrible i ferotge incapacitat d´oblidar, en l´escrupolosa memòria que ho registre tot i cada dia rellegeix les actes dels segles, desitjosa de venjar-se de les derrotes sofertes durant la guerra dels Trenta anys amb la mateixa intensitat passional que desperten els fets de la Segona Guerra Mundial"

"La taula de treball d'Arnold Schönberg també està plena d'objectes, apilonats a desdir en un desordre aparent en el qual només qui els ha deixat i escampat d'aquella manera pot orientar-se (...) Aquesta taula no es troba a Viena sinó a Los Angeles, a l'Arnöld Schonberg Institute de la University of Southern California (la Viena més veritable, d´altra banda, potser sobreviu a l´exili). Aquest mar de coses es troba a la ciutat on el músic es va refugiar per fugir del nazisme; i no la casa on va viure -i on ara viu un dels seus fills, Ronald- sinó a l'institut que reuneix tot el material d´arxiu que el 1976 els tres fills van oferir: sis mil pàgines de manuscrits musicals, literaris i personals, dos mil volums sovint plens d'anotacions autògrafes als marges, assaigs i articles, epistolaris, fotografies, revistes, discos i casets, quadres, testioniatges de diverses classes, de permisos de la Primera Guerra Mundial a felicitacions, documents de tota mena i de gran interès classificats i ordenats amb claredat i precisió"

"No són les "civilitzacions" les que xoquen; conflictes i guerres neixen de tensions i transformacions que no aconsegueixen resoldre´s en l'ordre prescrit d´un Estat o d'un conjunt d'estats units entre ells en un sistema equilibrat. La Primera i la Segona Guerra Mundial no va ser un enfrontament de crepuscle dels déus entre les cultures germànica, llatina i eslava, sinó el resultat, el descomunal esput sangonós de les convulsions que desballestaven un ordre europeu secular. Les cultures tenen una fesomia pròpia, però no hi ha una identitat rígida i immutble que coincideixi completament amb un país. La democràcia és infinitament superior a una dictadura homicida, però això no fa que Dinamarca, que no ha conegut mai l'oprobi de patir-ne cap, sigui superior a Alemanya, on s´ha practitat de manera terrible. No serveix de res preguntar-se si l'islam és una civilització superior o inferior, sumant i restant l'Alhambra, la xaria, Avicenna i la infibulació. El que compta és , cada vegada i davant d'una qüestió concreta, saber on és la civilització i on és l'ofensa que se li fa. Sens dubte avui el fonamentalisme islàmic, siguin quins siguin els motius que n'han afavorit l'ascens, comporta greus, i de vegades, gravíssims, atemptats als drets elementals de la persona, que haurien de suscitar més protestes per part dels moviments liberals occidentals; no s'han vist gaires manifestacions contra les lapidacions d'adúlteres o les decapitacions d'homosexuals que han tingut lloc en països musulmans"

Khaled Hosseini

2008-04-30T18:10:00.010+02:00

Aquesta novel·la ens explica la història de l’Afganistan des del 1975 fins als nostres dies a través de l´amistat entre l’Amir, fill d’un home ric i Hassan, un hazara de classe inferior.

"En Hassan i jo ens vam mirar. Ens vam pixar de riure. El nen indi aviat aprendria el que els britànics havien après a comencament de segle, i el que els russos aprendrien al final de la dècada dels vuitanta, que els afganesos som gent independent. Els afganesos aprecien les tradicions, però avorreixen les lleis. I això mateix passava a les lluites d'estels. Les regles eren simples: no hi ha regles. Fes volar el teu estel. Talla els adversaris. Bona sort"

"Estirat al llit, en la foscor, la nit que en Rahim Khan va trucar, resseguia amb els ulls les línies paral.leles de color plata que la llum de la lluna projectava a la paret en filtrar-se a través de la persiana. En algun moment, potser just abans de l´alba, la son em va véncer. Vaig somiar que en Hassan corria arrossegant per terra la vora del seu txapan, i el cruixit de la neu sota les botes de goma negra. Cridava per sota l’espatlla: "per tu, ho faria mil vegades més!"

"Vaig mirar cap a l'oest i em vaig sorprendre de pensar que, en algun lloc més enllà d'aquelles muntanyes, Kabul encara existia. Existia de veritat, no era només un vell record, o el titular d'un article de l'Associated Press de la pàgina 15 del San Francisco Chronicle. En algun lloc darrere d'aquelles muntanyes, a l'oest, dormia la ciutat, on el meu germà de llavi leporí i jo havíem cacat estels. En algun lloc, l'home dels ulls embenats del meu somni havia mort injustament. Un cop, darrere aquelles muntanyes, havia pres una decisió. Ara, un quart de segle després, aquella mateixa decisió m'havia fet tornar a aquesta terra"

Josep M. Espinàs

2008-04-14T22:45:00.007+02:00

Reflexió sobre l'ofici d'escriptor.

"El meu ofici és una mostra del que he anat pensant com a escriptor, i també del que he anat vivint"

"Una obra, perquè sigui vàlida, ha de respondre a la identitat de l'escriptor"

"El lector ha de poder llegir un text que narra amb una mínima fluïdesa, no com qui travessa a cada pàgina un terreny pedregós. El lector s'ha d'adonar que respira, i això passa quan el text ja respira per ell mateix"

"Ni escriure ni viure m'ha cansat mai. Per això mentre pugui, continuaré amb aquest ofici i amb aquesta vida"

"Els qui no som lectors professionals ni crítics, sabem que hem llegit llibres de qualitat objectiva, i fins i tot decisius en la història de la literatura, però per damunt de tot recordem algun llibre que ens ha emocionat. Emoció com estimar, és també una paraula maltractada per un ús abusiu. "Emoció" prové de moure"

"Les idees clares es formulen sempre amb paraules clares. "Jo estic escrivint aquesta pàgina"

"El llibre parla. És poc respectuós que l´autor vulgui parlar en nom del llibre. El llibre parla al possible lector, i és impertinent que l'autor faci d'intermediari. L'autor se l'ha jugat escrivint, i no se l'ha de jugar interpretant"

Najat El Hachmi

2008-03-24T20:22:00.003+01:00

La novel·la explica la història de Mimoun Driouch, un pare mediocre, autoritari i dèspota des del punt de vista de la seva filla que es rebel·larà contra el tipus d'ordre patriarcal imposat.

"Jo ja vaig néixer amb aquest deure afectiu, amb una mare esquerpa domesticada des del principi del seu casament i un pare que no veuria gaire sovint; amb aquesta herència havia d'acomplir el meu deure afectiu"

"La mare es va anar fent petita, semblava que es volgués esvair. Sobretot quan el pare va tornar a parlar i a nosaltres ens deia allò de digueu a la puta de la vostra mare que... digueu a la porca de la vostra mare que... digueu a aquella gossa que... Nosaltres només li dèiem mama ell diu que... Allà vam comencar a fer de traductors. Ens ho deia des de la butaca del menjador mentre ella estava estirada a la cambra, fent-se cada vegada més petita. Mentre ell es feia aquells cigarrets que s'havia de desfer primer i després tornar a muntar amb un altre paper, un paper d'ala de papallona que a mi m'agradava molt"

"La mare deia que era ell qui li havia inflat el cap contra ella en moltes de les nits que havia arribat borratxo i l'havia colpejada tot i estar mig adormida"

"L'evitava sempre que podia, no tolerava la seva presència, la seva manera de parlar, i odiava que la mare l'estimés a pesar de tot"

"Escrivia molt en aquelles planes que m'havia regalat la mestra que era amiga i que no vaig veure durant anys, hi escrivia cent vegades em vull morir, em vull morir, em vull morir...però no era cert. Sort en vaig tenir de Mirall trencat, de l'Ariadna al laberint grotesc, de les memòries del Tísner, de Faulkner, de Goethe, de totes les lectures que passaven per les meves mans"

"Va ser el moment en què tota la vida em va passar per davant i no era que em moria, només que era la primera vegada a la vida que estava sola, físicament, el primer cop que dormiria només amb mi mateixa. Ja no tenia por, encara que hagués pogut tenir-ne força. Deu ser que hi ha un moment que ja no pots tenir més por, quan n'has passada tanta ja et costa més d'imaginar-te coses pitjors que aquelles que t'han acompanyat tota la vida"

Jaume I: llibres i documents d'un rei

2008-03-14T16:20:00.004+01:00

http://bval.cult.gva.es/agenda/sm_agenda/expo_val.php?nurl=225

Josep M. Castellet

2008-02-24T06:26:00.003+01:00

Dietari escrit entre l'onze de febrer i el 13 de juliol de 1973. Retrat d'una època: els últims anys de la Dictadura franquista.

"Tinc la impressió que un dietari -no estableixo, ara, distincions entre diari i dietari- ha de donar d'alguna manera la quotidianitat de l'escriptor i, si és possible, aquella part d'intimitat de què és conscient"

"És difícil mantenir una cultura amb les traves i irregularitats a què està sotmesa la catalana"

"Suspensió governativa de la conferència que havia de fer aquesta nit. No en sé els motius, ni els diuen: el que passa és que no n'hi ha cap. Més val no amoïnar-s'hi"

"Visites a l'editorial. La més agradable, la d'una de les filles de Joan Puig i Ferreter -a qui acompanya en Graells- per tractar de l´edició del dietari (1942/1952) de l'exili, rigorosament inèdit. El títol és fluix, Ressonàncies, i comprèn notes quotidianes, judicis polítics, comentaris sobre el curs de la pròpia obra -El pelegrí apassionat- i, també, opinions literàries sobre l'ofici i sobre escriptors i llibres. Ha de ser interessant, atesa la personalitat d'en Puig i Ferreter... És en aquests moments-i no en la rutina diària-que la tasca editorial és estimulant"

Bernhard Schlink

2008-02-23T16:32:00.004+01:00

La recerca del pare que ha viscut sota diferents identitats participant amb tots els horrors del segle XX.

"El poema d´Homer diu que Ulisses s´enyorava d´Ítaca, la seva pàtria, i de la seva dona Penèlope. Pel que fa a Telèmac, no sé si Ulisses ni tan sols sabia que tenia un fill...

-Per què ho diu? Per què no és fàcil oblidar un fill quan se´n coneix l´existència?

No va semblar sospitar res.

La veritat és que Ulisses no es va interessar per Telèmac fins que va ser a Ítaca. Amb Penèlope és diferent"

"De vegades sento enyorança per l´Ulisses que va aprendre d´en Wenzel Srapinski les mentides i astúcies pròpies del farsant, que va despertar ansiós a la vida, buscant i superant aventures; que va seduir la meva mare amb el seu encant; que va escriure amb plaer novel.les per al gaudi i el bon entreteniment, i va construir teories amb una lleugeresa juganera. Tanmateix, sé que no és pas enyoranca d´en Johann Debauer o d´en John De Baur. És tan sols l´enyoranca de la imatge que em vaig construir del meu pare i a la qual vaig lliurar el meu cor"

Clàudia Pujol

2008-02-05T22:38:00.000+01:00

Clàudia Pujol reconstrueix la història de 10 casos de crims reals ocorreguts a les comarques gironines entre els anys vuitanta i noranta a partir de la informació del metge forense Narcís Bardalet.

"He viscut la medecina forense de manera molt intensa. Precisament la meva feina m´ha fet apreciar encara més la vida, m´ha fet variar la meva escala de valors i, fins i tot, m´ha fet creure en Déu. He dedicat moltes hores a fer preguntes als morts-i sovint m´han respost-. He parlat amb les famílies dels desapareguts i he pogut percebre el seu patiment. He estat en hospitals psiquiàtrics observant les conductes dels malalts mentals. He passat moltes hores en els judicis, presentant informes als tribunals. He visitat moltes víctimes de violència domèstica. He estat a les presons interrogant i visitant assassins, violadors, lladres, pederastes, mafiosos, macarres..., i tota l´àmplia gamma del món de la delinqüència. No és descartable que també hagi visitat algun innocent! De tots ells he après com n´és de complicada, la vida"

"Li va venir al cap una classe de Medecina Forense, a la universitat, feia forca anys, en què un professor va explicar-los que, històricament, l´odontologia forense havia servit per resoldre un bon nombre d´identificacions: des de Napoleó lV fins al líder de la independència cubana José Martí, a moltes restes cadavèriques se´ls havia pogut assignar un nom gràcies a la mandíbula. En aquell moment va creure que el professor exagerava. Més endavant descobriria que no"

Emili Teixidor

2008-01-20T10:55:00.000+01:00

Llibre dirigit als joves, pares i professors que ofereix les eines per despertar i contagiar el desig de llegir.

"És millor un esforç mínim però constant que un gran esforç esporàdic que deixa el lector esgotat i sense ganes de continuar. Llegir un vers, o sigui una línia de poesia-només una-diària, és una cosa fàcil i que deixa satisfet el lector perquè es queda amb la sensació del deure acomplert (...) Una línia diària són 365 línies l'any, uns quants poemes, molt més del que llegeixen ara. És com quan el metge aconsella a un malalt del cor que camini una mica cada dia. El malalt no demanarà al metge "Cap a on he d'anar?" Que vagi allà on vulgui, li dirà el metge, el que cal és que camini, que llegeixi"

"El llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització de l'home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d'una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts, on tornen aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que mai no han existit"

"El poeta Joseph Brodsky arriba a dir que si les autoritats coneguessin els beneficis immensos que proporcionen les paraules, la bona literatura, dedicarien més diners als pressupostos d´educació i cultura, perquè haurien de dedicar menys recursos a sanitat. Diu també que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin, de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l´increment del nostre cabal intel·lectual"

Orhan Pamuk

2008-01-02T08:16:00.000+01:00

Recreació melànconica de la memòria personal d´Orhan Pamuk (infantesa i joventut) a través de la història, la cultura i les tradicions de la seva ciutat estimada: Istanbul.

"Des del dia que vaig néixer, no he abandonat mai les cases, ni els carrers, ni els barris on he viscut. Tot i haver residit algun temps en altres districtes de la ciutat, en aquests cinquanta anys sempre he acabat tornant a l´edifici Pamuk"

"M´agraden les nits fredes d´hivern perquè la foscor, que davalla com un poema sobre els suburbis deserts tot i els pàl.lids fanals, cobreix la decadència d´aquesta ciutat i l´amaga de la mirada dels estrangers, dels occidentals"

"Quan l´Imperi Otomà va caure i va desaparèixer i la República de Turquia, indecisa sobre la seva pròpia essència, no va saber veure sinó el seu caràcter turc i es va apartar de la resta del món, Istanbul va perdre els seus vells dies de victòria, ostentació i diversitat de llengües i tot va comencar a envellir i a despoblar-se, i Istanbul es va transformar en un lloc buit, en blanc i negre, amb una sola i única llengua"

"Potser el misteri d´Istanbul és la pobresa que es viu a tocar mateix de la història insigne, que es continuï en secret la vida de comunitat i de barri tancada sobre ella mateixa tot i estar completament oberta a les influències externes, que darrere de les seves belleses monumentals i naturals abocades a l´exterior la vida quotidiana es basi en unes relacions fràgils i esgavellades? Però qualsevol cosa que diguem sobre les característiques generals d´una ciutat, sobre la seva ànima o la seva essència, finalment es converteix, de manera indirecta, en una confessió sobre la nostra vida i, especialment sobre el nostre estat espiritual. La ciutat no té altre centre que nosaltres mateixos"

Imma Monsó

2007-12-14T18:32:00.000+01:00

Novel.la autobiogràfica on l´autora sent la necessitat d´explicar-se a sí mateixa la mort del seu company.

"L´única manera que he trobat per equilibrar memòria i oblit és convertir la seva presència una segona pell. Em passa sovint, amb ell . "On és", penso, sense adonar-me que el porto posat.És com les ulleres de llegir. Les busques, imprescindibles, i de sobte t´adones que les portes penjant. Això és, exactament. Un record tan present que, si t´hi fixes bé, s´assembla molt a un oblit"

"Pertanyia a una generació que no havia passat gana i que apreciava poc els béns materials.(...) Però ella va conservar sempre aquest fet de prioritzar sempre els béns de l´esperit i de l´ànim per damunt de les coses pràctiques. I el que buscava en un home era molt més complex. Que tingués una vida interior de luxe. Una atmosfera única, per deixar-se-la encomanar i, eventualment, compartir-la. Això era el que buscava"

"Estranyament, tenim per costum guardar i remirar imatges en comptes de guardar i reescoltar veus. Però la veu és més viva que la imatge, i et dóna el gest i la mirada i l´estat d´ànim precís."

"El fet que les persones estimades que se´n van se´ns posin a sota la pell i a dintre les vísceres, que canviïn els nostres hàbits, que ens obrin els ulls quan ells els han tancat, que parlin a través nostre...? Pot haver-hi una reencarnació més carnal?"

Claudio Magris

2007-11-24T13:57:00.000+01:00

Monòleg poètic d´una dona que repassa des de la seva estada en una Casa de repòs la seva relació pluridimensional amb el seu home, un poeta.

"Des que sóc aquí, si he de dir la veritat, he sentit comentar que s´ha tornat insuportable, ploramiques i pretensiós; demana ajut a tothom i no escolta ningú i pretén que se l´escoltin i que l´admirin només perquè no sap quina tecla tocar. Però si jo hi fos..."

" no sóc una flor que es cull, deia ell, sinó una flama que escalfa el cor o que el crema, un vi aspre i dolc que li feia passar la set i que amb cada glop li deixava una gran cremor, un gran estiu..."

"Tu sabies que la poesia no és mai només teva, igual que l´amor, sinó que és de tothom"

"(...) quan baixaves a la nit fosca del meu ventre retrobaves la teva claredat, la teva llibertat i seguretat. Com a la gruta marina de la nostra illa, deies; et capbusses a les tenebres i et trobes en una meravellosa llum blava"

"un cop entres a la Casa finalment veus la veritat de cara, no pas velada, reflectida i deformada, emmascarada i maquillada com es veu a fora, sinó directament, cara a cara"

ONCE /WANS/

2007-11-18T17:18:00.000+01:00

Quim Monzó

2007-11-16T15:48:00.000+01:00

19 contes dividits en dues parts sobre la quotidianitat amb una visió desencisada i melancòlica de la vida.

"Totes les fotos de la seva vida caben en una capsa de sabates amb les puntes desplegades (...) En seixanta anys no ha tingut mai ni un minut per agafar un àlbum i ordenar-les"

"Hi ha gent a la qual no li importa gaire que un cobert o un tros de menjar caigui a terra. Entre la jovenut americana circula una imaginària Llei dels Cinc Segons, segons la qual, si alguna cosa cau a terra ( un entrepà, un cobert...), no passa absolutament res si ho reculls abans que passin cinc segons, ja que-diuen-fa falta més temps perquè la porqueria, els microbis, el que sigui afecti la cosa que ha caigut. Però la senyora no deu pas creure aquesta llei, perquè després de recollir la forquilla ha considerat que no era prou neta per ella. Però sí per ell. (...) ¿ Són els anys de convivència que podreixen fins les pedres? ¿És una mostra de moltes altres petites venjances que practica?¿Escup també a la tassa de cafè amb llet del marit, cada matí, quan ell bada?

"Perquè a tots aquests vells, a aquests mil cretins que viuen aquí, en aquest asil, tant se´ls en dóna, ja no saben veure què és net i que no ho és. Però jo no sóc idiota, jo encara m´adono de tot, encara que ells es pensin que no..."

Màrius Serra

2007-11-02T16:57:00.000+01:00

Recull de 141 articles publicats a la Vanguardia i l´Avui amb les reaccions enviades pels lectors complementats amb 141 enigmes que l´autor planteja cada dia al programa El matí de Catalunya Ràdio .

"Ja en el torn de precs i preguntes vaig intentar respondre´t, José, que la meva jocosa celebració de la lectura com a acte vital provenia de la meva creenca profunda en el sentit de l´humor com a únic mètode de supervivència"

"Però aquest divendres va aparèixer una necrològica laica en la qual la ciència ocupava el paper que acostuma a prendre la religió.(...) Ha lliurat el seu cos a la ciència el 10 d´octubre del 2002 (...) Cadascú pot tenir les seves pròpies creences sobre com serà la dita vida eterna, però donar el cos a la ciència en morir implica creure en la vida externa, que és l´única que tots compartim, sense excepcions"

"Una senyora es queixa perquè diu que els polítics només vénen a fer turisme al Carmel. Zapatero també, remata mentre espera ben dreta per veure passar el Zapatour. La veritat és que això s´assembla perillosament al turisme. Des del dia del daltabaix el barri s´ha transformat en una espècie de complex turístic. Els carrers van plens de maletes d´anada i tornada, els locals viuen en hotels sense desitjar-ho, alguns visitants simulen instal.lar-se al barri per poder omplir els seus àlbums de fotos o pugen, disfressats d´aventurers, a viure la Carmel experience. Pel que fa a les autoritats, es dediquen al que els interessa, que són els tours turístics amb guia"

"Vivim tan pendents de recordar efemèrides que se´ns oblida celebrar el present" (...) Bauçà va morir en data indeterminada, entre finals del 2004 i comencaments del 2005, i això facilitarà que els amants de les efemèrides ho tinguin malament per encasellar-lo"

Martí Gironell

2007-10-20T12:42:00.000+02:00

Novel.la que parteix d´un fet històric: la construcció del pont de Besalú a principis del segleXl

"-Déu vos guard, sóc Prim Llombard, mestre d´obres. Fa dies que el comte m´espera. Li voldríeu dir, si us plau, que acabo d'arribar de la Llombardia i que estic a la seva disposició? Era la primavera de l´any 1067 del Senyor. Hi havia poc personal especialitzat i el nombre de bracers i jornalers era més aviat pobre(...) Malgrat la poca professionalitat, eren molt receptius a les ordres del pare d'Ítram i estaven ben organitzats"

"Era una fortalesa inexpugnable. El castell del comte de Besalú tenia diverses funcions: servia de placa militar, exercia com a nucli del domini comtal fent tasques administratives, també com a capital i, a més, tenia un ús senzillament domèstic, d´habitatge dels comtes i els súbdits"

"Us vinc a dir que he descobert que l´aigua del castell està enverinada(...) Hem d'avisar el comte i a tothom"

"Crec que podríem fer servir el camí dels jueus per sortir de Besalú i anar a Girona a demanar ajuda al Summe Pontífex. Així segur que els soldats d'Hug d'Empúries no se n'adonen..."

"Les relacions entre jueus i cristians a Besalú van canviar molt després del setge. I van canviar per a bé. Tant, que les portes que tancaven el call es van desmuntar, el barri es va integrar al conjunt de la ciutat, i el respecte ha estat l'única llei que ha regit durant els últims anys(...) Tant de bo que aquest pont entre les nostres dues comunitats es pogués estendre a altres comunitats en altres punts de la geografia d'aquest país i d'altres"

Andrea Camilleri

2007-10-06T15:25:00.000+02:00

El comissari Montalbano sent més que mai en aquest llibre el pas del temps. Dues dones d´una gran bellesa-les principals sospitoses de l´assassinat d´un informador mèdic- el revifaran per resoldre el cas amb la mateixa lucidesa de sempre.

"El dia que et moriràs..." Aleshores va comprendre que aquell pensament ja no marxaria, que amb molta sort s´estaria arraulit en algun raconet del seu cervell un parell de dies per emergir en el momet més inesperat"

"És clar que no tots els metges són corruptes ni tots els informadors corruptors, però el fenomen està molt estès. No cal ni dir que hi ha implicades poderosíssimes empreses farmacèutiques"

"perquè l´Elena i tu no feu sinó facilitar-me noms de dones en safata, més ben dit, en "catre", hauria volgut contestar, però se´n va estar"

"Quan era vailet, son pare, una vegada, per prendre-li el pèl, li havia explicat que la lluna allà a dalt del cel era de paper. (...) I ara, ja madur, experimentat, home de ment i d´intuïció, s´havia cregut altre cop com una criatura dues dones, una morta i l´altra viva, que li havien explicat que la lluna era de paper"

John Boyne

2007-09-29T14:53:00.000+02:00

Novel.la ben construïda i amb grans dosis d´humanitat. L'amistat de dos nois de 9 anys: Bruno, fill d'un comandant nazi i Schmuel, un jueu-el noi del pijama de ratlles-que viu a l'altra banda del filferro espinós del camp de concentració d´Auschwitz.

"Quan era un nen" es va dir Bruno, m'agradava explorar. I això allà a Berlín, on ho coneixia tot i podia trobar tot el que volgués amb una mena de bena als ulls. Potser és hora de comencar"

"Ara ja feia mesos que Bruno mirava per la finestra del dormitori en direcció al banc i la placa del banc, i la tanca i els pals del telègraf. I tot que havia observat moltes vegades aquella gent de tota mena vestida amb pijames de ratlles, mai no se li havia ocorregut preguntar-se de què es tractava realment. Era com si fos una ciutat completament independent, a tocar de la casa on vivia Bruno"

"Quina era la diferència exactament? es preguntava Bruno. I qui decidia qui portava un pijama de ratlles i qui portava un uniforme?"

"Fet i fet, quan hi van arribar, ell detestava el lloc. Però això amb el temps havia canviat, en gran part gràcies a Shmuel, que s'havia convertit en algú més important a la seva vida del que havien estat Karl, Daniel o Martin"

"Li havia dut uns pantalons i una camisa de pijama de ratlles i una gorra de drap també de ratlles, exactament com el que ell portava posat. No semblaven gaire nets però es tractava d'una disfressa, i Bruno sabia que els bons exploradors sempre porten la roba adequada"

Agustí Pons

2007-09-15T19:19:00.001+02:00

Crònica memorialística d´uns anys decisius de la nostra història des dels últims anys del franquisme fins al primer govern de Jordi Pujol. Un període on el nostre país experimenta uns canvis polítics, culturals i socials molt importants que l´autor des de la seva condició de periodista els va veure i viure de molt a prop.

"Mai no he cregut, però, que en el periodisme dels anys seixanta i setanta cada taula fos un Vietnam. És cert que en cada redacció sabíem quins eren els periodistes que es trobaven a l´oposició i quins els que prosperaven o sobrevivien, segons els casos i les capacitats, a l´ombra del feixisme"

"En la nostra feina diària procuràvem eixamplar sempre que podíem els límits de la llibertat informativa, i que sovint això ens provocava ensurts, incomoditats, renys més o menys espectaculars"

"Per quin motiu des de Catalunya s´ha minimitzat tant el que va significar el retorn del president Tarradellas?" No ho entès mai. Analitzada amb perspectiva, és una de les operacions polítiques més importants i més positives de la història recent del país"

"Tarradellas i la seva esposa es retiren a la casa dels Canonges, on també havien fixat la seva residència oficial els presidents Macià i Companys. Per un moment m´ha semblat que de la història del nostre país n´havien aconseguit esborrar quasi quaranta anys de dictadura"

"Max Cahner era una mena de locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquines de vapor"

Víctor Català

2007-09-15T19:05:00.001+02:00

Literatura catalana, 2ª lectura: Solitud

Viatge iniciàtic de la protagonista central-la Mila- realitzat des d´una doble perspectiva: a) l´ascens i descens de la muntanya b) el reconeixement de la seva pròpia identitat.

"La dona recordà llavors la primera pujada a la muntanya amb en Matias: aquella pujada tan trista, tan fadigosa, tan punyida per pressentiments tèrbols enmig de la tranquil.litat real de sa vida d´aleshores. Quina diferència d´aquella pujada amb la d´ara, tan agradable, tan rejovenidora en plenes crueses hivernenques, en plena pobresa i malestruganca matrimonial! En cosa de mesos tot s´havia enfonsat a son entorn, havia fugit d´ella tot lo alegrador i, malgrat això, ara tan sols comecava ella a sentir-se animada i com segura sobre la terra, engrapada fortament a quelcom que, volent o no, l mantenia a flor, sense deixar-la anar de fons amb tot lo demés"

Günter Grass

2007-09-15T18:57:00.000+02:00

Autobiografia de Günter Grass on als vuitanta anys ens confessa per primera vegada que es va allistar durant l´adolescència a les Waffen-SS.

“ La ceba té moltes clofolles. Són múltiples. Tan aviat com en treus una, es torna a renovar. Si la capoles, fa venir llàgrimes. Només diu la veritat quan li vas treient capes”

“Durant decennis sencers m´he negat a confessar-me la paraula i la lletra duplicada. Allò que vaig acceptar amb l´orgull ximplet dels meus anys joves, volia ocultar-m´ho després de la guerra per una vergonya que no parava de regenerar-se. Però la càrrega continuava allà, i ningú no podia alleujar-la”

Narcís Oller

2007-08-31T21:26:00.001+02:00

Literatura Catalana. 1ª lectura: La bogeria.

Intent de demostrar la bogeria a partir del naturalisme zolià.

"-Desenganya´t: no hi ha paritat. El cas d´en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixenca. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que ( ja us ho vaig dir), per a mi va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d´aquest matrimoni? L´atavisme és una causa predisposant indiscutible. L´etiologia de les malalties mentals l´assenyala com una de les infal.libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l´altra, de l´Adela, amb les seves exaltacions eròtiques,¿no és la d´una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel,¿quan l´heu vist conduir-se com un home sa?"

Preguntes de comprensió de cada capítol:

Josep M Espinàs

2007-08-31T20:44:00.000+02:00

Retrat molt personal, amanit d´anècdotes, sobre sis grans escriptors -Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra- que l´autor va conèixer en diferents etapes de la seva vida.

"L´astúcia instintiva d´Espriu era la discreció exagerada, i adoptantuna actitud de feblesa suscitava protectores onades d´afecte"

"Quan em van dir que havia mort, em va costar de creure, perquè recordava l´enèrgic encreuament de cames, el cos vertical, el coll tens i el cap alçat.I se´m va fer present aquell vers seu ' saber sofrir sense llanguir' ( Foix)

Sándor Márai

2007-08-31T20:40:00.000+02:00

Reflexió d´un pianista sobre la mort a través d´una greu malaltia.

"Només un ésser humà pot ajudar un altre ésser humà. Només una persona pot infondre forces a una altra persona, quan cal. Això és el que he après-digué amb un deix curiosament apassionat-, I això, no ho vaig aprendre a la facultat, sinó aquí, entre els malalts, entre milers i milers de malalts"

"No hem pas de pensar que tot hagi de tenir sentit. Potser la malaltia no en té. Ni tampoc la curació ni la mort"

Patrícia Gabancho

2007-08-25T19:40:00.000+02:00

Una mirada reflexiva i atenta sobre els perills de la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura en l´actualitat tot oferint propostes de cara al futur.

"El terreny en el qual Catalunya decidirà si el català subsisteix o desapareix no serà l´oficial -administració, escola, mijans públics- sinó el del prestigi. Cal guanyar per a la cultura catalana, entesa en sentit ample, divers, els catalanoparlants que no la tasten perquè no s´hi senten atrets, i els castellanopalants que saben català però no l´usen i, per tant, no n´usen tampoc la cultura, i els castellanoparlants que encara no saben català i els nouvinguts que... és a dir, el públic, el mercat, la nació"