divendres, 14 de desembre del 2007

Imma Monsó

Novel.la autobiogràfica on l´autora sent la necessitat d´explicar-se a sí mateixa la mort del seu company.

"L´única manera que he trobat per equilibrar memòria i oblit és convertir la seva presència una segona pell. Em passa sovint, amb ell . "On és", penso, sense adonar-me que el porto posat.És com les ulleres de llegir. Les busques, imprescindibles, i de sobte t´adones que les portes penjant. Això és, exactament. Un record tan present que, si t´hi fixes bé, s´assembla molt a un oblit"

"Pertanyia a una generació que no havia passat gana i que apreciava poc els béns materials.(...) Però ella va conservar sempre aquest fet de prioritzar sempre els béns de l´esperit i de l´ànim per damunt de les coses pràctiques. I el que buscava en un home era molt més complex. Que tingués una vida interior de luxe. Una atmosfera única, per deixar-se-la encomanar i, eventualment, compartir-la. Això era el que buscava"

"Estranyament, tenim per costum guardar i remirar imatges en comptes de guardar i reescoltar veus. Però la veu és més viva que la imatge, i et dóna el gest i la mirada i l´estat d´ànim precís."

"El fet que les persones estimades que se´n van se´ns posin a sota la pell i a dintre les vísceres, que canviïn els nostres hàbits, que ens obrin els ulls quan ells els han tancat, que parlin a través nostre...? Pot haver-hi una reencarnació més carnal?"