dimecres, 27 de maig del 2009

Julià Guillamon

Recull de quaranta-dos reportatges amb els fills de l’exili català del 1939 realitzats per Julià Guillamon en aquests indrets: Catalunya, França, l’Argentina, la República Dominicana, Cuba, Veneçuela i Mèxic.

El dia revolt és el títol d’un poema de Josep Carner d’un dels seus llibres Bella terra, bella gent (1918) (...) Carner parla d’un daltabaix, viscut com una gran dissort i com una oportunitat esplèndida, motiu de por i esperança”

“Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els meus ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida”

Pere Calders, Prats de Molló
“Quan vam arribar, a Buenos Aires era una ciutat amb una moral molt rígida. Em van dir: Si seguís así te van a llevar preso

Marian Rubió i Armeneguí és el fill petit de l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí. Actualment és un artista molt conegut a l’Argentina
“L’oncle sempre em deia: de tot el que vam provar de fer, ningú se’n recordarà mai. Era una de les coses que el tenia obsessionat”

Anna Maria Prat va néixer a Barcelona el 1938, filla d’Armand Obiols i de Montserrat Trabal. Des del 1948 viu a Xile. És assessora de Presidencia de la Comisión Nacional de Investigación Científica y Técnica
“Imagina’t la quantitat de gent jove que va arribar: els nois dels camps de concentració es van anar casant amb les pubilles d’aquí”

Roser Bru és pintora, filla del diputat Lluís Bru Jardí, que va arribar a Xile amb el Winipeg“El primer que vam fer: “A veure el mapa, on queda Xile?”

José Balmes va néixer a Montesquiu l’any 1927. És un dels artistes xilens més reconeguts, director del Museo de la Solidaridad Salvador Allende
“T’acostumaves a un país o a un lloc: no era el conjunt del país, era el racó on havies anat a parar. I de cop: apa, ves-te’n”

Núria Sales és historiadora. Filla de l’escriptor Joan Sales, va passar part de la infantesa a San pedro de Macorís abans de traslladar-se a Mèxic amb la família.“Vam agafar un camarot de primera per portar les pintures d’en Joan enrotllades i els meus papers”

Dolors Canals va dirigir les guarderies de guerra a Barcelona. Va viure exilada, amb el pintor Joan Junyer, a Santo Domingo, l’Havana i Nova York.
“En Cuba mi papá trabajó para Prensa Latina, la prensa de Fidel, donde estaban los corresponsales de todos los paises”

Nora Aymamí va néixer a l’Havana el 1963. És neta del periodiata Lluís Aymamí Baudina i filla de Jordi Aymamí, que va arribar a Mèxic el 1946 després de viure vuit anys a la URSS
“Una vegada, l’Andrés, el meu fill petit, em va dir: ¿Cuando tú te mueras seremos venezolanos completos?”

Marta Vallmitjana és filla de l’escultor Abel Vallmitjana, exiliat a Venezuela el 1938. Professora d’urbanisme de la Universitat Central de Caracas, treballa en projectes d’habilitació física de barris marginats.

dimarts, 5 de maig del 2009

Lluís-Anton Baulenas

Novel.la històrica i psicològica sobre una jove revolucionària, la Berta Panatis, que té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera intentant imitar un dels atemptats frustrats de la història universal: l’atemptat de Violeta Gibson contra Benito Mussolini que va rebre un tret al nas

“Boja o no, a Roma, el 7 d’abril de 1926, la Violeta Gibson va tenir el coratge d’engegar un tret a Mussolini. I de fer veure a la gentada com el Duce es premia la ferida del nas amb la mà, acovardit i estupefacte, davant d’aquell pardalet amb pistola, d’aquella ànima pura, abnegada, generosa, sublim, empesa per una follia sobrehumana”

“-Fins al moment, aquest cabronàs ha tingut sort. Ha triomfat al Marroc amb l’ajut dels francesos i ha vist fracassar una invasió ( la de Macià) i tres cops d’Estat contra seu el 1926, el 1928 i, l’últim, aviat farà un any, el gener del 1929. D’atacs directes, fixa’t-hi bé, amb prou feines n’ha patit un, i ridícul. Un anarquista va intentar clavar-li un ganivet el juliol del 1926 a Barcelona. No va arribar a fer-li ni una esgarrapada. Per alguna raó deu ser...”

“ la Berta mateixa va proposar l’amagatall. El lloc era una finca als Pirineus, on el seu antic protector, l’industrial del ciment Plàcid Lladonosa, s’havia volgut construir una mansió. La seva mort havia interromput l’obra, però la caseta del masover, que ja existia prèviament, encara hi era. Els Panatis la coneixien bé perquè hi havia pujat una vegada en companyia d’en Lladonosa. L’industrial volia que el pare de la Berta, com a picapedrer expert, li donés la seva opinió sobre la qualitat del material utilitzat en les obres”

“ A principis del 1924, la seva filla va explicar-li que havia d’anar-se’n una quants mesos a la muntanya, lluny de Barcelona, a preparar una mena d’oposicions. Totes les despeses, el lloguer de la casa on anava, el trasllat i la manutenció, les pagava el banc. Va demanar-li, sisplau, que l’hi acompanyés, que no volia estar-s’hi tota sola”

“La seva feina principal i única era no perdre la concentració i estar alerta. S’entrenava sempre que podia ( òbviament, en secret) i sense gastar bales. Aprofitava les llargues estones en què el seu pare s’estava a Biribil, jugant a escacs al casino. Li havien assegurat que els revòlvers no tenien problemes mecànics. A més, tot estava planificat, perquè, en el seu moment, pogués acostar-se prou a prop de l’objectiu per disparar a boca de canó. Al dictador espanyol li agradaven les dones. No podia fallar”

“Tots aquells anys s’havia defensat amb la incredulitat:no podia ni havia de creure que els seus l’haguessin abandonada. Aquesta actitud, si més no, esdevenia un hàbit de resistència que l’ajudava a controlar el desfici de la desesperació i la feia sentir lligada als criteris i als referents del principi, quan va instal.lar-se en aquell poble a esperar un telegrama”urgent”

“La Carlora va acostar-se a la porta i va penjar el cartell de “Tancat”. No tenia ganes de treballar més. De vegades desitjava intensament poder compartir amb algú les seves intuïcions sobre la Berta Panatis, basades en els seus anys d’experiència darrere un taulell de Correus”