dimarts, 5 de maig de 2009

Lluís-Anton Baulenas

Novel.la històrica i psicològica sobre una jove revolucionària, la Berta Panatis, que té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera intentant imitar un dels atemptats frustrats de la història universal: l’atemptat de Violeta Gibson contra Benito Mussolini que va rebre un tret al nas

“Boja o no, a Roma, el 7 d’abril de 1926, la Violeta Gibson va tenir el coratge d’engegar un tret a Mussolini. I de fer veure a la gentada com el Duce es premia la ferida del nas amb la mà, acovardit i estupefacte, davant d’aquell pardalet amb pistola, d’aquella ànima pura, abnegada, generosa, sublim, empesa per una follia sobrehumana”

“-Fins al moment, aquest cabronàs ha tingut sort. Ha triomfat al Marroc amb l’ajut dels francesos i ha vist fracassar una invasió ( la de Macià) i tres cops d’Estat contra seu el 1926, el 1928 i, l’últim, aviat farà un any, el gener del 1929. D’atacs directes, fixa’t-hi bé, amb prou feines n’ha patit un, i ridícul. Un anarquista va intentar clavar-li un ganivet el juliol del 1926 a Barcelona. No va arribar a fer-li ni una esgarrapada. Per alguna raó deu ser...”

“ la Berta mateixa va proposar l’amagatall. El lloc era una finca als Pirineus, on el seu antic protector, l’industrial del ciment Plàcid Lladonosa, s’havia volgut construir una mansió. La seva mort havia interromput l’obra, però la caseta del masover, que ja existia prèviament, encara hi era. Els Panatis la coneixien bé perquè hi havia pujat una vegada en companyia d’en Lladonosa. L’industrial volia que el pare de la Berta, com a picapedrer expert, li donés la seva opinió sobre la qualitat del material utilitzat en les obres”

“ A principis del 1924, la seva filla va explicar-li que havia d’anar-se’n una quants mesos a la muntanya, lluny de Barcelona, a preparar una mena d’oposicions. Totes les despeses, el lloguer de la casa on anava, el trasllat i la manutenció, les pagava el banc. Va demanar-li, sisplau, que l’hi acompanyés, que no volia estar-s’hi tota sola”

“La seva feina principal i única era no perdre la concentració i estar alerta. S’entrenava sempre que podia ( òbviament, en secret) i sense gastar bales. Aprofitava les llargues estones en què el seu pare s’estava a Biribil, jugant a escacs al casino. Li havien assegurat que els revòlvers no tenien problemes mecànics. A més, tot estava planificat, perquè, en el seu moment, pogués acostar-se prou a prop de l’objectiu per disparar a boca de canó. Al dictador espanyol li agradaven les dones. No podia fallar”

“Tots aquells anys s’havia defensat amb la incredulitat:no podia ni havia de creure que els seus l’haguessin abandonada. Aquesta actitud, si més no, esdevenia un hàbit de resistència que l’ajudava a controlar el desfici de la desesperació i la feia sentir lligada als criteris i als referents del principi, quan va instal.lar-se en aquell poble a esperar un telegrama”urgent”

“La Carlora va acostar-se a la porta i va penjar el cartell de “Tancat”. No tenia ganes de treballar més. De vegades desitjava intensament poder compartir amb algú les seves intuïcions sobre la Berta Panatis, basades en els seus anys d’experiència darrere un taulell de Correus”