Un antic cambrer que acaba de patir un accident de circulació ens explica tots els seus records esdevinguts al bar de la carretera on treballava.“Però les coses del Bar de la Carretera són com les onades, que se’n van i després tornen. Justament ara fa ben pocs dies la història d’aquesta gent va venir a petar a la mateixa barra del bar i-per culpa de les ziga-zagues que fan el temps i les vides-allà em va trobar a mi, allà mateix darrere la barra, com si no m’hagués mogut mai, com si no hi hagués hagut evolució, ni accident, ni vida nova; em va trobar de casualitat, amb les portes obertes de bat a bat, amb la cara acabada d’operar sense les cicatrius, amb la camisa espitregada, obrint finestres, airejant tot el que es pogués airejar: havien passat ja quasi totes les coses que han d’acabar passant en aquesta història, però semblava ben bé com si res s’hagués mogut!”
“Aquesta va passar com una turbonada. Va ser una espiral d’esdeveniments que va engegar-se-el mes de novembre, si no em descompto, farà els tres anys-amb l’arribada del vell Vernis amb la seva gavardina, aquell coi de gavardina Burberry’s, i es va fer parroquià nostre. I vinga truites a la francesa, copes de Cutty Sark i històries de dones generoses, d’ovelles llanudes, de veles inflades. Però el temps no és una línia recta i, si bé de seguida vam considerar el Vernis com a digne parroquià, client preferent i persona indispensable a les nostres vides, de sobte, sense avisar, quan jo i tothom estàvem ben acostumats a la seva companyia i als seus sopars de duro, de sobte, pocs dies abans de l’accident sobre el qual aquest escrit no para de donar voltes, l’home dels antípodes ( així es com sovint l’anomenàvem) es va fer fonedís. Sé que tenia els seus motius, però moltes vegades vaig arribar a pensar si el coi de Vernis no havia vingut a la barra on jo treballava, enviat per alguna força superior, precisament a engegar aquesta espiral furiosa que, entre altres coses, em va fer estimbar per un marge i em va portar aquí on ara em trobo.
“Llavors, el bar es va omplir de cop: un autocar de gitanos que anaven a un casament. Venien de Portugal i volien entrar tots de cop al lavabo. Demanaven preus, exigien descomptes, regatejaven. Les dones es treien els calés de llocs inversemblants. Els homes duien carteres inflades lligades amb gomes elàstiques de colors vius. Homes i dones vestien xandall de supermercat, com si fossin un equip de voleisbol estrafolari, perquè tenien els vestits de mudar al maleter, ficats en bosses d’esport, però ja anaven amb les joies posades, potser patint per si les perdien o els les robaven”
“ Avui plovisqueja encara. Un moviment del carrer, sota el xim-xim, m’ha fet deixar per un moment la màquina:l’Olívia amb un impermeable vermell. No ha mirat amunt, però sap que l’he vista i sap que me n’alegro de la seva sort: ella també tindrà el bar o allò novedós i encara imprecís que succeirà al bar! L’he perduda de vista i he tornat a la màquina d’escriure i he tornat a tenir la sensació que darrerament em persegueix: un alè de dubte que cobreix les coses que he viscut i me les presenta el cervell amb l’aire de coses que ja he sentit o llegit abans en algun lloc. Però penso que no hi fa res. I què, si tot es repeteix, si fa segles i més segles que tot és més del amteix? Ben mirat, què?
I els bars de tota la vida seran substituïts per garns botigues de mobles i les botigues de mobles per grans àrees de servei i les àrees de servei per grans centres de prostitució. Però sempre quedarà algun automobilista disposat a aturar-se més amunt de Vilamalva, a la punta de dalt del gran terraplè, encara que només sigui per recordar el local que hi va haver allà. Justament el local del qual us volia parlar. I del sentiment de pèrdua en general”
