dimarts, 18 de febrer del 2014

Hjalmar Söderberg, El doctor Glas.

Els lectors de casa nostra podem gaudir per primera vegada, en una acurada traducció catalana de Carolina Moreno Tena, d’aquesta joia literària de l’escriptor suec Hjalmar Söderberg (Estocolm,1869 - Copenhaguen,1941) publicada el 1905. Söderberg fou un dels escriptors suecs més llegits al segle XX i la seva novel·la Doktor Glas fou considerada la seva obra mestra i esdevingué, més endavant, un clàssic de la literatura universal.

El llibre està escrit en forma de diari personal. Comença d’una manera simbòlica amb les primeres xafogors del mes de juny a Estocolm i es clou el set d’octubre amb l’arribada de la neu. El lector va resseguint a través d’aquesta tècnica narrativa, amb un petit toc de novel·la negra, el camí d’aquest metge solitari i racional que decideix ajudar una pacient, una dona jove que odia el seu marit, un pastor protestant molt ben considerat. Un ampli ventall de temes de plena actualitat van desfilant a través de les anotacions del personatge: la funció de l’escriptura, la dualitat, l’eutanàsia, el pas del temps, el suïcidi, la llei, la moral, l’amor, l’amistat, la felicitat, l’ambició... Un llibre breu i intens que deixa una empremta inesborrable.
“I ara, assegut al costat de la finestra oberta, escrivint sota la flama titil·lant d’una espelma-ja que em repugna manejar els quinqués i la meva majordoma està dormint com una marmota després del cafè i els pastissets de l’enterrament, i no em veig amb cor de despertar-la-, ara, que la flama vacil·la i la meva ombra damunt del paper verd de la paret tremola i s’estremeix com la flama per cobrar vida, ara penso en Andersen i el conte de l’ombra, i tinc la sensació que jo sóc l’ombra que volia transformar-se en persona” (pàg.57)
“Una dona em va venir a veure amb un problema i jo vaig prometre-li que l’ajudaria. Ajudar, sí-què significava això exactament, o què podia arribar a significar, no ens ho imaginàvem pas, ni ella ni jo-. El que em demanava era ben senzill. A mi no em costava ni un gran esforç ni gaires cavil·lacions, més aviat la situació em divertia força; jo feia un favor delicat a aquesta jove al mateix temps que li jugava una mala passada a un mossèn repulsiu, i així, en el meu esplín d’una grisor fosca i espessa, va aparèixer aquest episodi i el va il·luminar amb la guspira rosada d’un món que a mi m’estava vedat...” (pàg.91)


divendres, 14 de febrer del 2014

diumenge, 9 de febrer del 2014

Fina Llorca, En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió.

Fina Llorca Antolín (Barcelona, 1954) és doctora en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. S’ha dedicat a l’estudi d’obres literàries escrites per dones des d’una mirada feminista. El seu darrer estudi En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió se centra en l’anàlisi d’alguns poemes de Maria Mercè Marçal que se situen en el marc de la Passió de Crist. Alguns van ser escrits quan la seva malaltia havia fet acte de presència i foren publicats de manera pòstuma a Raó del cos i, d’altres, objecte del seu estudi, pertanyen a altres volums de la seva obra poètica.
Fina Llorca fa una anàlisi acurada d’aquells versos  i ens remarca que Maria Mercè Marçal s’apropia de la tradició religiosa cristiana i en fa un capgirament. Així, partint del marc de la Passió de Crist, subratlla que l’autora proposa una encarnació de Déu no a través d’una dona, sinó en una dona. L’estudiosa apropa l’univers marçalià a grans escriptores i pensadores feministes de la nostra cultura occidental que  també s’han enfrontat al fet religiós com Simone Weil, Ana Akhmatóva, Hannah Arendt, Maria Zambrano i d’altres.El llibre val molt la pena perquè amplia molts horitzons per als estudiosos de l’obra d’aquesta extraordinària poeta.
“m’agenollo davant/ el cos/ impur/ obscè/ mortal/ primer/ país/ vivent/ taüt/ obert/ d’on vinc/ no hi ha,/ mare, una altra naixença”
“Marçal no s’agenolla davant del pare de qui prenen nom tots els éssers, sinó del cos rebut de la mare, origen i retorn, única possibilitat de tornar a néixer. Estem davant d’una Mercè malalta i encarada a la mort, sí, però que té com a objectiu poètic de desvelar la centralitat tradicional del masculí en la divinitat i la centralitat de la relació Pare-Fill, que nega l’obra materna i la relació mare-filla, mentre ella restableix aquesta obra i l’afirma. Basta, en aquest poema, una sola paraula,“mare”, col·locada en el darrer vers, per obrar aquest canvi radical de paradigma, aquesta restitució a la figura i l’obra materna” (pàg.114)