Fina
Llorca Antolín (Barcelona, 1954) és doctora en Filologia catalana per la
Universitat de Barcelona. S’ha dedicat a l’estudi d’obres literàries escrites
per dones des d’una mirada feminista. El seu darrer estudi En nom de la Mare: Maria
Mercè Marçal reescriu la Passió
se centra en l’anàlisi d’alguns poemes de Maria Mercè Marçal que se situen en
el marc de la Passió de Crist. Alguns van ser escrits quan la seva malaltia
havia fet acte de presència i foren publicats de manera pòstuma a Raó del cos i, d’altres, objecte del seu
estudi, pertanyen a altres volums de la seva obra poètica.
Fina Llorca fa una anàlisi acurada d’aquells versos i ens remarca que Maria Mercè Marçal s’apropia de la tradició religiosa cristiana i en fa un capgirament. Així, partint del marc de la Passió de Crist, subratlla que l’autora proposa una encarnació de Déu no a través d’una dona, sinó en una dona.L’estudiosa apropa l’univers marçalià a grans
escriptores i pensadores feministes de la nostra cultura occidental que també s’han enfrontat al fet religiós com
Simone Weil, Ana Akhmatóva, Hannah Arendt, Maria Zambrano i d’altres.El llibre
val molt la pena perquè amplia molts horitzons per als estudiosos de l’obra
d’aquesta extraordinària poeta.
Fina Llorca fa una anàlisi acurada d’aquells versos i ens remarca que Maria Mercè Marçal s’apropia de la tradició religiosa cristiana i en fa un capgirament. Així, partint del marc de la Passió de Crist, subratlla que l’autora proposa una encarnació de Déu no a través d’una dona, sinó en una dona.
“m’agenollo davant/ el
cos/ impur/ obscè/ mortal/ primer/ país/ vivent/ taüt/ obert/ d’on vinc/ no hi ha,/ mare,
una altra naixença”
“Marçal no s’agenolla
davant del pare de qui prenen nom tots els éssers, sinó del cos rebut de la
mare, origen i retorn, única possibilitat de tornar a néixer. Estem davant
d’una Mercè malalta i encarada a la mort, sí, però que té com a objectiu poètic
de desvelar la centralitat tradicional del masculí en la divinitat i la
centralitat de la relació Pare-Fill, que nega l’obra materna i la relació
mare-filla, mentre ella restableix aquesta obra i l’afirma. Basta, en aquest
poema, una sola paraula,“mare”, col·locada en el darrer vers, per obrar aquest
canvi radical de paradigma, aquesta restitució a la figura i l’obra materna”
(pàg.114)