diumenge, 9 de febrer de 2014

Fina Llorca, En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió.

Fina Llorca Antolín (Barcelona, 1954) és doctora en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. S’ha dedicat a l’estudi d’obres literàries escrites per dones des d’una mirada feminista. El seu darrer estudi En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió se centra en l’anàlisi d’alguns poemes de Maria Mercè Marçal que se situen en el marc de la Passió de Crist. Alguns van ser escrits quan la seva malaltia havia fet acte de presència i foren publicats de manera pòstuma a Raó del cos i, d’altres, objecte del seu estudi, pertanyen a altres volums de la seva obra poètica.
Fina Llorca fa una anàlisi acurada d’aquells versos  i ens remarca que Maria Mercè Marçal s’apropia de la tradició religiosa cristiana i en fa un capgirament. Així, partint del marc de la Passió de Crist, subratlla que l’autora proposa una encarnació de Déu no a través d’una dona, sinó en una dona. L’estudiosa apropa l’univers marçalià a grans escriptores i pensadores feministes de la nostra cultura occidental que  també s’han enfrontat al fet religiós com Simone Weil, Ana Akhmatóva, Hannah Arendt, Maria Zambrano i d’altres.El llibre val molt la pena perquè amplia molts horitzons per als estudiosos de l’obra d’aquesta extraordinària poeta.
“m’agenollo davant/ el cos/ impur/ obscè/ mortal/ primer/ país/ vivent/ taüt/ obert/ d’on vinc/ no hi ha,/ mare, una altra naixença”
“Marçal no s’agenolla davant del pare de qui prenen nom tots els éssers, sinó del cos rebut de la mare, origen i retorn, única possibilitat de tornar a néixer. Estem davant d’una Mercè malalta i encarada a la mort, sí, però que té com a objectiu poètic de desvelar la centralitat tradicional del masculí en la divinitat i la centralitat de la relació Pare-Fill, que nega l’obra materna i la relació mare-filla, mentre ella restableix aquesta obra i l’afirma. Basta, en aquest poema, una sola paraula,“mare”, col·locada en el darrer vers, per obrar aquest canvi radical de paradigma, aquesta restitució a la figura i l’obra materna” (pàg.114)