diumenge, 24 de febrer del 2008

Josep M. Castellet

Dietari escrit entre l'onze de febrer i el 13 de juliol de 1973. Retrat d'una època: els últims anys de la Dictadura franquista.

"Tinc la impressió que un dietari -no estableixo, ara, distincions entre diari i dietari- ha de donar d'alguna manera la quotidianitat de l'escriptor i, si és possible, aquella part d'intimitat de què és conscient"

"És difícil mantenir una cultura amb les traves i irregularitats a què està sotmesa la catalana"

"Suspensió governativa de la conferència que havia de fer aquesta nit. No en sé els motius, ni els diuen: el que passa és que no n'hi ha cap. Més val no amoïnar-s'hi"

"Visites a l'editorial. La més agradable, la d'una de les filles de Joan Puig i Ferreter -a qui acompanya en Graells- per tractar de l´edició del dietari (1942/1952) de l'exili, rigorosament inèdit. El títol és fluix, Ressonàncies, i comprèn notes quotidianes, judicis polítics, comentaris sobre el curs de la pròpia obra -El pelegrí apassionat- i, també, opinions literàries sobre l'ofici i sobre escriptors i llibres. Ha de ser interessant, atesa la personalitat d'en Puig i Ferreter... És en aquests moments-i no en la rutina diària-que la tasca editorial és estimulant"

dissabte, 23 de febrer del 2008

Bernhard Schlink

La recerca del pare que ha viscut sota diferents identitats participant amb tots els horrors del segle XX.
"El poema d´Homer diu que Ulisses s´enyorava d´Ítaca, la seva pàtria, i de la seva dona Penèlope. Pel que fa a Telèmac, no sé si Ulisses ni tan sols sabia que tenia un fill...
-Per què ho diu? Per què no és fàcil oblidar un fill quan se´n coneix l´existència?
No va semblar sospitar res.
La veritat és que Ulisses no es va interessar per Telèmac fins que va ser a Ítaca. Amb Penèlope és diferent"
"De vegades sento enyorança per l´Ulisses que va aprendre d´en Wenzel Srapinski les mentides i astúcies pròpies del farsant, que va despertar ansiós a la vida, buscant i superant aventures; que va seduir la meva mare amb el seu encant; que va escriure amb plaer novel.les per al gaudi i el bon entreteniment, i va construir teories amb una lleugeresa juganera. Tanmateix, sé que no és pas enyoranca d´en Johann Debauer o d´en John De Baur. És tan sols l´enyoranca de la imatge que em vaig construir del meu pare i a la qual vaig lliurar el meu cor"

dimarts, 5 de febrer del 2008

Clàudia Pujol

Clàudia Pujol reconstrueix la història de 10 casos de crims reals ocorreguts a les comarques gironines entre els anys vuitanta i noranta a partir de la informació del metge forense Narcís Bardalet.

"He viscut la medecina forense de manera molt intensa. Precisament la meva feina m´ha fet apreciar encara més la vida, m´ha fet variar la meva escala de valors i, fins i tot, m´ha fet creure en Déu. He dedicat moltes hores a fer preguntes als morts-i sovint m´han respost-. He parlat amb les famílies dels desapareguts i he pogut percebre el seu patiment. He estat en hospitals psiquiàtrics observant les conductes dels malalts mentals. He passat moltes hores en els judicis, presentant informes als tribunals. He visitat moltes víctimes de violència domèstica. He estat a les presons interrogant i visitant assassins, violadors, lladres, pederastes, mafiosos, macarres..., i tota l´àmplia gamma del món de la delinqüència. No és descartable que també hagi visitat algun innocent! De tots ells he après com n´és de complicada, la vida"

"Li va venir al cap una classe de Medecina Forense, a la universitat, feia forca anys, en què un professor va explicar-los que, històricament, l´odontologia forense havia servit per resoldre un bon nombre d´identificacions: des de Napoleó lV fins al líder de la independència cubana José Martí, a moltes restes cadavèriques se´ls havia pogut assignar un nom gràcies a la mandíbula. En aquell moment va creure que el professor exagerava. Més endavant descobriria que no"