dimarts, 31 de març del 2015

Jaume Cabré, Les incerteses. Sobre la creació del món.

L’escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947), que em captivà amb la lectura de la seva darrera novel·la Jo confesso (2001), publica ara Les incerteses, una profunda reflexió sobre el procés de gestació de l’obra literària a partir de la seva llarga trajectòria com a lector i novel·lista. L’ofici d’escriptor, ens diu, és fruit d’un treball dur, perquè “escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar” (pàgs. 119-120). En enfrontar-se amb la pàgina en blanc, subratlla que ell compta d’antuvi amb la llengua que li han transmès, els llibres que ha llegit entre els quals és imprescindible la poesia, la pròpia tradició i la universal, les seves obres escrites i, fins i tot, les bones sèries televisives. Tot un bagatge personal per començar a explicar històries en què “el novel·lista inventa un món a partir de la seva imaginació i la seva experiència vital, i si se la juga, si és sincer, si és capaç d’expressar el seu interior i, potser, fer estremir el lector, està dient grans veritats, la gran veritat (que no vol dir l’única) que és la seva manera d’entendre la vida, la relació entre l’art i la vida” (pàg.104). Per tant, afegeix, tot pertany a l’autor que ha de saber encertar el to, la seva habilitat en situar la mirada única i irrepetible, l’estil, el domini del llenguatge i la reescriptura constant que significa sovint començar de cap i de nou a elaborar una altra escena. Al final del llibre, Jaume Cabré parla d’alguns escriptors cabdals de la història de la literatura catalana i ret homenatge a Maria Aurèlia Capmany que l’encoratjà a no deixar d’escriure i a Manuel de Pedrolo, un bon novel·lista, malauradament oblidat, de qui en destaca les seves novel·les Viure a la intempèrie, Cendra per Martina i la sèrie Temps obert. Aquesta obra pot interessar als escriptors, a aquells que desitgen esdevenir-ne, als lectors incondicionals de l’obra de Jaume Cabré i a tots aquells que els agrada llegir novel·les i senten curiositat per esbrinar-ne l’entrellat. 

dimarts, 10 de març del 2015

Antonio Tabucchi, Per a Isabel: un mandala.

“Obsessions privades, nostàlgies personals que el temps rosega però no transforma, com l’aigua d’un riu suavitza els còdols, fantasies incongruents i inadequacions a la realitat són els principals motors d’aquest llibre”. Aquesta és la nota de l’escriptor italià Antonio Tabucchi (Vecciano 1943-2012) adreçada als lectors que encapçala la seva novel·la inèdita i pòstuma escrita al començament dels anys noranta.Tots aquells que vàrem gaudir amb la lectura de les seves obres narratives com Piazza d’Italia (1975), Requiem: un ’Alluzinazione (1992) i Sostiene Pereira (1994) per esmentar-ne algunes, ara ho continuarem fent amb aquest nou títol: Per a Isabel: un mandala traduïda en català a cura de Teresa Muñoz Lloret.
L’autor estructura aquesta novel·la en nou cercles seguint la tradició budista i hinduista dels mandales que justifica el títol. A partir de cadascun, el narrador Waclaw-Tadeus inicia un viatge detectivesc per mig món a la recerca de la Isabel, una dona d’ideologia comunista, que havia tingut problemes amb la PIDE (policia secreta liderada pel dictador portuguès Antonio de Olivera Salazar). Ambdós havien mantingut una relació amorosa intensa fa una trentena d’anys, n’havia perdut la pista i sent la necessitat de buscar-la. El rostre de la seva ex-amant guiarà les seves entrevistes realitzades a nou persones vinculades amb la protagonista i, en aquest llarg periple de dimensió metafòrica, retrobarà el seu fantasma a la Costa Blava. Un itinerari llong del narrador que ha esdevingut l’instrument per descobrir la seva realitat interior com un mandala.
Novel·la potent, molt ben escrita que atrapa el lector des de la primera pàgina. Reeixida descripció del crepuscle del règimen dictatorial de Portugal. A més, planteja una munió d’interrogants sobre el territori ignot de la nostra existència.
“Recordo que algú va dir que la fotografia és la mort que fixa el moment irrepetible. Es va passar la fotografia entre els dits, com si fos un joc de cartes, i va continuar: però després em torno a preguntar: i si fos la vida?, la vida amb la seva immanència i la seva peremptorietat que es deixa sorprendre en un moment i ens mira amb sarcasme, perquè és allà, fixa i immutable, i en canvi nosaltres vivim en la transformació, i aleshores penso que la fotografia, com la música, capta el moment que no som capaços de captar, el que hem estat, el que hauríem pogut ser, i contra aquest moment no hi ha res a fer, perquè té més raó que no pas nosaltres, però raó en què?, potser raó en la transformació d’aquest riu que corre i que ens arrossega, i del rellotge, del temps que ens domina i que nosaltres mirem de dominar” (pàgs.75 i 76)