dimecres, 25 de juny del 2008

Khaled Hosseini

Novel·la que ens explica la història de l'Afganistan durant tres dècades a través del punt de vista de l'amistat de dues dones de diferents generacions: La Mariam i la Laila.

"Durant els àpats, sempre parlaven. Encara que en Tariq i els seus pares eren d'ètnia paixtu, parlaven persa quan ella era al davant, per a la seva facilitat, tot i que la Laila més o menys entenia el paixtu natiu perquè l'havia après a l'escola. El babi deia que hi havia tensions entre la seva gent, els tadjiks, que eren una minoria, i la gent d'en Tariq, els paixtús, que eren el grup ètnic més nombrós a l'Afganistan (...) Els reis paixtús van governar aquest país durant dos-cents cinquanta anys, Laila, i els tadjiks, durant nou mesos, allà pels 1929 (...) -Per a mi són bestieses, i bestieses molt perilloses, tota aquesta xerrameca de si sóc tadjik i tu ets paixtú i aquell és hazara i l'altre és uzbek. Som tots afganesos, i això és el que hauria d' importar. Però quan un grup governa els altres durant molt temps... Hi ha certa mala voluntat entre la nostra gent, Laila. Hi ha menyspreu, rivalitat. N'hi ha, sempre n'hi ha hagut"

"Els dos budes eren enormes, molt més alts del que s'havien imaginat per les fotos que n'havia vist. Esculpits en un penya-segat de roca blanquejat pel sol, els fitaven des de molt amunt, com devien guaitar, feia gairebé dos-cents anys abans, es va imaginar la Laila, les caravanes de la ruta de la seda que travessaven la vall (...) Mentre pujaven, el babi els va explicar que Bamiyan havia estat un pròsper centre budista, fins que va caure sota la llei islàmica del segle lX"

"Ara, les llibertats i oportunitats de què havien gaudit les dones entre 1978 i el 1992 eren cosa del passat. La Laila encara recordava, en aquells anys de mandat comunista, el babi dient: "És una bona època per ser dona a l'Afganistan, Laila"

"Una massa d'homes amb pics a les mans van entrar al deteriorat museu de Kabul i van destrossar les estàtues preislàmiques que havien sobreviscut als mujahidins. la universitat va tancar i van fer anar els estudiants cap a casa. Destrossaven televisors a cops de peu. Piles de llibres, tret de l'Alcorà, crepitaven enmig de les flames, i les llibreries van haver de plegar. Els poemes de Khalili, Pajwak, Ansari (...) es van convertir en fum"

"Quan van arribar a Kabul, la Laila estava amoïnada perquè no sabia on havien enterrat la Mariam, els talibans. Volia visitar la seva tomba, estar una estona asseguda amb ella, deixar-hi una flor o dues. Però ara la Laila veu que això és igual. La Mariam mai és lluny. És aquí, en aquestes parets que han repintat, en els arbres que han plantat, a les mantes que escalfen els nens, en aquests coixins i llibres i llapis. És en el somriure dels nens. És en els versos que l'Aziza recita i en les oracions que resa quan s'inclina cap a l'oest. Però, principalment, la Mariam és al cor de la Laila, on brilla radiant amb l'energia de mils sols"

divendres, 6 de juny del 2008

Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Balet

Autoretrat de Mercè Rodoreda en què l'escriptora se'ns adreça i parla en veu pròpia. Autoretrat reconstruït a partir de les memòries de l'autora escrites en edat madura, un llarg monòleg de l’escriptora, establert a partir de tot el que va declarar en entrevistes i la reunió dels seus pròlegs.

"D'adolescent sempre deia que m'avorria molt. Fins als setze anys o disset anys, no vaig sortir de casa per anar a la plaça de Catalunya sola! Potser escrivia per sortir de la monotonia. Potser va ser una manera d'escapar de l'ambient excessivament tancat de casa: la torre, el jardí, els prejudicis de l'època, el culte a Verdaguer, tot massa limitat i hermètic per a una noia com jo, que anhelava traspassar els límits, tractar la gent, conèixer el món, viure. Viure"
"Llegeixo molt, moltíssim. Tinc temps per fer-ho i n'invento: unes quatre hores diàries des de fa una pila d’anys; en determinades èpoques, un llibre per dia. El dia que no pogués llegir estaria irremissiblement perduda"

"Si hagués viscut constantment a Barcelona no hauria escrit mai La plaça del Diamant: és producte d'una nostàlgia, és un reflex de tot l’enyorament del meu país (...) El fet d'haver viscut fora m'ha fet idealitzar més el país"


"L'exili és com sentir-te sense país, perquè en realitat és com si estiguessis sense país. Però d'altra banda, jo crec que, per a un escriptor o per a una artista, una vida difícil i èpoques dolentes són importants com a formació, et fan més humà: viure malament t'humanitza"

"He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És adir mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar (...) M'agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres..."
"Sóc una persona que no he assistit mai a una concessió de premis ni a una taula rodona. El meu ideal és trobar-me sola amb la meva màquina d'escriure i els llibres. Amb tot, fent honor a la veritat, he de dir que haver obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes m'afalaga, em satisfà, perquè és un reconeixement"

"M'hauria agradat que la meva obra fos importantíssima al nivell dels més grans escriptors del món, i no per mi, que en aquest sentit no tinc la menor vanitat personal, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el país. M'interessa tant donar a conèixer el meu país, presentar-lo davant el món en el que té de virtuts i defectes, en la seva problemàtica i els seus petits assoliments, que només això m'exigiria que l'obra que faig fos una mica genial"

"Tota la gràcia de l'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai"