dimecres, 25 de juny de 2008

Khaled Hosseini

Novel·la que ens explica la història de l'Afganistan durant tres dècades a través del punt de vista de l'amistat de dues dones de diferents generacions: La Mariam i la Laila.

"Durant els àpats, sempre parlaven. Encara que en Tariq i els seus pares eren d'ètnia paixtu, parlaven persa quan ella era al davant, per a la seva facilitat, tot i que la Laila més o menys entenia el paixtu natiu perquè l'havia après a l'escola. El babi deia que hi havia tensions entre la seva gent, els tadjiks, que eren una minoria, i la gent d'en Tariq, els paixtús, que eren el grup ètnic més nombrós a l'Afganistan (...) Els reis paixtús van governar aquest país durant dos-cents cinquanta anys, Laila, i els tadjiks, durant nou mesos, allà pels 1929 (...) -Per a mi són bestieses, i bestieses molt perilloses, tota aquesta xerrameca de si sóc tadjik i tu ets paixtú i aquell és hazara i l'altre és uzbek. Som tots afganesos, i això és el que hauria d' importar. Però quan un grup governa els altres durant molt temps... Hi ha certa mala voluntat entre la nostra gent, Laila. Hi ha menyspreu, rivalitat. N'hi ha, sempre n'hi ha hagut"

"Els dos budes eren enormes, molt més alts del que s'havien imaginat per les fotos que n'havia vist. Esculpits en un penya-segat de roca blanquejat pel sol, els fitaven des de molt amunt, com devien guaitar, feia gairebé dos-cents anys abans, es va imaginar la Laila, les caravanes de la ruta de la seda que travessaven la vall (...) Mentre pujaven, el babi els va explicar que Bamiyan havia estat un pròsper centre budista, fins que va caure sota la llei islàmica del segle lX"

"Ara, les llibertats i oportunitats de què havien gaudit les dones entre 1978 i el 1992 eren cosa del passat. La Laila encara recordava, en aquells anys de mandat comunista, el babi dient: "És una bona època per ser dona a l'Afganistan, Laila"

"Una massa d'homes amb pics a les mans van entrar al deteriorat museu de Kabul i van destrossar les estàtues preislàmiques que havien sobreviscut als mujahidins. la universitat va tancar i van fer anar els estudiants cap a casa. Destrossaven televisors a cops de peu. Piles de llibres, tret de l'Alcorà, crepitaven enmig de les flames, i les llibreries van haver de plegar. Els poemes de Khalili, Pajwak, Ansari (...) es van convertir en fum"

"Quan van arribar a Kabul, la Laila estava amoïnada perquè no sabia on havien enterrat la Mariam, els talibans. Volia visitar la seva tomba, estar una estona asseguda amb ella, deixar-hi una flor o dues. Però ara la Laila veu que això és igual. La Mariam mai és lluny. És aquí, en aquestes parets que han repintat, en els arbres que han plantat, a les mantes que escalfen els nens, en aquests coixins i llibres i llapis. És en el somriure dels nens. És en els versos que l'Aziza recita i en les oracions que resa quan s'inclina cap a l'oest. Però, principalment, la Mariam és al cor de la Laila, on brilla radiant amb l'energia de mils sols"