dimarts, 14 de gener del 2014

Efrem Gordillo Pla. Dalí, el gran pensador.

El vint-i-tres de gener farà 25 anys que va morir Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989). La seva vasta obra pictòrica ha estat molt estudiada. En canvi, la seva obra literària que pot rondar la xifra de nou mil pàgines entre articles d’opinió, assaig, novel•la, guions cinematogràfics, escriptura surrealista...no ha tingut tanta fortuna. De fet, ell repetia sovint aquests mots:”sóc molt millor escrivint que pintant”. El llibre d' Efrem Gordillo Pla, Dalí, el gran pensador: llegat d’un escriptor desconegut, omple aquest buit. El lector podrà resseguir les passes de la filosofia daliniana a partir de textos ben seleccionats de l’artista que il•lustren el seu pensament. Obra indispensable per aprofundir aquest escriptor poc celebrat durant tant de temps i que ben aviat farà un quart de segle que ens va deixar.

“D’altra banda, Dalí afirma que és gràcies a la paranoia, en concret a l’exaltació orgullosa de sí mateix, que ha aconseguit salvar-se de l’anul•lació que li provoca el dubte sistemàtic sobre la seva persona. El narcisisme i la megalomania el van salvar literàriament del no-res. En aquest sentit Dalí mateix es considera com la prova viva i fonamental que la paranoia, forma irracional extraordinària, pot animar perfectament els mecanismes racionals i fertilitzar la realitat amb una eficàcia tan considerable com la lògica experimental. Així, el deliri paranoicocrític suposa una de les fórmules més fascinants del geni humà. I el secret rau a mantenir lúcidament el timó bo i navegant entre les onades de la bogeria i la línia recta de la lògica. En aquest context, el geni consisteix a poder viure passant constantment d’una frontera a l’altra omplint-nos les mans amb els tresors del misteri i mostrar-nos a tots els contemporanis amb els braços alçats com un atleta.

Ell afirma al seu llibre Confessions inconfessables: “La meva força rau en el fet que sóc voluntàriament com sóc. En cap moment m’abandonen ni la intel•ligència, ni la lucidesa. La delirant herència de Catalunya viu tota en mi, dominada, però, fecundada, fermentada per la més genial intuïció de la vida lúcida que mai no hagi existit. He viscut i superat tots els drames de l’aventura de l’esperit que vaga pels móns de la bogeria, i sempre he trobat el camí de tornada, després de cadascuna de les meves capbussades pels abismes de l’inconscient, reneixo cada vegada més fort, cada vegada més viu. Reneixo constantment” (pàgs. 68, 69, 70).

dilluns, 6 de gener del 2014

Enric Bou, Desviacions.

Desviacions és el darrer llibre d’Enric Bou (Barcelona, 1954), professor de literatura catalana i espanyola a la Universitat Ca’Foscari de Venècia. El gènere d’aquesta obra està a cavall entre la crònica periodística, la prosa de viatges o el llibre de memòries. Tant se val. El lector s’endinsarà envers aquest mosaic acurat del periple vital de l’autor fet d’instants i el convidarà a compartir les seves petjades a través dels seus viatges (l’Índia, Madagascar, Japó, Mèxic, Moscou), el seu punt de vista sobre la societat nord-americana on exercí de professor durant molts anys, la seva mirada sobre algunes ciutats italianes com Trieste amb el seu alè literari... En definitiva, un bon llibre ben escrit i ple d’amenitat.
 
“Hem vingut fins a l’Índia per redescobrir, recordar, la importància de l’amistat i per aturar-nos, viure més pausadament. Aquest poema ho resumeix de manera extraordinària. Són moltes les persones noves que hem conegut durant el viatge. Són poques amb les quals s’ha desvetllat un sentiment immediat d’atracció i amistat. El riu del viatge ens porta a persones i ciutats, ens porta a situacions de profunda indagació, i entre oblit i memòria ens atura en un instant. Etern. Entre el vell i el nou de Delhi. Com la roda del fus que feia girar Gandhi en una proposta utòpica nacionalista (incorporada a la bandera), un mirar cap al passat. Era una proposta de viure senzill, autosostenible de veritat. Els indis, però, ja ho han oblidat” (pàg.194)
“Passejar pels carrers apressats del Back Bay de Boston, barri coetani en concepció a l’Eixample barceloní. Brogit de gent, botiguejar en els dos carrers centrals, Boylston i Newbury. Silenci sospitós, esfereïdor, en els altres carrers. El silenci de les ciutatas nord-americanes. Gent que aparca, capcots, com si s’amaguessin d’alguna cosa. Dipositen unes monedes i corren cap al consum. I l’edifici John Hanckock, que era un excel·lent mirador sobre la ciutat i els voltants, tancat d’ençà l’11 de setembre (el seu), per por que els el facin a miques uns terroristes guarnits amb gel·laba” (pàg.23)
“Trieste ciutat literària. Per la Via della Pescheria, a la porta de la ciutat vella, vora el mar, passejava Umberto Saba i James Joyce, camí de la Libreria Antiquaria o l’Acadèmia Berlitz. A la Piazza Hortis, hi ha la “Biblioteca Civica” amb els retrats d’Italo Svevo (nat Ettore Schmitz). Claudio Magris, triestí, ens recorda a-gairebé-tots els seus llibres la desgràcia i la bellesa d’una Europa sense fronteres. Ell que, segurament, ha entès el misteri de Trieste. El tren, abans, t’ha fet passar als peus del castell de Duino, on Rilke se sentí elegíac i sentimental” (pàg.164)