Enric Bou, Desviacions.

Desviacions és el darrer llibre d’Enric Bou (Barcelona, 1954), professor de literatura catalana i espanyola a la Universitat Ca’Foscari de Venècia. El gènere d’aquesta obra està a cavall entre la crònica periodística, la prosa de viatges o el llibre de memòries. Tant se val. El lector s’endinsarà envers aquest mosaic acurat del periple vital de l’autor fet d’instants i el convidarà a compartir les seves petjades a través dels seus viatges (l’Índia, Madagascar, Japó, Mèxic, Moscou), el seu punt de vista sobre la societat nord-americana on exercí de professor durant molts anys, la seva mirada sobre algunes ciutats italianes com Trieste amb el seu alè literari... En definitiva, un bon llibre ben escrit i ple d’amenitat.
 

“Hem vingut fins a l’Índia per redescobrir, recordar, la importància de l’amistat i per aturar-nos, viure més pausadament. Aquest poema ho resumeix de manera extraordinària. Són moltes les persones noves que hem conegut durant el viatge. Són poques amb les quals s’ha desvetllat un sentiment immediat d’atracció i amistat. El riu del viatge ens porta a persones i ciutats, ens porta a situacions de profunda indagació, i entre oblit i memòria ens atura en un instant. Etern. Entre el vell i el nou de Delhi. Com la roda del fus que feia girar Gandhi en una proposta utòpica nacionalista (incorporada a la bandera), un mirar cap al passat. Era una proposta de viure senzill, autosostenible de veritat. Els indis, però, ja ho han oblidat” (pàg.194)

“Passejar pels carrers apressats del Back Bay de Boston, barri coetani en concepció a l’Eixample barceloní. Brogit de gent, botiguejar en els dos carrers centrals, Boylston i Newbury. Silenci sospitós, esfereïdor, en els altres carrers. El silenci de les ciutatas nord-americanes. Gent que aparca, capcots, com si s’amaguessin d’alguna cosa. Dipositen unes monedes i corren cap al consum. I l’edifici John Hanckock, que era un excel·lent mirador sobre la ciutat i els voltants, tancat d’ençà l’11 de setembre (el seu), per por que els el facin a miques uns terroristes guarnits amb gel·laba” (pàg.23)

“Trieste ciutat literària. Per la Via della Pescheria, a la porta de la ciutat vella, vora el mar, passejava Umberto Saba i James Joyce, camí de la Libreria Antiquaria o l’Acadèmia Berlitz. A la Piazza Hortis, hi ha la “Biblioteca Civica” amb els retrats d’Italo Svevo (nat Ettore Schmitz). Claudio Magris, triestí, ens recorda a-gairebé-tots els seus llibres la desgràcia i la bellesa d’una Europa sense fronteres. Ell que, segurament, ha entès el misteri de Trieste. El tren, abans, t’ha fet passar als peus del castell de Duino, on Rilke se sentí elegíac i sentimental” (pàg.164)