El vint-i-tres de gener farà 25 anys que va morir Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989). La seva vasta obra pictòrica ha estat molt estudiada. En canvi, la seva obra literària que pot rondar la xifra de nou mil pàgines entre articles d’opinió, assaig, novel•la, guions cinematogràfics, escriptura surrealista...no ha tingut tanta fortuna. De fet, ell repetia sovint aquests mots:”sóc molt millor escrivint que pintant”. El llibre d' Efrem Gordillo Pla, Dalí, el gran pensador: llegat d’un escriptor desconegut, omple aquest buit. El lector podrà resseguir les passes de la filosofia daliniana a partir de textos ben seleccionats de l’artista que il•lustren el seu pensament. Obra indispensable per aprofundir aquest escriptor poc celebrat durant tant de temps i que ben aviat farà un quart de segle que ens va deixar.“D’altra banda, Dalí afirma que és gràcies a la paranoia, en concret a l’exaltació orgullosa de sí mateix, que ha aconseguit salvar-se de l’anul•lació que li provoca el dubte sistemàtic sobre la seva persona. El narcisisme i la megalomania el van salvar literàriament del no-res. En aquest sentit Dalí mateix es considera com la prova viva i fonamental que la paranoia, forma irracional extraordinària, pot animar perfectament els mecanismes racionals i fertilitzar la realitat amb una eficàcia tan considerable com la lògica experimental. Així, el deliri paranoicocrític suposa una de les fórmules més fascinants del geni humà. I el secret rau a mantenir lúcidament el timó bo i navegant entre les onades de la bogeria i la línia recta de la lògica. En aquest context, el geni consisteix a poder viure passant constantment d’una frontera a l’altra omplint-nos les mans amb els tresors del misteri i mostrar-nos a tots els contemporanis amb els braços alçats com un atleta.
Ell afirma al seu llibre Confessions inconfessables: “La meva força rau en el fet que sóc voluntàriament com sóc. En cap moment m’abandonen ni la intel•ligència, ni la lucidesa. La delirant herència de Catalunya viu tota en mi, dominada, però, fecundada, fermentada per la més genial intuïció de la vida lúcida que mai no hagi existit. He viscut i superat tots els drames de l’aventura de l’esperit que vaga pels móns de la bogeria, i sempre he trobat el camí de tornada, després de cadascuna de les meves capbussades pels abismes de l’inconscient, reneixo cada vegada més fort, cada vegada més viu. Reneixo constantment” (pàgs. 68, 69, 70).
