divendres, 31 de desembre del 2010

Paul Auster

L'última novel·la de Paul Auster, Sunset Park, és un retrat de la societat americana actual: la crisi econòmica, l'atur juvenil, el cost elevat de l'habitatge, la desestructuració familiar...Tot plegat amb el teló de fons de Sunset Park (un dels barris de Brooklyn) i amanit amb citacions literàries (Samuel Beckett, Yeats, Shakespeare, Proust, Homer), cinematogràfiques ( William Wyler, Jacques Tourneur) i amb unes engrunes d'esperança al final de l'obra on l'amor, l'art i el fet de viure el present esdevenen els únics pilars on els personatges es poden sostenir.

“Ningú els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats…Durant les primeres setmanes van fer el que van poder per fer els espais habitables, atacant diligentment tota mena de desperfectes i avaries, prenent-se cada tasca mínima com si fos un esforç transcendental, i de mica en mica van convertir aquell corral terriblement precari en una cosa que, amb una mica de generositat, es podia considerar un tuguri”

“Aquesta és la idea que li ronda pel cap, diu en Renzo, escriure un assaig sobre les coses que no passen, les vides que no es viuen, les guerres que no es lliuren, els mons d'ombra que avancen en paral·lel al món que prenem com el món real, el que no es diu i el que no es fa, el que no es recorda. Un territori arriscat, potser, però pot valdre la pena explorar-lo”

“El cos humà es pot copsar, però no es pot comprendre... El cos humà és un objecte i un subjecte, la part externa d'una part interna que no es pot veure. El cos humà creix de la menudesa de la infància a la grandesa de l'edat adulta, i llavors comença a morir…El cos humà viu en la ment d'aquell qui posseeix un cos humà, i viure dins el cos humà posseït per la ment que percep un altre cos humà és viure en el món dels altres”

“Cada dilluns, dimecres i dijous agafa el metro fins a Manhattan per anar a treballar al centre americà del PEN, al número 588 de Broadway, just per sota de Houston Street. Hi va començar a treballar l'estiu passat, quan va deixar la plaça de professora adjunta al Queens College perquè la feina li prenia massa hores i no li deixava tenps per a la tesi”…Al PEN tampoc no guanya gaire, però només hi treballa quinze hores per setmana, torna a avançar amb la tesi, i a més creu en l'objectiu de l'entitat, l'únic grup de drets humans del món que es dedica exclusivament a defensar escriptors-escriptors empresonats per governs injustos, escriptors que viuen sota amenaces de mort, escriptors que no poden publicar la seva obra, escriptors exiliats_”

“25 de gener. No ens fem més forts amb el pas dels anys. L'acumulació de patiments i de penes afebleix la nostra capacitat de suportar més patiments i més penes, i com que els patiments i les penes són inevitables, un petit contratemps quan som grans pot tenir la mateixa repercussió que una gran trgèdia quan som joves”

“6 de febrer”. Els escriptors no haurien de parlar mai amb els periodistes. L'entrevista és una forma literària corrompuda que no serveix cap propòsit que no sigui simplificar allò que no s'hauria de simplificar mai”

“I llavors li ve el nom del soldat de la pel·lícula, Homer, Homer No sé què, Homer com el poeta grec que va escriure l'escena sobre Odisseu i Telèmac, pare i fill reunits després de tants anys, de la mateixa manera com ell i el seu pare s'han reunit, i el nom d'Homer li fa pensar en home, com en la paraula homeless, ara tots són homeless, ha dit el seu pare per telèfon, l'Alice i en Bing són homeless, ell és homeless, la gent de Florida que vivien a les cases que ell netejava són homeless...i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre”

dijous, 23 de desembre del 2010

dimecres, 8 de desembre del 2010

Maria Lluïsa Latorre

Lluïsa Latorre i Casellas, metgessa, escriptora i sensibilitzada pel patiment de les dones de totes les èpoques, acaba de publicar una novel·la històrica De Susqueda a Tübingen.
L'obra és una biografia novel·lada de Paula Krüger, una guaridora de l'antic poble de Susqueda que aconseguirà el títol de metgessa a Tübingen i que més endavant serà acusada de bruixa per les elits locals de Susqueda i Rupit a través d'un judici ple d'irregularitats pel qual serà condemnada a la forca.
El/la lector/a podrà descobrir a través d'aquesta novel·la en què l'autora hi ha esmerçat dos anys d'investigació, un període (1450-1750) ben convuls pel que fa al món de les dones adés a Catalunya, adés a tot Europa: la cacera de bruixes.

“Quan ella era jove li van arribar notícies de dones acusades de fetilleres a terres estrangeres. Anys després, quan jo vaig néixer, les acusacions ja van tenir lloc a Catalunya. Jo tenia vint-i-vuit anys i l'àvia s'acostava als setanta quan van penjar unes quantes dones a Barcelona. Era l'any 1548 i estava embarassada de tu, Cecília”

“En Hans se li va apropar amb una carta de la Brigitte i li va avançar que era. La Paula la va obrir intrigada i la va llegir. Li havia sorgit l'oportunitat de rebre les ensenyances d'un doctor i professor de medecina de la Universitat de Tübingen, un tal Lorentz Hartmann, durant dos mesos. Començaria pel setembre d'aquell mateix any. Quan ho va repetir en veu alta la Matilde i la Cecília es van sorprendre, però els traginers ja coneixien el contingut de la carta”

“A Tübingen, un any després del casament d'en Heinrich, les notícies sobre dones acusades de bruixeria i condemnades a la foguera anaven en augment. El jutge Büren en parlava amb en Heinrich al seu despatx. Si el setembre de 1589 havien lamentat l'execució de l'alcalde Flade a Trier-havia mort estrangulat abans de ser cremat per concessió del cap de la diòcesi, l'arquebisbe Johan Vl-, el rebrot de la cacera a Bad Waldsee i al comtat de Hohenberg, per les mateixes dates, els havia desmoralitzat. I en tot aquest temps el terror no sols havia continuat, sinó que havia guanyat terreny. En aquell moment comentaven l'onada repressiva ordenada pel Consell Municipal de Nördlingen, que havia portat a la foguera algunes vídues d'homes que havien tingut càrrecs importants a la ciutat”

“El matí de l'u de juliol, la Paula va ser portada a Vic, encadenada a dalt d'un carro. La custodiaven dos agutzils i en el trajecte pels carrers de Rupit va rebre insults d'alguns vilatans. Al migdia ja es trobava en una cel·la fosca i rònega del palau de Montcada. A dos quarts de quatre de la tarda la van conduir cap a la cambra dels turments amb la finalitat de fer-li confessar qui eren les seves còmplices”