dissabte, 12 de novembre del 2011

Jordi Llovet, Adéu a la Universitat

La Universitat de Barcelona és la protagonista d'aquest nou llibre de Jordi Llovet. L'autor reflexiona amb lucidesa i acurat sentit crític la seva experiència com a estudiant fins a la seva jubilació prematura com a professor, jubilació forçada per les circumstàncies actuals en què l'estudi de les Humanitats està en total declivi.

“Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres -després d'un any de Medecina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà-, al pati de Lletres de la nostra facultat s'hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l'evidència que el 80%, o més, dels estudiants d'aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat”
“Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l'any 1869: ”Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d'estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l'unitari romanen”
“Vam estar obligats, diríem, a entendre l'educació com un esforç personal”
“La situació és ara, doncs, aquesta: els estudiants ingressen a la Universitat gairebé amb l'únic propòsit de posseir un títol o un diploma, de convertir-se en professionals capaços, al cap d'uns anys, de desenvolupar una tasca específica amb una certa, mínima competència, i, al capdavall, hi ingressen amb la idea de guanyar-se la vida més bé que si no haguessin entrat a la Universitat”
“Els estudiants no són culpables de quasi res: és la Universitat, i els seus gestors, els qui han malmès l'enorme càrrega d'entusiasme i la capacitat que tota persona sol tenir quan es troba entre l'adolescència i la trentena; i, en suma, és la <>-substància que hauria de ser analitzada molt a fons-la que es complau a veure de quina manera un focus d'activitat político-intel.lectual tan poderós com podria ser-ho la Universitat ha quedat reduït a un centre expenedor de títols i, en el millor dels casos, d'abilities”
“Els professors comencen ensenyant més del que saben; després ensenyen ni més ni menys del que saben, i acaben ensenyant als seus alumnes allò que els alumnes són capaços d'entendre”

dissabte, 26 de març del 2011

Josep Valls, Josep Pla oral.


Josep Valls va conèixer Josep Pla el 1973 un dia que ell dinava tot sol a la taula número 26 de l'hotel Empordà de Figueres. L'escriptor li va demanar que s'assegués al seu costat i conversessin. El resultat és aquest llibre, un recull de 183 frases que l'escriptor de Palafrugell li va confiar al llarg dels nou últims anys de la seva vida.

“Què és el temps? Els italians ho saben bé: <> “Els llatins definien el temps com un nunc fluens. Cada instant existeix només per donar pas a un altre instant. Aquesta definició encara no ha estat mai superada”

“El cor és un dels invents més grotescos del romanticisme modern. Com a cosa de l'amor, és un invent absolutament literari. Segons els vells grecs, la víscera de l'amor era el fetge. Això sí: el cor activa el funcionament del cos, perquè al cervell no hi ha gaire res”

“Sóc un home molt complicat i molt lent. Dubto seriosament que hagi fet alguna cosa en la vida. Si l'he feta, deu haver estat molt tard. Tot just aquests quatre o cinc últims anys”

“Escriure les memòries? Les memòries d'un escriptor són els seus llibres. Repetir-los en forma de memòries acostuma a resultar una reiteració.”

“Vaig descobrir a Florència que hi ha hagut persones que han tractat de fer les coses bé pensant que l'estada en aquest món fos agradable gràcies a l''art”

“Santiago Rusiñol va morir a Aranjuez en una habitació de la Gran Fonda del Comercio. Pràcticament va morir als meus braços. Feia temps que s'ofegava i que caminava amb dificultat, però encara deia que el tremolor que tenia a la mà li anava bé per pintar el lleu moviment de les fulles dels arbres”

“A Portugal saben cuinar bé el bacallà. Quan hi ha escassetat de mitjans, l'enginy s'esmola.És com a Itàlia. La cuina italiana és absolutament pobra, però amb una imaginació delirant”

“Itàlia ha produït una quantitat immensa de gent intel.ligent. Arreu del món tot és copiat d'Itàlia. Si no fos per Itàlia, Europa no seria res”

“Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l'ocasió de practicar això que a Madrid fan com aquell qui es menja un préssec” “

dissabte, 5 de febrer del 2011

Lluïsa Julià


Lluïsa Julià ja fa molt temps que es dedica a l'estudi d'aquest gran autor de la narrativa breu. Ara ens ofereix una nova mirada amb la publicació de Ruyra:l'home i la seva imatge.
L'autora intenta rebatre el retrat que en va fer Josep Pla (“un gran decrèpit, brut i dominat per la dona”) i el situa en el lloc que li pertoca: un gran escriptor, un bohemi, escèptic davant del poder, gran amic del biòleg Ramon Turró, que era un esquerrà acèrrim i ateu, i amb una vida personal molt complexa.

“Ruyra, l'escriptor, és la imatge d'una dualitat feta de contrastos molt marcats. És una constant de la seva obra, de la seva vida. Es tracta d'un dualisme que no sols es reflecteix en el títol dels contes de principi del segle XX-les marines davant els boscatges-,sinó en les posicions extremes mantingudes: agnòstic i després cristià militant, anticatalà i punt central de la prosa moderna; d'èxit esclatant i d'algun fracàs estrepitós; i encara: escriptor d'una rara perfecció formal que contrasta amb una certa descurança personal al final de la seva vida; capacitat de portar la narrativa catalana a la plena modernitat i també de mantenir posicions obsoletes; la imatge pública i la vida personal complexa, reservada, sobre la qual intenta no parlar, plena d'interrogants mai explicats”

“A Malgrat, a Blanes o a Barcelona, Turró i Ruyra enforteixen la seva amistat, amb les seves lectures, els seus escrits. Llegiren i imitaren els escriptors romàntics europeus, moltes obres dels quals tenia Turró: Byron, Walter Scott, Dickens, Schiller, Goethe, Heine, Racine, Corneille, Molière, Victor Hugo...També Dante, Milton i Shakespeare, aquests darrers foren els que més va seguir Ruyra”

“Moria al cap d'uns mesos d'un darrer atac de cor al seu domicili barceloní. Era el 15 de maig de 1939. L'acompanyava la seva muller, l'amic Junceda i al cap de pocs dies és enterrat al cementiri de Blanes. Gairebé ningú no se n'assabentà. La majoria eren fora, a l'exili”