Lluïsa Julià ja fa molt temps que es dedica a l'estudi d'aquest gran autor de la narrativa breu. Ara ens ofereix una nova mirada amb la publicació de Ruyra:l'home i la seva imatge.
L'autora intenta rebatre el retrat que en va fer Josep Pla (“un gran decrèpit, brut i dominat per la dona”) i el situa en el lloc que li pertoca: un gran escriptor, un bohemi, escèptic davant del poder, gran amic del biòleg Ramon Turró, que era un esquerrà acèrrim i ateu, i amb una vida personal molt complexa.
“Ruyra, l'escriptor, és la imatge d'una dualitat feta de contrastos molt marcats. És una constant de la seva obra, de la seva vida. Es tracta d'un dualisme que no sols es reflecteix en el títol dels contes de principi del segle XX-les marines davant els boscatges-,sinó en les posicions extremes mantingudes: agnòstic i després cristià militant, anticatalà i punt central de la prosa moderna; d'èxit esclatant i d'algun fracàs estrepitós; i encara: escriptor d'una rara perfecció formal que contrasta amb una certa descurança personal al final de la seva vida; capacitat de portar la narrativa catalana a la plena modernitat i també de mantenir posicions obsoletes; la imatge pública i la vida personal complexa, reservada, sobre la qual intenta no parlar, plena d'interrogants mai explicats”
“A Malgrat, a Blanes o a Barcelona, Turró i Ruyra enforteixen la seva amistat, amb les seves lectures, els seus escrits. Llegiren i imitaren els escriptors romàntics europeus, moltes obres dels quals tenia Turró: Byron, Walter Scott, Dickens, Schiller, Goethe, Heine, Racine, Corneille, Molière, Victor Hugo...També Dante, Milton i Shakespeare, aquests darrers foren els que més va seguir Ruyra”
“Moria al cap d'uns mesos d'un darrer atac de cor al seu domicili barceloní. Era el 15 de maig de 1939. L'acompanyava la seva muller, l'amic Junceda i al cap de pocs dies és enterrat al cementiri de Blanes. Gairebé ningú no se n'assabentà. La majoria eren fora, a l'exili”
