La Universitat de Barcelona és la protagonista d'aquest nou llibre de Jordi Llovet. L'autor reflexiona amb lucidesa i acurat sentit crític la seva experiència com a estudiant fins a la seva jubilació prematura com a professor, jubilació forçada per les circumstàncies actuals en què l'estudi de les Humanitats està en total declivi.“Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres -després d'un any de Medecina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà-, al pati de Lletres de la nostra facultat s'hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l'evidència que el 80%, o més, dels estudiants d'aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat”
“Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l'any 1869: ”Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d'estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l'unitari romanen”
“Vam estar obligats, diríem, a entendre l'educació com un esforç personal”
“La situació és ara, doncs, aquesta: els estudiants ingressen a la Universitat gairebé amb l'únic propòsit de posseir un títol o un diploma, de convertir-se en professionals capaços, al cap d'uns anys, de desenvolupar una tasca específica amb una certa, mínima competència, i, al capdavall, hi ingressen amb la idea de guanyar-se la vida més bé que si no haguessin entrat a la Universitat”
“Els estudiants no són culpables de quasi res: és la Universitat, i els seus gestors, els qui han malmès l'enorme càrrega d'entusiasme i la capacitat que tota persona sol tenir quan es troba entre l'adolescència i la trentena; i, en suma, és la <>-substància que hauria de ser analitzada molt a fons-la que es complau a veure de quina manera un focus d'activitat político-intel.lectual tan poderós com podria ser-ho la Universitat ha quedat reduït a un centre expenedor de títols i, en el millor dels casos, d'abilities”
“Els professors comencen ensenyant més del que saben; després ensenyen ni més ni menys del que saben, i acaben ensenyant als seus alumnes allò que els alumnes són capaços d'entendre”
