Els lectors de casa nostra podem gaudir per primera vegada, en una acurada traducció catalana de Carolina Moreno Tena, d’aquesta joia literària de l’escriptor suec Hjalmar Söderberg (Estocolm,1869 - Copenhaguen,1941) publicada el 1905. Söderberg fou un dels escriptors suecs més llegits al segle XX i la seva novel·la Doktor Glas fou considerada la seva obra mestra i esdevingué, més endavant, un clàssic de la literatura universal.
El llibre està escrit en forma de diari personal. Comença d’una manera simbòlica amb les primeres xafogors del mes de juny a Estocolm i es clou el set d’octubre amb l’arribada de la neu. El lector va resseguint a través d’aquesta tècnica narrativa, amb un petit toc de novel·la negra, el camí d’aquest metge solitari i racional que decideix ajudar una pacient, una dona jove que odia el seu marit, un pastor protestant molt ben considerat. Un ampli ventall de temes de plena actualitat van desfilant a través de les anotacions del personatge: la funció de l’escriptura, la dualitat, l’eutanàsia, el pas del temps, el suïcidi, la llei, la moral, l’amor, l’amistat, la felicitat, l’ambició... Un llibre breu i intens que deixa una empremta inesborrable.
“I ara, assegut al costat de la finestra oberta, escrivint sota la flama titil·lant d’una espelma-ja que em repugna manejar els quinqués i la meva majordoma està dormint com una marmota després del cafè i els pastissets de l’enterrament, i no em veig amb cor de despertar-la-, ara, que la flama vacil·la i la meva ombra damunt del paper verd de la paret tremola i s’estremeix com la flama per cobrar vida, ara penso en Andersen i el conte de l’ombra, i tinc la sensació que jo sóc l’ombra que volia transformar-se en persona” (pàg.57)
“Una dona em va venir a veure amb un problema i jo vaig
prometre-li que l’ajudaria. Ajudar,
sí-què significava això exactament, o què podia arribar a significar, no ens ho
imaginàvem pas, ni ella ni jo-. El que em demanava era ben senzill. A mi no em
costava ni un gran esforç ni gaires cavil·lacions, més aviat la situació em
divertia força; jo feia un favor delicat a aquesta jove al mateix temps que li
jugava una mala passada a un mossèn repulsiu, i així, en el meu esplín d’una
grisor fosca i espessa, va aparèixer aquest episodi i el va il·luminar amb la
guspira rosada d’un món que a mi m’estava vedat...” (pàg.91)
