dimarts, 18 de febrer de 2014

Hjalmar Söderberg, El doctor Glas.

Els lectors de casa nostra podem gaudir per primera vegada, en una acurada traducció catalana de Carolina Moreno Tena, d’aquesta joia literària de l’escriptor suec Hjalmar Söderberg (Estocolm,1869 - Copenhaguen,1941) publicada el 1905. Söderberg fou un dels escriptors suecs més llegits al segle XX i la seva novel·la Doktor Glas fou considerada la seva obra mestra i esdevingué, més endavant, un clàssic de la literatura universal.

El llibre està escrit en forma de diari personal. Comença d’una manera simbòlica amb les primeres xafogors del mes de juny a Estocolm i es clou el set d’octubre amb l’arribada de la neu. El lector va resseguint a través d’aquesta tècnica narrativa, amb un petit toc de novel·la negra, el camí d’aquest metge solitari i racional que decideix ajudar una pacient, una dona jove que odia el seu marit, un pastor protestant molt ben considerat. Un ampli ventall de temes de plena actualitat van desfilant a través de les anotacions del personatge: la funció de l’escriptura, la dualitat, l’eutanàsia, el pas del temps, el suïcidi, la llei, la moral, l’amor, l’amistat, la felicitat, l’ambició... Un llibre breu i intens que deixa una empremta inesborrable.
“I ara, assegut al costat de la finestra oberta, escrivint sota la flama titil·lant d’una espelma-ja que em repugna manejar els quinqués i la meva majordoma està dormint com una marmota després del cafè i els pastissets de l’enterrament, i no em veig amb cor de despertar-la-, ara, que la flama vacil·la i la meva ombra damunt del paper verd de la paret tremola i s’estremeix com la flama per cobrar vida, ara penso en Andersen i el conte de l’ombra, i tinc la sensació que jo sóc l’ombra que volia transformar-se en persona” (pàg.57)
“Una dona em va venir a veure amb un problema i jo vaig prometre-li que l’ajudaria. Ajudar, sí-què significava això exactament, o què podia arribar a significar, no ens ho imaginàvem pas, ni ella ni jo-. El que em demanava era ben senzill. A mi no em costava ni un gran esforç ni gaires cavil·lacions, més aviat la situació em divertia força; jo feia un favor delicat a aquesta jove al mateix temps que li jugava una mala passada a un mossèn repulsiu, i així, en el meu esplín d’una grisor fosca i espessa, va aparèixer aquest episodi i el va il·luminar amb la guspira rosada d’un món que a mi m’estava vedat...” (pàg.91)