dimecres, 2 de gener de 2008

Orhan Pamuk

Recreació melànconica de la memòria personal d´Orhan Pamuk (infantesa i joventut) a través de la història, la cultura i les tradicions de la seva ciutat estimada: Istanbul.

"Des del dia que vaig néixer, no he abandonat mai les cases, ni els carrers, ni els barris on he viscut. Tot i haver residit algun temps en altres districtes de la ciutat, en aquests cinquanta anys sempre he acabat tornant a l´edifici Pamuk"

"M´agraden les nits fredes d´hivern perquè la foscor, que davalla com un poema sobre els suburbis deserts tot i els pàl.lids fanals, cobreix la decadència d´aquesta ciutat i l´amaga de la mirada dels estrangers, dels occidentals"

"Quan l´Imperi Otomà va caure i va desaparèixer i la República de Turquia, indecisa sobre la seva pròpia essència, no va saber veure sinó el seu caràcter turc i es va apartar de la resta del món, Istanbul va perdre els seus vells dies de victòria, ostentació i diversitat de llengües i tot va comencar a envellir i a despoblar-se, i Istanbul es va transformar en un lloc buit, en blanc i negre, amb una sola i única llengua"

"Potser el misteri d´Istanbul és la pobresa que es viu a tocar mateix de la història insigne, que es continuï en secret la vida de comunitat i de barri tancada sobre ella mateixa tot i estar completament oberta a les influències externes, que darrere de les seves belleses monumentals i naturals abocades a l´exterior la vida quotidiana es basi en unes relacions fràgils i esgavellades? Però qualsevol cosa que diguem sobre les característiques generals d´una ciutat, sobre la seva ànima o la seva essència, finalment es converteix, de manera indirecta, en una confessió sobre la nostra vida i, especialment sobre el nostre estat espiritual. La ciutat no té altre centre que nosaltres mateixos"