França 1939, la cultura catalana exiliada, és l'últim llibre que acaba de publicar la Marta Pessarrodona. L'obra és el resultat de quatre anys d'investigació i recerca exhaustiva sobre l'èxode que varen haver de patir 500.000 refugiats republicans camí de França davant l'arribada de les tropes dels insurrectes. L'autora se centra en els intel.lectuals i artistes catalans exiliats ( 1939-1945) i obre molts interrogants-fins ara desconeguts-sobre aquest període tan tràgic de la nostra història.
"A part de dubtes meus, en canvi tinc una certa seguretat a considerar que, en molts casos, els exiliats catalans, com els espanyols en general, no van viure una diàspora, ans dues. Em refereixo, en el segon cas, a la diàspora de París que molts d'ells van viure, quan el juny del 1940 les tropes nazis entraven a la capital de França en condicions més adverses que les que vivien els mateixos francesos. Per exemple, als refugiats, que aquest era l'estatus dels exiliats, no se'ls van lliurar màscares antigas, quan semblava que el perill d'una guerra bacteriològica, a càrrec dels nazis, era imminent. Una protecció que, en canvi, sí que van rebre els súbdits francesos"
"Fa temps que tinc la impressió que el govern de la Generalitat de Catalunya durant el període anterior a l'exili de tants dels seus artistes i intel.lectuals va ser políticament inoperant, referint-me a la política a seques. En canvi, va ser sorprenentment hàbil pel que fa a la política cultural"
"Cal tenir en compte, a més a més, que, des de l'esclat de la Guerra el 1936, o des de poc després, alguns escriptors republicans ja vivien fora de Catalunya per més que, encara, no fossin uns exiliats. Per exemple, a París hi havia des de Josep carner, com a diplomàtic, fins a Joan Puig i Ferreter, delegat de la Generalitat ( per a la compra d'armes!), i Ventura Gassol, primer conseller de Cultura que havia hagut de fugir la tardor d'aquell any, per amenaces anarquistes, com ja hem dit"
"No hi ha un estudi global i puntual de l'economia de l'exili, com ja ha reclamat el curador de les cartes de Carles Riba"
"Seguint, però, amb 1940, ens fixarem en alguns catalans, no tots, que varen sentir la necessitat de fugir de París al mes de juny, mentre que l'historiador Burrin diu que, aquell any, encara hi havia a tot França 200000 catalans"
"No difereix gaire un Sbert, adreçant-se a Pous Pagès, en carta del 27 d'octubre: "Per un telegrama...podem donar per segura la mort del nostre amic ( Companys). Les circumstàncies són tals que n'han fet un símbol. L'home que hauria-i que ja havia i era-estat més discutit, ha esdevingut un màrtir" En la mateixa carta, Sbert comenta a Pous el suïcidi del metge d'Azaña, també a França, i el problema successori a la Generalitat de Catalunya"
