La producció literària de Sibilla Aleramo, seudònim de Rina Faccio, ( Alessandria, 1876-Roma, 1960) és vastíssima tant pel que fa al nombre com al gènere de les obres. Amb tot, Una donna, en la qual es relata una història basada, en gran part, en les seves vivències personals, és la que assolí més notorietat. La història d’una dona valenta que hagué d’enfronar-se al destí imposat. Un cant a la lluita i a la llibertat.
“Em semblava estrany, inconcebible, que les persones cultes donessin tan poca importància al problema social de l’amor. No era que els homes no es preocupessin de la dona, al contrari: la dona semblava la seva preocupació principal, o gairebé. Els poetes i els novel•listes continuaven reeleborant els duets i els tercets de sempre, amb complicacions sentimentals i perversions sexuals.
Ningú, tanmateix, no havia sabut crear una gran figura de dona. (...) Tots els nostres poetes havien cantat, fins aleshores, a una dona ideal, Que Beatriu era un símbol i Laura un jeroglífic, i que si el cant dels nostres poetes havia estat en honor d’alguna dona, era d’aquella que no havien pogut tenir; però la dona que havia estat seva, la que els havia donat els fills, ni tan sols l’havien esmentada” (...) Una altra contradicció molt italiana era el sentiment gairebé místic que els homes nodreixen envers les seves pròpies mares, mentre s’estimen ben poc totes les altres dones” (...) I jo veia clarament que eren les dones mateixes les que s’havien de fer valer, que només elles podien revelar la veritable essència de la seva psique, composta, sí, d’amor i de maternitat i de pietat, però també de dignitat humana!”
 | ||
|
“Estimar i sacrificar-se i cedir! ¿Era aquest el destí, i potser el de totes les dones?”
Havia renunciat a mi mateixa. Aquell ésser tan petit en què m’havia convertit, humil però resplendent de maternitat pura, jo l’havia llançat als peus d’un home vulgar, estúpidament egoista, que s’apressava a aixafar-me com una mala herba del carrer
Havia renunciat a mi mateixa. Aquell ésser tan petit en què m’havia convertit, humil però resplendent de maternitat pura, jo l’havia llançat als peus d’un home vulgar, estúpidament egoista, que s’apressava a aixafar-me com una mala herba del carrer
“Sentia tota la seva monstruositat.¿Era possible? La llei deia que jo no existia. No existia si no era perquè em prenguessin tot el que era meu, els meus béns, la meva feina, el meu fill"
“Ha passat molt de temps. Ja fa un any.
No he tornat allà. No he tornat a veure el meu fill. El meu fosc pressentiment no anava errat”
