L’escriptor Aharon Appelfeld (Czernowitz, Bucovina, 1932)
va escriure Tsili. Història d’una vida l’any 1982. Amb un
xic de retard, el lector pot llegir ara aquesta
petita joia literària traduïda al català. L’obra va ser una de les
novel·les més lloades d’aquest escriptor prolífic en llengua hebrea.
Es tracta del viatge iniciàtic que emprén Tsili, la
protagonista central, una nena jueva de dotze anys que viu a l’Europa central.
Abandonada per la seva família a causa de la persecució alemanya, tota sola
haurà d’enfrontar-se a un autèntic calvari de vivències i situacions. Aquesta
experiència tràgica, explicada amb una fina sensibilitat, la transformarà d’una
manera absoluta en una persona nova. La novel·la té la virtut d’enganxar al
lector des de la primera pàgina i en acabar-la pot sentir que l’envaeix un xic
de tristesa perquè de ben segur que trobarà a faltar aquest personatge tan
entranyable.“L’hivern del 1941, també allà van arribar rumors sinistres. A casa dels Kraus tothom treballava com en un formiguer. Emmagatzemaven queviures, les noies repetien dates, el noi més jove dibuixava figures geomètriques maldestres en llargues tires de paper. Tots estaven esporuguits pels exàmens que s’acostaven. De l’habitació fosca del pare arribava sovint una veu acuitant-los:”Estudieu, nois, estudieu, no sigueu mandrosos”.Una resta de lletania que enfurismava les filles. De vegades oblidaven la Tsili però a l’escola, entre els cristians, era humiliada i escarnida. És estrany, no plorava ni demanava clemència. Cada dia anava a aquesta casa de tortures i s’empassava la seva ració d’ofenses” (pàg.10)
“Ara només tenia un record borrós de casa seva.”Tothom ha
marxat”, deia distretament. La mica de menjar que havia pres li va calmar la
fam. Estava cansada. Una mena de buit, sense cap ombra de pensament, l’enfonsà
en un son pregon” (pàg.26)
“L’endemà ningú es va despertar. ”Què deuen fer en el seu
son?”, va preguntar sense saber ben bé per què.”Me n’aniré, ningú no se
n’adonarà. Treballaré a casa dels pagesos, com abans. Si m’hi esmerço em
donaran pa, no em cal res més.” Durant la guerra, als boscos, als camins, fins
i tot prop d’en Marek no havia rumiat pas. Ara les reflexions venien totes
soles” (pàg.127)
