dimecres, 20 d’agost de 2008

Albert Sánchez Piñol

Tretze contes amb un tint surrealista i antropològic.

“Des que la cubana havia estat devorada per l'armari el país havia viscut una guerra colonial a ultramar, dues guerres mundials als diaris i una guerra civil allà mateix, sota el balcó. I un dia l'Alfred va presenciar el naixement de la seva pròpia vellesa”

“Després d'un pensament ràpid, tan fugaç com inspirat, l'espantaocells va dir: -Si us plau! Escolta bé el que haig de dir: vés i explica als ocells que no tinc res contra ells. Ben al contrari! Admiro l'elegància de seu vol, i la llibertat amb què creuen el cel”

“Sempre hi havia hagut homes de la Lluna escampats per la comarca. Molt pocs, perquè jo encara no n'havia vist cap. Se'n parlava com es parla de les cuques, els ulls de poll o la guerra del Siquipumbis”

“El refús des homes m'havia convertit en una ànima en pena. Tots els monstres que apareixien en els nostres somnis i en els nostres contes habiten les foscors del bosc, mai els poblats amb llars de foc. La pitjor sentència és la de vagar per les solituds inhumanes del bosc, sense fita ni pausa, sense poder parlar ni callar amb ningú. Que fos viu o mort ja no significava res”

“Què ens pot passar en una milmilionèsima de segon? Moltes coses. En una milmilionèsima de segon podem descobrir que ens hem enamorat. En una milmilionèsima de segon pot concloure un eclipsi que ha durat mil anys, o pot començar un diluvi que inundarà el món. Pot ser concebut un nen, un déu, un nen déu. En una milmilionèsima de segon l'oficinista Enric Sanoi, que és allà dins, a la panxa de la balena, pot descobrir una veritat suprema: que per creure´s un gran home només cal creure's un gran home”