Aplec de textos amb un to líric dedicats a París, a altres llocs de França i sobre alguns artistes francesos o assimilats a la cultura francesa.“Com que neva una mica i som al Marais, he pensat que fóra comfortable passar en una estona en un ambient acotxat, amb tapissos i estores i parquets encerats, amb mobles antics i dibuixos i records i fotagrafies. És per això que ens dirigim a la Place des Vosges, sempre tan acollidora, sota els paraigües oberts, les volves de neu giravoltant entorn nostre i fonent-se sobre la llana espessa dels nostres abrics. A la Place des Vosgues -antigament Place Royale- al número 6, hi ha la Maison de Victor Hugo. Allà hi va viure, de lloguer, el gran escriptor francès des del 1832 fins al 1848.(...) la casa, tal com la visitem ara, és una reconstrucció d’ ambients, amb mobles originals i pintures i dibuixos, però els espais han canviat, perquè s’ han enderrocat envans que els trituraven però que eren indispensables per als usos domèstics d’una família nombrosa amb servei i per als usos representatius del poeta, que reunia habitualment al saló les llumeneres de França”
“Si Josep Carner, el 1928, volia bastir-se un clos, jo també, de bona gana, ho faria. Però el meu clos no seria pas el clos literari que reclamava el príncep dels poetes, escampat pel desori en què es trobaven les lletres catalanes. El clos de Carner era un clos de propietat literària. El meu clos, el que ara voldria-potser perquè ja estic decebut del tot d’ això que encara se’ n diu la literatura-, és un clos que tanca una vinya. Un clos petit, lluny d’aquí, a la Borgonya, encerclat de murs de pedra carreuada, plantat de ceps, arrenglerats com versos, del qual i pel qual pogués viure, segur d’una vegada que l’esperit que hi produís fóra del tot palpable, afruitat, corpulent i acollidor. Un clos on la cultura s’hi especialitzés en viticultura; on l’esforç, malgrat l’atzarositat de la metereologia, es traduís en alguna mena de certesa-ni que fos líquida i esbravadissa-roja de sang o encesa d’or”
“D’alguna manera, els anys més dramàtics del segle XX hi apareixen concentrats en la mirada estràbica de Sartre i la seva imatge i les seves opinions, les seves idees, s’ alcen encara com a bandera d’una llibertat que, quan era jove, ens semblava que podíem fer nostra i que cada dia es va fent més impossible i s’esbava més en aquest triomf del capitalisme que pretén emmascarar els seus crims en la tovor de la correcció política i al qual ajuden les irisacions del pensament feble, la literatura fantasiosa i la política mediocre i decebedora. Sartre, que es va equivocar tantes vegades, no es va equivocar mai en la seva defensa de la llibertat i ara que el veig fotografiat de menut, amb els cabells rossos, vestit de marineret, assegut a la falda de la seva mare, se’m fa un personatge entranyable”
