Novel.la a dues veus: la Renée, una portera vídua de 54 anys i Paloma, la filla adolescent d’un ministre d’esquerres. Dues persones intel.ligents que comparteixen el mateix edifici de la rue Grenelle de París. L’arribada d’un nou llogater canviarà les seves vides.
“Aquest matí, tot escoltant France Inter, he tingut la sorpresa de descobrir que jo no era el que creia ser. Fins llavors havia atribuït les raons del meu eclecticisme cultural a la meva condició d’autodidacta proletària. Com ja he evocat m’he passat cada segon de la meva existència que podia distreure del treball llegint, mirant pel.lícules i escoltant música. Però em semblava que aquest frenesí en la devoració d’objectes culturals patia d’una falta de gust de primera magnitud, de la barreja brutal entre obres respectables i d’altres que ho eren molt menys” (...) He llegit obres d’història, de filosofia, d’economia política, de sociologia, de psicologia, de pedagogia, de psicoanàlisi i, és clar i sobretot, de literatura. Aquelles m’han interessat; aquesta és tota la meva vida. El meu gat Lleó es diu així per Tolstoi. El precedent es deia Dongo per fabrice del. La primera tenia per nom Karenina per l’Anna, però jo només li deia Kare, per por de ser desemmascarada. Tret de la infidelitat stendhaliana, els meus gustos se situen molt netament a la Rússia d’abans de 1910, però em vanaglorio d’haver devorat una part després de tot apreciable de la literatura mundial si es té en compte el fet que sóc una filla del camp i que les meves esperances de carrera es van superar arribant a la porteia del número 7 de la rue de Grenelle, i encara que s’hauria pogut creure que tal destí consagra al culte etern de la barbara Cartland “
“Als rics, el deure d’allò Bonic. Altrament, es mereixen morir. En aquest punt de les meves reflexions indignades es quan algú truca a la porteria”
“El senyor que ha comprat l’apartament dels Arthens és japonès! Es diu Kakuro Ozu! Quina sort la meva, cal que passi això just abans que em mori ! Dotze anys i mig al mig de la indigència cultural i ara que desembarca un japon}es, cal anar-se’n al calaix...És massa injust”
“Heus aquí la situació: jo, la Renée, de cinquanta-set anys i amb galindons als peus, nascuda en el llot i destinada a romandre-hi, que vaig a sopar a casa d’un ric japonès de qui sóc la seva portera per l’única falta d’haver-me estremit davant d’una citació d’Anna Karènina”
“La Sra Michel m’ha contat el seu trauma: fuig d’en Kakuro perquè es va quedar traumatitzada per la mort de la seva germana Lisette, seduïda i abandonada per un fill de casa bona. No confraternitzar amb els rics per no morir és, des de llavors, la seva tècnica de supervivència”
“No tingui por, Renée, no em suïcidaré i no calaré foc a res de res.
Ja que, per vostè, perseguiré d’ara endavant els sempre dins del mai.
La bellesa en aquest món”
“Aquest matí, tot escoltant France Inter, he tingut la sorpresa de descobrir que jo no era el que creia ser. Fins llavors havia atribuït les raons del meu eclecticisme cultural a la meva condició d’autodidacta proletària. Com ja he evocat m’he passat cada segon de la meva existència que podia distreure del treball llegint, mirant pel.lícules i escoltant música. Però em semblava que aquest frenesí en la devoració d’objectes culturals patia d’una falta de gust de primera magnitud, de la barreja brutal entre obres respectables i d’altres que ho eren molt menys” (...) He llegit obres d’història, de filosofia, d’economia política, de sociologia, de psicologia, de pedagogia, de psicoanàlisi i, és clar i sobretot, de literatura. Aquelles m’han interessat; aquesta és tota la meva vida. El meu gat Lleó es diu així per Tolstoi. El precedent es deia Dongo per fabrice del. La primera tenia per nom Karenina per l’Anna, però jo només li deia Kare, per por de ser desemmascarada. Tret de la infidelitat stendhaliana, els meus gustos se situen molt netament a la Rússia d’abans de 1910, però em vanaglorio d’haver devorat una part després de tot apreciable de la literatura mundial si es té en compte el fet que sóc una filla del camp i que les meves esperances de carrera es van superar arribant a la porteia del número 7 de la rue de Grenelle, i encara que s’hauria pogut creure que tal destí consagra al culte etern de la barbara Cartland “
“Als rics, el deure d’allò Bonic. Altrament, es mereixen morir. En aquest punt de les meves reflexions indignades es quan algú truca a la porteria”
“El senyor que ha comprat l’apartament dels Arthens és japonès! Es diu Kakuro Ozu! Quina sort la meva, cal que passi això just abans que em mori ! Dotze anys i mig al mig de la indigència cultural i ara que desembarca un japon}es, cal anar-se’n al calaix...És massa injust”
“Heus aquí la situació: jo, la Renée, de cinquanta-set anys i amb galindons als peus, nascuda en el llot i destinada a romandre-hi, que vaig a sopar a casa d’un ric japonès de qui sóc la seva portera per l’única falta d’haver-me estremit davant d’una citació d’Anna Karènina”
“La Sra Michel m’ha contat el seu trauma: fuig d’en Kakuro perquè es va quedar traumatitzada per la mort de la seva germana Lisette, seduïda i abandonada per un fill de casa bona. No confraternitzar amb els rics per no morir és, des de llavors, la seva tècnica de supervivència”
“No tingui por, Renée, no em suïcidaré i no calaré foc a res de res.
Ja que, per vostè, perseguiré d’ara endavant els sempre dins del mai.
La bellesa en aquest món”
