Llibre que pretén acostar a la divulgació del poeta lleidetà Màrius Torres als alumnes de secundària i lectors interessats en el poeta i la seva obra.Conté cinc blocs i un apèndix: evocació del poeta i el seu temps, antologia, traduccions i homenatges, ruta Màrius Torres i del combat del poeta al combat del lector.“Quan jo era un infant, de la vida prosaicano coneixia l’encís ni el secret.lleuger petjava el dibuix que mosaicael nostre fat amb el peu distret” Màrius Torres, La Torrissea
“Màrius passeja, altre cop, pels llargs passadissos de la Facultat de Medecina. Ha tornat a Barcelona per seguir un curset amb el doctor Gallart abans de desplaçar-se a Madrid per obtenir el grau de doctorat. Recorda les converses amb Júlia Coromines, quan ell cursava cinquè de Medecina i ella quart. L’empenta, la jovialitat, la bellesa de la Júlia el van seduir i encara n’està mig enamorat; aquest sentiment, que manté ocult, li ha inspirat diversos poemes”
“El cel es va enfosquint a poc a poc i comecen a caure borrallons de neu. Un cotxe negre enfila la pujada que duu al sanatori antituberculós del Puig d’Olena. Dins el cotxe, el doctor Humbert Torres contempla silenciós l’edifici on porta el seu fill Màrius; la seva germana Conxita se’ls mira amorosament a tots dos. Només fa quatre dies que van descobrir que Màrius era tísic”
“Vaig compartir amb en Màrius la darrera quinzena d’aquell octubre de 1942. Al Mas també hi havia la Maria Planas, l’amiga que “sap escurçar els camins i omplir d’ocells el camp”, la Mercè Figueras,”humana per llei i espurnejant per joc”, “sempre alegre i hospitalària”, l’esposa i una filla del doctor Riba i la germana Josefina. Hi fèiem una vida senzilla, però intensa d’emocions (...) Mentre li feia companyia, volia que li expliqués, hora per hora, la nostra vida a Montpeller; deia que com més coses sabria més a prop ens tindria i que ens volia tenir molt a la vora, encara que ens separés una frontera”
CANçONS A MAHALTA
1.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar-la nostra pàtria antiga-.
