Esther Hautzig

Novel·la amb tints autobiogràfics que ens explica a través dels ulls d’una nena l’exili forçat de la seva família des de Vílnius a Sibèria durant cinc anys atès que els russos ( 1941) han arrestat la seva família perquè són considerats capitalistes i per tant, enemics del poble. La vida dura que portaran a l’estepa siberiana cultivant patates i treballant a les mines serà suportable gràcies a la unitat , l’escalfor i la bonhomia familiar.

“Va passar al juny del 1941 a Vílnius, una ciutat de l’extrem nord-oriental de Polònia. I jo tenia deu anys i donava totalment per fet que arreu del planeta la gent tenia cura del jardí en un matí com aquell. Les guerres i les bombes s’aturaven a la porta del jardí, passaven a l’altra banda de les parets que el tancaven.(...) Era una gran família, exuberant, atrafegada, afectuosa, i un paradís per a una filla única”

“El 1940, els russos, que llavors eren aliats d’ Alemanya, van ocupar Vílnius. Van confiscar l’empresa de la família i les nostres propietats” (...) Com ens podien detenir si no havíem fet res de dolent? (...)-...sou capitalistes i per tant enemics del poble...sereu enviats a un altre indret del nostre gran i poderós país”

“Sibèria! Sibèria era la fi del món, un punt de no-retorn. Sibèria era on enviaven els criminals i els enemics polítics, un lloc on els càstigs eren increïblement cruels, i on la gent moria com a mosques”

“La major part dels nadius siberians eren descendents dels primers exiliats: els criminals ( durant el govern dels tsars els crims anaven des d’oblidar-se de treure’s la gorra davant d’un superior fins a assassinar-lo), els presos polítics, els serfs que havien fugit i els exiliats voluntaris, aventurers o cosacs que hi havia anat per comerciar. Fossin qui fossin els seus avantpassats, aquests siberiaki nadius tenien una cosa en comú: l’orgull de ser descendents dels primers pobladors. Després de la revolució, durant els anus vint i trenta, hi va haver una gran onada d’exiliats, els kulaks. I sempre que els meus pares no podien decidir qui era qui a Sibèria, invariablement suposaven que era kulak. Tant si l’encertaven com si no, mai no ho vam saber; de fet, la nostra vida era tan limitada que la majoria de persones del nostre entorn eren com figures d’una llanterna màgica, vistes sense cap narració per acompanyar-les”

“A les estepes de Sibèria, la tardor no arriba amb un gran espectacle de fulles enceses; ve amb un gran vent que udola. Va arribar durant la nit al començament de setembre i em va fer tornar boja de por. Vaig pensat en tots els llops de Sibèria que s’havien aplegat allà a la mina per devorar-nos (...) La perspectiva d’un hivern siberià en aquella mina de guix desolada no era precisament alegre”

“L’escola va ser una sorpresa. Enmig d’un grapat d’edificis grisos i monòtons que era Rubtsovsk l’any 1941, allà hi havia quelcom de postal. Parets cobertes de fusta blanca lluent; finestres de vidre net i transparent, ornaments de fusta tallada sota els ràfecs; i, com pertocava a l’orgull de Rubtsovsk, la seva joia de la corona, una tanca de fusta blanca per separar-la de la resta del poble”

“Ens vam amuntegar tots set en una de les dues habitacions. Tot just hi cabien dos nari, i absolutament res més. Vivíem en aquells dos llits: hi menjàvem, dormíem, descansàvem, xerràvem, ens barallàvem, i quan vaig tornar anar a l’escol també hi vaig haver d’estudiar. Però en aquella habitació teníem una gran preocupació:les xinxes”

“El cor d’una noia és indestructible. Tot i passar gana i fred permanent, al país de l’exili, em vaig enamorar per primera vegada” (...) Es deia Xuric. Tocava molt bé la guitarra, cantava bé i de tant en tant em portava un got de llavors de gira-sol”

“Aquella primavera, van tornar a venir els vagons de bestiar, com un riu que no s’acabava mai; aquest cop, el que transportaven eren presoners de guerra alemanys. Havien perdut, a cops, tota l’arrogància de quan feien el pas de l’oca; ara eren una colla d’homes desfets, afamats i malalts. Però per a nosaltres continuaven sent monstres i els odiàvem, tots nosaltres: deportats, russos europeus, siberiaki. Tots en teníem motius; les històries de les seves atrocitats ja eren ben conegudes, llavors”

“El viatge de tornada va començar allà on havia començat tot, a la plaça del poble. Al final de la tardor, quan ja havia començat a bufar el vent i les primeres nevades ja havien cobert les pedres que aquell primer dia eren com brases roents, van convocar els refugiats polonesos en una reunió. Els que quedàvem,és clar. Molts havien mort: de grip i de tifus, alguns de vells, d’altres perquè estaven delicats, d’altres perquè tenien el cor trencat. Els que quedàvem ens vam aplegar com si fos una festa, saludant amics i coneguts amb aquella companyonia especial de la gent que han passat unes quantes coses junts i han sobreviscut. (...) Seria el nostre últim hivern a Sibèria!

“Quan vam travessar la frontera entre Rússia i Polònia cadascú va reaccionar a la seva manera davant d’aquell moment per a nosaltres-històric” (...) I llavors ens vam tornar a posar a cantar fins que ens vam aturar al primer poble de Polònia. En aquell poble, hi havia polonesos que no sabien res de bany de sang. Quan es van assabentar que als vagons de bestiar hi havia jueus, van fer xiulets desagradables, van xisclar, van maleir i van tirar pedres als vagons.
-Quina falta hi féu, aquí?-cridaven. Torneu a Sibèria, jueus fastigosos. Vam deixar de cantar. Recordo que algú del vagó va gemegar:-Un altre cop no, Déu del cel, un altre cop no”