Dietaris dels últims anys de la vida de l’escriptor hongarès Sándor Márai que va escriure entre el 1984 i el 1989, l’any del seu suïcidi, a Califòrnia. Reflecteixen el seu procés d’envelliment, la malaltia i la mort de la seva dona, la seva soledat, el seu llarg exili als Estats Units, els seus records, les seves lectures, els seus pensaments i la seva visió del món.“ Lincoln va dir que, més enllà dels quaranta anys, qualsevol home és responsable de la cara que té. En sentit existencial, és cert: l’home no és aquell que ha nascut, sinó el que d’ell n’esdevé. Ara bé, més enllà dels vuitanta l’home no pot fer res per canviar la seva cara: hi actuen forces contra les quals la personalitat i el coneixement no hi poden fer res”
“Al migdia calor sufocant, al vespre tempesta i fred àrtic. Com si tot s’hagués capgirat. Joc de xifres: tenia quaranta-vuit anys quan vam marxar d’Hongria. Ara els nombres s’han invertit i, del 48 n’ha sortit un 84. Som tan vells com l’època en la qual vivim”
“ Per a qualsevol emigració és un problema existencial fins a quin punt l’emigrant està disposat a assimilar la llengua de la nova comunitat en detriment de la materna. En el cas dels escriptors exiliats això és una evidència, ja que, si es desprenen de la llengua materna i intenten escriure en una altra d’etranya, tallen el cordó umbilical que els uneix a la llengua que els dóna vida i alimenta la seva consciència i el seu talent d’escriptors.. Es poden expressar perfectament idees per escrit en una llengua estrangera, però “escriure”, és a dir crear, només es pot fer en la llengua materna. Jo n’era plenament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig marxar d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès”
“Una gran pau al meu interior i al nostre voltant, i en aquesta pau alguna cosa que es pot anomenar sentiment d’agraïment. Gràcies a Amèrica, on ens va dur finalment el destí, a la costa de l’oceà Pacífic, en aquesta cova acollidora, aquesta bonica ciutat, on no conec ni una ànima i tot allò que detesto queda ben lluny: el “nacionalisme”, el fals patriotisme de pit enfora, l’obstinada arrogància de l’aristocràcia... M’ha quedat la llengua hongaresa, que, més enllà de l’enorme distància, em permet de “retenir-te i quedar-me al teu costat, com un sentinella, en la benefactora llunyania”.Thank you
¿Què pot donar més la vellesa, a banda de l’existència? No res. Comprenc els qui anticipen el final”
“No era conscient de fins a quin punt ella i jo som un. Una coincidència física i espiritual completa. Hem viscut plegats durant seixanta-dos anys; hi ha hagut amor, hi ha hagut ràbia, hi ha hagut tot el que es dóna ineludiblement en una vida en comú. Però que estigués tan unit a ella, no n’era conscient”
“Fa deu mesos que la van treure de l’hospital. Dormo sol. Llegeixo sol. És molt dur. Res no m’uneix a la vida, tan sols la vida mateixa, sense contingut, sense objectiu, sense missió”
“Un escriptor jove. M’explica que està entusiasmat d’haver trobat el “gran tema”, de saber sobre què escriurà. Encara no sap que no existeix cap “gran tema”, que no es tracta de saber què i sobre què s’escriu, sinó sempre i en tot moment: de com s’escriu”
“Cada vegada que em desperto, el regust de la mort a la boca. No s’assembla a cap altre, és com un aperitu cru”
La vellesa. El vell ha de decidir què en fa, de la soledat. Què és millor: estar sol amb un mateix o bé estar sol en societat?. Ara fa més d’un any que visc sol en la meva solitud. No és fàcil, i no es pot dir que sigui “vida”, però és més suportable que la solitud en societat”
“A Hongria es parla d’un canvi de guàrdia. El canvi de guàrdia és el pretext d’un comunista per apartar un altre comunista i salvar així el sistema. Però el comunisme ha fracassat i no és el sistema el que volen salvar, sinó el botí”
“Espero l’ordre d’incorporació a files, no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora”
