diumenge, 26 de juliol del 2009

Joan-Daniel Bezsonoff

Evocació de records de la infantesa i adolescència i reflexions sobre les vivències del present i del passat.

“Un quart de segle després de la mort del Caudillo, els nens del Principat escolaritzats a l’escola de la Generalitat no saben res de les nostres terres catalanes, les que han quedat fuera del reino de España . Només se’n parla en els apartats de dialectologia dels manuals de llengua catalana. Què deu ser dels llibres de text elaborats per als al.lots de les Illes i per als xiquets del País Valencià?

“Quan era petit, em sentia francès i català, català i francès com tots els mainatges de la meua generació nascuts al Rosselló de pares catalans. En el meu cas, era un bri més complex. Si, com a Espanya, hagués portat els dos cognoms, no passava res. El Montalat, tan empordanès, podia compensar Bezsonoff. Què dir del catalanesc Bezsonoff tot sol, amb dues efes. Els emigrats rusos trobaven que dues efes afrancesaven més el cognom que la v baixa com ara. Si el meu avi Mitrofan Tikhonovitx hagués emigrat més tard, em diria Bessonov.
Mon pare és català per part de sa mare, Jeanne Baux i Pujol. Ma mare, catalana de soca-rel:Montalat I Brial.
En aquell temps el Rosselló encara era una terra ben bé catalana i no un apèndix del Llenguadoc”

“Quan era petit, estimava bojament França. Volia ser militar de carrera com mon pare. Sempre havia viscut en ciutats com Briançon i Breisach fortificades per Vauban. Aquell Vauban, que tants historiadors oficials de Barcelona consideren amb tanta indulgència, era un arquitecte genial i un malparit integral. Un soldat del seu temps amb pocs miraments per la vida humana i el patrimoni dels països conquerits (…) A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis-que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España” (…) La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació. Els francesos actuals m’han ajudat molt a deamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXl és el país del penediment històric, dels moralistas de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no acepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua…”

“França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel.lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”

“Quan era petit sabia que el francès es parla als cinc continents. No me’n vanava. Era així. Francòfon de naixement, mai no he considerat estrangers els belgues, canadencs, mauricians i suissos de parla francesa. Per mi, Tintín, els barrufets, Jacques Brel, Georges Simenon, Jean Jacques Rousseau, Robert Charlebois, Zacharie Richard pertanyien a la meva cultura”

“De totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona, llemosina, llenguadociana (…) M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, occità i de català que contribueix als plaers de l’estada”