Herta Müller, guardonada amb el premi Nobel de literatura, narra a través de la veu del personatge Leopold Aubert l'experiència dels alemanys residents a Romania que foren deportats a camps soviètics per fer-hi treballs forçats.El gener de 1945, el general soviètic Vinogràdov exigí al govern romanès, en nom de Stalin, que tots els alemanys residents a Romania treballessin per a la reconstrucció de la Unió Soviètica. Tots els homes i dones compresos entre els disset i quaranta-cinc anys foren deportats a camps soviètics per fer-hi treballs forçats.
La novel.la és el resultat de les converses que l'autora va mantenir amb el seu amic Òskar Pastior, que també havia estat deportat, i altres supervivents del camp de treball. Amb un estil sincopat, el lector s'endinsa en la vida quotidiana d'aquests deportats i descobreix tot l'horror als lager"
"Tot el que tinc, ho duc al damunt. O tot allò que és meu, ho porto al damunt. He portat tot el que tenia. No era meu. O no em servia o era d'algú altre. la maleta de pell de porc era un estoig de gramòfon. El guardapols era del pare. L'abric de ciutat amb la cinta de vellut al coll era de l'avi. Els pantalons bombatxos, de l'oncle Edwin. Les polaines de pell, del veí, el senyor Carp. Els guants de llana verds, de la tia Fini. Sols el xal de seda de color roig vinós i el necesser eren meus, regals del darrer Nadal"
"M'he empaquetat tant i tant de temps en el silenci, que no em puc desempaquetar en paraules. I és que m'empaqueto de manera diferent cada vegada que parlo (...) Aquest xai al coll és el silenci. Hi ha coses sobre les quals no es parla. però jo sé de què parlo quan dic que el silenci al coll és diferent del silenci a la boca"
"Durant la revista, immòbil, assajava d'oblidar-me de mi i no separar la inspiració de l'expiració. i de mirar enlaire sense aixecar el cap. i de cercar al cel una punta de núvol per a penjar-hi els ossos. Quan m'havia oblidat de mi i havia trobat un ganxo al cel, m'hi aguantava fort. Sovint no hi havia núvols, només un blau uniforme com de mar oberta.
Sovint només hi havia una capa de núvols tancada, uniformement grisa.
Sovint els núvols passaven rabents i no hi havia cap ganxo quiet.
Sovint la pluja cremava els ulls i m'enganxava la roba a la pell.
Sovint el fred em rosegava les entranyes.
En dies com aquests el cel em feia girar els ulls cap amunt i la revista me'ls feia girar cap avall:els ossos penjaven tan sols dintre meu, sense suport"
"Des de fa seixanta anys de nit provo de recordar els objectes del lager. Són les coses del meu cofre de nit. D'ençà que vaig tornar del camp, les nits d'insomni són un cofre de pell negra. I aquest cofre és el meu front. Des de fa seixanta anys no sé si no puc dormir perquè vull recordar aquells objectes o a l'inrevès: si m'hi barallo perquè igualment no puc dormir (...) Quan de nit els objectes em visiten i em tallen l'aire a la gola, obro la finestra d'una revolada i trec el cap a fora. Al cel, la lluna és com un got de llet freda, m'esbandeix els ulls. la meva respiració torna a trobar el seu ritme. M'empasso l'aire fred fins que ja no em trobo al lager. Després tanco la finestra i em torno a estirar. la roba del llit no sap res i escalfa. L'aire de la cambra em mira i fa olors de farina calenta"
"Nosaltres no havíem estat en guerra, però per als russos érem alemanys culpables dels crims de Hitler"
"Al menyspreu, un s'hi acostuma. Amb el temps les ordres sonaven com un continu estossegar, com escurar-se el coll, esternudar, mocar-se i escopir..., com llençar gargalls. la Trudi Pelikan deia:
"Sempre hi ha fam.
Com que n'hi ha, ve quan vol i com vol.
El principi causal és obra de l'àngel de la fam.
Quan arriba ho fa amb força.
És d'una gran claredat:
Una palada=un gram de pa.
(...) I arriba el vespre. I tots tornen de la feina. I tots pugen a la fam. És com pujar a un llit quan un afamat es mira un altre afamat. però això enganxa, ho noto en mi, la fam ens puja a nosaltres per dins. Som al llit de la fam. Tots mengem amb els ulls closos. Alimentem la gana tota la nit. L'enganxem a cor què vols amb la pala"
