Biografia exhaustiva del poeta Joan Vinyoli a cura de Pep Solà que ressegueix d'una manera linial i cronològica la vida de l'autor amb documents d'arxiu, diversos testimonis, materials ja publicats i poemes de l'autor."Aquesta descoberta de la natura que havia fet a Santa Coloma i a les Guilleries, el crit de la natura que inicia la seva obra poètica, començarà a adquirir una nova dimensió. Les Guilleries deixaran pas al Montseny i altres serralades interiors, però sobretot als Pirineus. L'afició és tan forta que fins i tot fundà, amb uns quants amics una mena d'agrupament excursionista per a la qual redactaren uns estatuts signats a Barcelona amb data 2 d'abril de 1933.(...) La Guerra Civil estroncarà aquestes activitats, però Vinyoli reprendrà l'excursionisme després de la guerra amb aquests i altres amics, i el "crit de la natura" que havia sentit ja romandrà dins seu per sempre"
"La vida de Vinyoli a Barcelona estava ocupada per l'activitat professional a l'editorial Labor, on feia tasques pròpies d'empleat d'escriptori i posava a la pràctica els coneixements adquirits en els estudis de comerç. Els seus amics estaven matriculats a la universitat i disposaven de molt més temps per a estimular les seves inquietuds culturals. Tanmateix, Vinyoli mai es plantejà d'aturar la seva formació i va procurar sempre de no reprimir els estímuls creatius que el cridaven.(...) I vivia la poesia com una activitat compartida amb els amics, en especial Tomàs Lamarca, Ignasi Agustí, Joan Teixidor i Josep M. Boix"
"Rilke li ensenyava que la poesia no era bàsicament cosa de sentiments sinó d'experiències i que no n'hi havia prou d'expressar emocions, més o menys sentides, per a fer autèntica poesia:calia haver sentit el conflicte vital que es desprèn de l'experiència i, per tant, era necessari haver viscut molta vida. (...) A més, s'afanyà a millorar l'alemany, el qual s'havia iniciat en els Jesuïtes, per poder accedir directament als poemes.(...) El seu arravatament pel poeta de Praga i la llengua alemanya el portaren directament als altres romàntics alemanys"
"La fluixa recepció dels darrers llibres no fou obstacle perquè continués obstinadament la seva aventura personal: un camí que, com dirà el seu fill Albert, ja no tenia retorn"
"El poeta continuava buscant amb obstinació el seu lloc, i no era tan sols el lloc relacionat en l'àmbit més personal o en el de la comunitat literària, sinó el lloc metafísic, el lloc que anhela l'ànima dels poetes.(...) La recerca d'aquest lloc és una constant del viàtic indagatori de Vinyoli.(...) Era el lloc de la pura contemplació poètica on el poeta podia entrar en ressonància lírica amb la resta de les coses i sentir la unitat i harmonia de l'ésser"
"La poètica era una de les obsessions de Vinyoli, que sempre s'havia preguntat per la naturalesa i el poder de la poesia. Ara prenia sentit una de les definicions que va deixar escrites sobre la condició de poeta:
Entenem que és poeta aquell home que té una capacitat acumulada de sentiment, és a dir:que veu totes les coses, siguin fets o del seu interior, amb una intensitat i profunditat superior al comú dels homes i que a la vegada té una facultat i necessitat ineludible de convertir aquest sentiment en una forma verbal capaç de produir en els altres aquella elevació i encantament del cor que és una mena d'anticipat besllum de la beatitud ( felicitat) suprema"
"Vinyoli podia cloure l'obra amb una altra potent constatació que eixamplava l'espiral de la seva particular cosmogonia. En el transcurs de la seva vida i obra, primer havia cregut en el Déu cristià que va conèixer a l'escola i a casa, després el va interpel.lar i va clamar pel seu silenci, i més tard el va transferir i buscar en elements o forces que li van donar respostes vàlides com ara l'amor, la natura, el foc, la nit, el mar o la paraula"
"Vinyoli sempre s'havia sentit bé entre els joves, fins al punt d'arribar a dir que mai havia passat dels dinou anys. (...) El primer d'aquests grups de joves és el que aplegava al voltant dels estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona que havien creat la revista Tarotdequinze. Estudiaven Filologia i tenien un alt compromís social vers el país, (...) Eren activistes i no es conformaven en tenir una ideologia catalanista i d'esquerres, sinó que pretenien vehicular una particular revolta social per via de la poesia. En aquells darrers anys del franquisme, descobriren en l'obra de Vinyoli, com en la de Foix, Brossa i Palau i fabre, una veu diferent, una manera nova i molt autèntica de viure la poesia que trencava amb el model, ja consagrat, del realisme social abandaret per Salvador Espriu i Pere Quart. (...) Lluís Urpinell, un dels fundadors de Tarotdequinze, recorda les visites a l'aviari del Zoo, on Vinyoli, contemplava els flamencs i, davant dels ocells, deia sentir l'autèntic cant primigeni"
"De molts era coneguda, perquè la van poder presenciar, la particular convivència que Vinyoli tenia amb els morts.(...) Segons Vinyoli calia pensar en els morts perquè era una manera de fer-los reviure.(...) Coincideix perfectament amb el testimoni d'Andreu Rossinyol quan reporta el record del dia que, estant amb Vinyoli en una terrassa d'un bar conversant sobre Ferrater, aquest se li aparegué de sobte i quedava absort davant aquella mena d'al.lucinació tot dient:"Té, ara el veig: és allà, al costat de l'arbre. No em diu res, però em mira afectuosament i em somriu".
"La seva paraula, aquesta tendra i solitària cançó de la seva ànima, aquest cant terrible i revelador de la nit del seu cor, romandrà cremant i emetent una llum fulgurant per per il.luminar la fosca del món"
