Aproximació a la personalitat de Stieg Larson a través del testimoni del seu amic Kurdo Baksi, periodista i fundador de la revista antiracista Suartvitt i col.laborador durant cinc anys de Expo, el setmanari que va fundar el seu amic.“A l'inici de la nostra amistat, em vaig adonar del que impulsava l'Stieg: la justícia, independentment de la classe social, sexe, ètnia o orientació sexual M'és impossible dir quantes vegades va dir el següent:Tots tenim el mateix valor
“La relació de l'Stieg amb Expo-i aquí gairebé ens la podem imaginar com una relació entre dos individus-era, sens dubte, plena d'alegria, creativitat, contradiccions i complicacions. Per no parlar d'amor. Eren un grup de periodistes joves i afamats, preparats per abordar grans reptes”
“Alguns pensaven que Expo actuava de forma poc ètica i anava massa lluny en la recerca d'una pretesa xarxa racista. Qualsevol redacció amb objectius importants ha d'estar disposada a rebre crítiques, però el pitjor eren les amenaces. Una revista que dedica tants esforços a investigar sobre el racisme i el neonazisme és inevitable que tingui enemics. A aquestes forces no els agrada gens ser el centre de les notícies. I no dubten a fer servir mètodes brutals”
“-La qüestió-vaig continuar-és saber com s'ha d'actuar quan el periodisme d'investigació es converteix en un tema de vida o mort”
“El mes de novembre sempre ha estat el més important en la meva relació amb l'Stieg. Les qüestions que tractàvem eren d'allò més actuals en aquella època a Suècia, cosa que intensificava les nostres reunions. (…) El 9 de novembre de 2004, estava planejant un seminari que faria amb l'Stieg. Es tractava de l'aniversari de la “nit dels Vidres Trencats”, el pogrom contra els jueus que els nazis alemanys van dur a terme la nit del 9 al 10 de novembre de 1938. És important recordar aquest esdeveniment perquè va ser quan el món va passar per un moment crucial després del qual no hi havia retorn”(...) A les sis de la tarda vaig començar el seminari sense l'Stieg, que era la gran atracció. Hi havia cent persones a la sala de conferències de l'Associació de Formació dels Treballadors: vuitanta eren nazis coneguts”(...) Estava esgotat quan vaig clausurar el seminari de forma brusca a l'hora prevista, les 19'10 hores. Aleshores vaig engegar el mòbil. Eren les 19'16 hores, ho recordo perfectament. Està com gravat a la memòria. Va ser llavors quan vaig sentir el curt missatge de la bústia de veu:-L'Stieg és mort.
Durant més d'una dècada em vaig relacionar amb l'Stieg gairebé cada dia. Vaig estar amb ell durant les seves pitjors èpoques, i vaig poder viure amb ell, i compartir, l'èxit i la felicitat. Malgrat ser onze anys més gran que jo, érem col.legues i amics. A més, es pot dir que ell era el meu cap i jo el seu. L'Stieg és la persona menys pretensiosa que he conegut mai, i l'amistat incondicional que em va demostrar és insubstituïble. Seguint el ritme dels seus enormes èxits com a escriptor, hi ha el perill que la seva lluita obstinada no rebi l'atenció merescuda. Aquesta lluita era una part molt important d'ell, com a persona i com a escriptor. La meva esperança és que jo, amb aquest llibre, d'alguna manera l'hagi pogut descriure”
