Llibre a cavall entre la memòria personal i el retrat de sis amics personals ( Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix)“Del pneumotòrax n' havia sentit a parlar, certament, però fins aleshores no sabia ben bé de què es tractava. De sobte, vaig recordar que se´n feia referència a La muntanya màgica, de Thomas Mann. L´hi vaig dir. “Sí, és clar. Ja no ho recordo, però podria ser. És una gran novel.la, però tot és mitificat. Si la vols tornar a llegir no t´impressionis gaire: en aquells temps moria molta més gent que no pas ara. En tot cas pel que fa a tu, ja ho tenim endegat. Ara, hauràs de fer una llarga temporada de repòs, però tot anirà bé. No pensis en res durant una temporada i descansa, que és el més important. No et podràs examinar, no cal dir-ho, perquè no has de fer cap esforç”
“Conscient de la seva intel.ligència, d´un savoir faire calculat i d´una capacitat d´oratòria convincent, en Manolo preparava amb cura, a través de l' educació en el tracte i en l´afalagament d´altri, les seves intencions dialèctiques. Els ulls, la veu i la gesticulació culminaven el seu afany de captivar l´interès dels interlocutors o dels oients. L´efecte era segur: un tipus de seducció una mica massa elaborat, potser, però infalible.
“ A Hamburg, a Rowholt Verlag, en Gabriel complia un contracte de treball que havia de ser d´un any però que, no sé per quines raons, el va escurçar uns mesos. La feina que tenia encomanada era la de lector i per les seves mans van passar-segons va dir en tornar- centenars de llibres de tot el món, especialment de literatura i assaig. Com que vaig compartir amb ell durant molts anys el comitè de lectura de Seix Barral, puc donar fe que era el millor lector que he conegut mai, tant pels seus interessos particulars, com pels de les editorials amb les quals va col.laborar. El millor testimoni del que dic el donen els textos dels seus informes apareguts en volum, amb el títol de Noticias de libros. Que jo sàpiga, l´edició de documents d´aquest tipus ha estat un fet insòlit en el món editorial, si més no en l´espanyol”
“Amb un estil literari propi, Joan Fuster s´endinsa en les cartes, en els articles de premsa i en els llibres d´aforismes i de pensament, en el vessant de l´humanisme que prové dels clàssics i té com a referència a Montaigne. És l´humanisme sorgit d´un escepticisme sobre la realitat del món, matisat per la saviesa, la ironia i el sentit de la temporalitat canviant. Un Joan Fuster molt proper a tots nosaltres”
