dijous, 5 de novembre de 2009

Amin Maalouf

Una lúcida interpretació del món actual amb propostes per sortir de la crisi moral del temps que ens ha tocat viure.
“Hem entrat al nou segle sense bruíxola. Els primers mesos ja es produeixen esdeveniments inquietants que donen peu a pensar que el món pateix un gran desajust, i en diversos àmbits alhora-un desajust intel.lectual, un desajust econòmic, un desajust climàtic, un desajust geopoplític i un desajust ètic”
“Amb la caiguda del mur de Berlín, un vent d'esperança va bufar per tot el món. La fi de la confrontació entre Occident i la Unió Soviètica s´enduia l´amenaça d´un cataclisme nuclear que penjava damunt els nostres caps des de feia més de quaranta anys. A partir d´aleshores la democràcia s´aniria escampant de mica en mica, ens pensàvem, fins a cobrir la totalitat del planeta(...) Els antics països de l´Est van anar a trucar a la porta de la Unió, i els que no hi van ser admesos ho desitgen encara ara. La Unió Europea no veu quina direcció ha de prendre. ¿ hauria d´erigir-se en una federació comparable a la dels Estats Units d´Amèrica, animada per un “patriotisme continental” que transcendiria i absorbiria el dels països que la componen, i dotada d´un estatus de potència mundial no solament econòmica i diplomàtica, sinó també política i militar? ¿Estaria preparada per assumir aquest paper, així com les responsabilitats i sacrificis que comporta? ¿O s´hauria d´acontentar més aviat per una associació laxa entre nacions geloses de la seva sobirania i continuar sent, en el pla global, una força de suport?
“El món arabomusulmà s´enfonsa cada cop més en un “pou” històric d´on sembla incapaç de sortir; sent rancúnia contra el món sencer: els occidentals, els russos, els xinesos, els hinduistes, els jueus, etc-i per damunt de tot, contra ell mateix. Els països d´Àfrica, tret de comptades excepcions, són pastura de guerres intestines, d´epidèmies, de tràfics sòrdids, de la corrupció generalitzada, de la deliqüescència de les institucions, de la desintegració del teixit social, de l´atur massiu, de la desesperació. Rússia prou feina té per recuperar-se dels setanta anys de comunisme i de la manera caòtica com va sortir-ne; els seus dirigents somien reconquerir el poder, mentre que la població continua desil.lusionada. Pel que fa als Estats Units, després d´haver fet caure el seu principal adversari global, es troben embarcats en una empresa de titans que els està deixant esgotats i desorientats:domar tots sols, o gairebé tots sols, un planeta indomable. (…) El gegant asiàtic encara du a la mà una bruíxola relativament fiable, però s´acosta a tota velocitat a una zona on aquest instrument ja no li servirà de res.
D´una manera o d´una altra, tots els pobles de la terra són dins de la tempesta. Rics o pobres, arrogants o submissos, ocupants i ocupats, estan tots-estem tots- embarcats a la mateixa barca fràgil i naufraguem tots junts. (…) Fins i tot seríem capaços d´aplaudir l´onada devastadora si, en el moment d´alçar-se per engolir-nos, s´empassés primer els nostres enemics”
“A Occident, la barbàrie no està feta d´intolerància i d´obscurantisme, sinó d´arrogància i d´insensibilitat. L´exèrcit americà es planta enmig de Mesopotàmia com un hipopòtam en un camp de tulipes. En nom de la llibertat, de la democràcia, de la legítima defensa i dels drets humans, maltracten, destrueixen, maten. Set-cents mil morts i més tard es retiraran amb alguna excusa vaga. S´hi han gastat prop d´un trilió de dòlars, i segons algunes estimacions dues o tres vegades més, però el país que han ocupat és més pobre que abans. (…) Mentre els Estats Units no convencin a la resta del món de la legimitat moral de la seva preeminència, la humanitat continuarà en estat de setge”
“Estic convençut que la nostra escala de valors ara com ara només pot basar-se en la primacia de la cultura i de l´educació. I que el segle XXl se salvarà gràcies a la cultura o naufragarà”