dissabte, 11 de setembre de 2010

Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica

Els lectors incondicionals de Sergi Pàmies celebrem l'aparició d'aquest nou recull de contes La bicicleta estàtica que aplega dinou relats alguns dels quals presenten elements autobiogràfics i on els personatges pedalen sense anar enlloc.
Recomanaria el primer, Benzodiazepina, on un home estableix una relació amb sí mateix a través del xat; Quatre nits que ens parla del moment en què els seus pares el varen engendrar després de veure la pel.lícula Le notti di Cabiria de Federico Fellini i El mapa de la curiositat on evoca la seva infantesa a l'exili.
“He quedat amb mi mateix d'aquí a dues hores. No em conec personalment però hem parlat molt per xat i, una vegada-per desitjar-nos un feliç any 2008-,per telèfon. No em va agradar la meva veu:una mica nasal i amb una certa presumpció de locutor nocturn. Sento curiositat per saber si serem capaços de mantenir cara a cara les llargues converses que ara compartim de matinada” ( Benzodiazepina)
“Els pares em van engendrar una nit de primavera, després de veure Le notti di Cabiria, de Federico Fellini. Per poder passar unes quantes hores plegats han aparcat el meu germà amb la meva tia. Jo no existeixo ni tan sols com a projecte: els pares són exiliats polítics, tenen més de quaranta anys, creuen que el motor de la història és la lluita de classes, viuen en un estat de provisionalitat permanent, no preveuen ampliar la família i no disposen d'una casa on atendre les urgències amoroses (comparteixen l'apartament amb uns camarades)...Quan vaig assabentar-me que havia estat engendrat sota la influència de Le notti di Cabiria, vaig convertir Fellini en director de capçalera (més encara quan la meva mare em va dir que, si hagués sigut una nena, m'haurien posat Cabiria)…Van passar els anys, fins que, a conseqüència d'una carambola d'atzars premeditats fortuïts, una revista em va oferir escriure reportatges, a mitges amb un amic. Vam accedir-hi perquè aleshores ho acceptàvem tot i vam proposar al director del setmanari un article sobre la crisi dels estudis de Cinecittà” (Quatre nits)
“No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i mig barri per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit” ( El mapa de la curiositat)