La periodista Patrícia Gabancho dóna veu i homenatja en
aquest llibre-reportatge a sis dones que van participar en la defensa de
Barcelona durant la guerra de Successió.
Sis dones de bandera amb noms i cognoms com la reina Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfebüttel,
l’espia seductora Marianna de Copons, la monja còmplice Manuela Desvalls, Maria
Josepa Pignatelli i d’Aymerich, la confident de l’arxiduc, Magdalena Giralt, la
vídua de general Moragues i Maria Àngels Sala, la muller de Joan Kies, cònsol
d’Holanda a Catalunya. Cadascun dels capítols de l’obra incorporen un retrat i
el lector pot anar seguint el fil cronològic de la història des dels moments
previs de la guerra de Successió fins una mica després de la pau de Viena de
1725. L’autora ha comptat amb l’ajut d’historiadors i experts pel que fa a cada
retrat la veu dels quals intercala en una entrevista breu. A l’obra també hi fa
acte de presència el retrat de Santa Eulàlia, patrona i protectora de Barcelona (Capítol lll), i l’explicació de tres novel·les històriques ambientades en
aquest període convuls: La dona a la finestra de Vicenç Villatoro, 1714 d’Alfred Bosch, i Victus d’Albert Sánchez Piñol (capítol
lV). L’epíleg (1714-2014) conté una reflexió molt interessant en què
l’escriptora estableix el paral·lelisme entre els fets històrics de 1714 i
1939. Les boniques il·lustracions de Francesc Artigau incloses en aquest llibre
es podran veure el 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, en una
exposició al Born Centre Cultural.
“Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel va arribar a
la ciutat de Mataró el 24 de juliol de 1708. Estava casada amb l’arxiduc Carles
d’Àustria, a qui no coneixia encara, i aquest era el motiu del viatge: establir
la cort a Catalunya. Ella tenia disset anys. Hi ha un gravat que ens ensenya
l’escena: Elisabet és esvelta, camina molt recta, dues nenes li porten la cua
del vestit. Du una perruca alta, important, té una boca graciosa. El seguici es
confon amb la gent que s’ha aplegat per veure-la passar, però hi ha llances i
penons, i dos cavallers li fan els honors: l’un saluda capcot, i l’altre, amb
el genoll a terra. A l’horitzó hi ha els vaixells anglesos que han transportat
la reina fins a Mataró, una ciutat rica, amb una classe benestant capaç de
subvenir a les despeses, perquè la reina s’hi ha de quedar uns dies, abans de
reunir-se amb el marit. La llegenda diu que se la van menjar els mosquits, fins
al punt de deixar-li la cara com un mapa, cosa que la va tenir confinada fins
que va desaparèixer la inflamació. Malgrat aquest disgust, la reina Elisabet
Cristina seria fidel als catalans per sempre més” (pàg.31)
“Magdalena Giralt, que és a Barcelona aquells pocs dies
que van de l’empresonament a la sentència, demana a través del canonge del Pi,
Joan Valls, de veure el seu marit, però ni tan sols rep resposta. Tot seguit
els béns de Magdalena Giralt són confiscats i ella, tancada un altre cop a
Balaguer i, poc després, a Lleida. El cap del general Moragues ja és ”dintre un
gabiot de ferro/ tot de gairell penjant” per dir-ho en paraules d’Àngel
Guimerà” (pàg.196)
