diumenge, 23 de març de 2014

Yoko Ogawa, La fórmula més estimada pel professor.

Yoko Ogawa (Okayama, 1962) publicà aquesta novel·la l’any 2003, un autèntic fenomen social al Japó d’ençà de la seva aparició. Fins al dia d’avui compta amb milions d’exemplars venuts, una pel·lícula, un còmic i un CD. Ara tenim la sort de poder llegir-la en llengua catalana a cura de les traductores Maite Roig Costa i Yoshiko Sugiyama.
L’obra narra la història d’una mare soltera que treballa com a minyona a casa d’un vell professor de matemàtiques amb problemes de memòria arran d’un accident que va tenir el 1975. A través de la veu narradora de l’assistenta ens endinsem envers les relacions d’afecte, amistat i transmissió del saber que estableix el professor amb el seu fill de deu anys que l’anomenarà “Root” (arrel quadrada). Aquest li anirà desvetllant a poc a poc la seva passió envers la teoria dels nombres i compartirà també l’afició pel beisbol.
Novel·la d’una sensibilitat exquisida amb una prosa molt senzilla que ens estimula a estimar les matemàtiques.
“Té trastorns de memòria, no és que no hi sigui. Podríem dir que les neurones li funcionen amb normalitat, però disset anys enrere se li va espatllar una part del seu cervell i va perdre la capacitatat de recordar les coses. Es va donar un cop de cap en un accident de trànsit. La seva memòria s’acaba l’any 1975” (pàg.15)
“El professor tenia 64 anys i havia estat catedràtic, especialista en la teoria dels nombres” (pàg.20)
“-No existia el 0 des de sempre?
-Qui el va descobrir?
-Fou un matemàtic indi desconegut. Va ser ell qui salvà les matemàtiques gregues de ser cremades en les revoltes dels pagans, va ser ell qui ressucità els teoremes perduts i a més descobrí nous teoremes. Tots els matemàtics de la Grècia antiga pensaven que era innecessari calcular el no-res. Com que no existeix el no-res, tampoc és possible expressar-lo amb nombres. Però hi va haver persones que van donar la volta a aquesta lògica tan raonable. Ell va ser capaç d’expressar el no-res amb un número. Va fer existir la no-existència. No et sembla meravellós?” (pàg.228)

 “Ell sempre va tractar en Root igual que un nombre primer. De la mateixa manera que els nombres primers són primordials per formar tots els nombres naturals, ell pensava que els nens eren els àtoms necessaris i imprescindibles per a nosaltres, els adults. Creia que la seva pròpia existència, aquí i ara, es devia també als nens” (pàg.212)