Si aquest Sant Jordi passegeu a través de les nombroses parades d’arreu de Catalunya o entreu a les llibreries, us picarà l’ullet Els meus pares. Es tracta del text autobiogràfic de l’escriptor francès Hervé Guibert que va aparèixer el 1986 a França. Ara podem llegir-lo en llengua catalana a través de la traducció excel·lent de David Illig, autor també del postfaci. Hervé Guibert (Saint Cloud, 1955 - Clamart, 1991) publicà 28 obres: novel·les, relats, assaigs i articles sobre fotografia, àlbums de fotos, una peça teatral amb Patrice Chéreau i un dietari (Le Mausolée des amants. Journal 1976-1991). Fou també actor i l’autor d’una pel·lícula sobre l’evolució de la Sida (La pudeur ou l’Impudeur, 1992)A Els meus pares, l’escriptor es despulla, en present i en primera persona, als lectors fent un exercici de memòria. A través de la composició fragmentada del text ens submergeix cap els seus malsons pel que fa a les complexes relacions d’amor, odi i traïció envers els seus progenitors amb noms i cognoms reals. No és en va que en una entrevista del 1990 al diari Libération, Guibert declarava: ”La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç, però no hi puc fer res”.
L’estil provocador i suggerent de l’autor ens sacseja la nostra ànima i, al final de la lectura del llibre, ens obre interrogants sobre els complicats vincles que establim amb els nostres parents.
“Llavors la meva mare m’explica per primera vegada, que els nou mesos d’esperar-me van ser els més horribles de la seva vida:va ser el meu pare qui la va forçar a aquell embaràs, després de la naixença dolorosa de la meva germana, i durant aquells nou mesos el seu desig histèric era expulsar-me, es deixava caure per les escales per perdre’m. Quan finalment em van extreure del seu ventre, suplicava: ”Tant de bo sigui mort, tant de bo s’hagi mort!”. Llavors et vaig veure-diu-, tan petit i tot nu, miserable, realment miserable, sobre una taula, i vaig cridar: Aneu amb compte, que caurà!...” La meva mare té els ulls plens de llàgrimes i per distreure la seva emoció pregunto a la Suzanne: ”Què en penses, tu que ets tan flegmàtica, de tot això?” i la Suzanne no em respon a mi sinó a la meva mare:”Crec que al teu fill li acabes de fer una declaració d’amor...”. Llavors la meva mare parla de la relació que ha tingut amb mi, “d’aquesta relació que era...” i dubta a trobar un mot per qualificar-la. La Louise, que ha callat fins llavors, diu:carnal?...” La meva mare protesta vagament, la Louise diu:”Però carnal no vol pas dir necessàriament una història de sexe”, i jo dic que en efecte, que trobo el mot molt bonic, molt fort. Llavors dic a la meva mare:”Tenies por que caigués de la taula, però el meu cos em pertany totalment, fins als límits on el pugui dur, i no tens cap dret a identificar-te amb el meu sistema nerviós; si aquest cos jo demà el vull deixar caure, però des d’una finestra, no hi tindràs res a dir...” M’adono ara de la duresa terrible d’aquests mots. A continuació dic a la meva mare:”No imagino res de més cruel que tenir un fill” (pàg.127)
