“L’àvia Maria m’està buscant ansiosa pel pati, no sigui
cas que m’equivoqui d’escala o de pis i vagi a trucar a casa de qui sap qui. Podria passar que em perdés dins la complicada numeració de blocs i de pisos,
no trobés l’adreça, me’n tornés i em refredés. Podria ser que em fes mandra
tornar a trucar-li, tornar-hi a quedar, tornar a buscar l’adreça. La fatalitat
dels laberints soviètics i de la vida russa podien arrabassar-li un llogater
amb la intenció d’estar-s’hi un parell de mesos, fins al final de l’hivern; si
fa no fa, fins després del desglaç, no més enllà. No vull que la calorada
m’enxampi omplint bosses i fent trasllats. Però, mentre la soferta àvia Maria
em busca, tu m’has obert la porta de l’apartament 523 del 24 de Kutuzovski i
m’has somrigut” (pàg.27)
“No t’ho diguis, Llibert, que estàs sorprès. De debò que
estàs perplex i desbordat per la realitat que estàs vivint? Que t’empatolles!
Sempre has desitjat ser pare! Si no, no estaries establint ara mateix aquest
diàleg-monòleg amb tu mateix, mentre tots dos, l’Alioixa i tu, resseguiu la
riba del Moskova i recordeu el dinar d’ahir amb els amics i entre les datxes.
Va ser un dia càlid i harmònic, d’amistat i d’estimació, de tot allò que més
t’agrada. L’Alioixa, per primer cop, et va dir <>, i ara fa
uns moments ha fet una declaració de fill i hereu posant-hi un veí de
testimoni. Ets pare i fa temps que t’ensumaves que la vida et revelaria la
manera d’arribar-hi” (pàg.54)
