dijous, 8 de gener de 2015

Francesc Serés, La pell de la frontera.

Aquesta és la darrera obra de la trilogia que complementa i tanca el cicle de llibres de cròniques (La força de la gravetat, 2006 i La matèria primera, 2007) de Francesc Serés (Saidí, 1972). En aquest cas l’autor enfoca la seva mirada objectiva envers la immigració africana i de l’Europa de l’Est que intenta sobreviure en l’àmbit territorial de El Segrià i la Franja. A través de les múltiples històries que tenen com a protagonistes aquestes persones senzilles, l’autor s’interroga a ell mateix sobre l’impacte de la immigració en l’indret on va néixer i créixer: un paisatge humà totalment transformat. Ens planteja al mateix temps molts interrogants als lectors. Mirada objectiva, dèiem, perquè l’escriptor, prèviament, i durant molts anys, va fer moltes entrevistes a tothom no només als immigrants sinó també als pagesos, caminant, en cotxe, en bicicleta o en moto per tal d’entendre la història dels altres i la pròpia, que també és la nostra en aquesta petita part de Catalunya que fins ara ningú no n’havia parlat amb tanta claredat, sensibilitat i sense sentimentalisme de cap mena. Protagonistes de carn i ossos que han vingut a treballar: algerians, senegalesos, gambians, malians, togolesos, mauritans, ucraïnesos, romanesos...o, millor dit, com remarca molt encertadament en Mbie: “Nosaltres no som negres, no som gambians o senegalesos o guineans, tots tenim noms i cognoms, pare i mare, una casa i una vida. No som una massa. (pàg.122). Persones que malviuen a la intempèrie voltats de filferros, matalassos per terra, parets caigudes enmig de plàstics com podem veure a través de les múltiples fotografies que acompanyen aquest llibre. Manca de seguretat d’aquests africans semblant a la nostra arran de la crisi econòmica que apunta a una conclusió molt clara com ens remarca Francesc Serés: “De Mali a Alcarràs, la distància és mínima. Demà podem ser nosaltres, els que carreguem les canyes, i també portarem un núvol de mosquits que no ens deixaran viure” (pàg.74). Obra testimonial al llindar entre la narració i el periodisme molt ben escrita que aconsello a tothom. Un llibre amb majúscules.