dimecres, 14 de gener de 2015

Dario Fo, Lucrècia Borja: la filla del papa.

Les intrigues i els escàndols del llinatge dels Borja protagonitzades pel papa Alexandre VI i els seus fills il·legítims: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofre, han generat milers i milers de pàgines més o menys documentades d’ençà del Renaixement fins als nostres dies. Fins i tot, se n’han fet pel·lícules, òperes i, darrerament, dues sèries televisives. El premi Nobel Dario Fo (Sangiano, Itàlia, 1926) s’ha endinsat envers la figura de Lucrècia a través de la seva biografia novel·lada explicada en present històric, amb un ritme teatral i amb pinzellades d’ironia. L’obra està molt ben documentada amb notes a peu de pàgina i conté moltes il·lustracions. Va aparèixer l’any passat a Itàlia i ha tingut molt ressò com ho palesa el fet que el llibre ha estat traduït a moltes llengües entre les quals en català a cura d’Enric Salom. L’aspecte novedós de l’escriptor italià rau en el fet de subratllar les virtuts d’aquesta dama del Renaixement italià, culta i refinada que estimava l’art, la poesia i el teatre alliberant-la dels clixés i infàmies que els biògrafs han fet circular al llarg de tots els períodes històrics. L’autor reestableix la dignitat d’aquesta dona rica, forta, anticonformista, desafortunada, filla d’un papa, tres voltes casada, un marit assassinat i que morí als trenta-nou anys de part. Dona en majúscúles, molt intel·ligent que s’adonà ben aviat que constituïa una peça del joc polític de son pare del qual desconfiava i la utilitzava a través dels casaments planificats. Dario Fo ens mostra una Lucrècia que patí i lluità per afirmar la seva personalitat i la seva independència de les intrigues de la Cort papal. Les pàgines més belles i reeixides segons el meu parer són les de la segona part de l’obra quan ella esdevingué duquessa consort del Ducat de Ferrara i voltada d’humanistes locals, la descripció dels magnífics balls de màscares, el seu coratge quan es convertí en la governant absoluta del Ducat i organitzà i pagà un exercit per ajudar son germà, la seva relació afectuosa amb Ercole d’Este, el seu sogre, o quan fundà un convent de dominiques per ajudar els pobres. Dario Fo ret homenatge amb aquesta darrera obra a Lucrècia Borja i a Franca Rame, la seva esposa, una actriu de teatre, i escriptora feminista que finà l’any passat i prop del seu traspàs pronuncià aquests mots: “Ma quello che vorrei continuare a dire alle donne, anche dopo la mia morte, è di non perdere mai il rispetto di se stesse, di avere dignità. Sempre”. Heus ací, doncs, la dignitat recuperada de Lucrècia Borja, la filla del papa Alexandre Vl.