dimarts, 3 de febrer de 2015

Carles Casajuana, Les lleis del castell: notes sobre el poder.

En aquests moments convulsos de la política en què vivim immersos, és molt recomanable la lectura d’aquest llibre que va obtenir el premi Godó de Reporterisme i assaig periodístic l’any 2014. Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) coneix i ha observat de ben a prop el poder al llarg de la seva dilatada carrera diplomàtica. Durant un temps, fins i tot, fou assessor internacional del president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. El llibre és el resultat de les notes que l’autor anava escrivint a partir del 1990 al voltant del concepte del poder com ens remarca al pròleg. Carles Casajuana dissecciona amb elegància i des de molts punts de vista els seus mecanismes a partir dels protagonistes que l’exerceixen: els polítics.Tot un ventall temàtic va desfilant a través de cada capítol: la vanitat del polític a partir de tots els rituals que l’acompanyen establint un paral·lelisme clar amb el món de l’espectacle i els actors; l’adulació, les complicitats, l’oratòria, la veritat i la mentida, la burocràcia i el protocol, la relació amb els mitjans de comunicació, el desig de reconeixement, les circumstàncies en què li ha tocat governar, les virtuts necessàries d’un bon líder, l’abnegació, les amargors internes i la transformació de la seva personalitat, etc. Anàlisi lúcida, ben escrita i molt clara amanida amb molts exemples i referències d’altres escriptors com Maquiavel, Montaigne, Orwell, Ortega y Gasset, Josep Carner i Kafka del qual hi ha al·lusions al títol: “En el fons, tots s’identifiquen en algun moment amb el desconcert del protagonista d' El castell, l’agrimensor K. El poder és a tot arreu i enlloc. És un flux imperceptible, una força misteriosa que ningú pot agafar, indefinible per la seva complexitat, que circula pel govern, per les institucions públiques, pels mitjans de comunicació i pels centres de decisions econòmiques, sense que ningú sàpiga on resideix exactament, sense fixar-se fermament enlloc. És difús, indefinit, i emmarca i orienta les accions i decisions de tots sense deixar-se capturar per ningú” (pàg.71). En el capítol “Orfes” trobo interessant la reflexió que fa l'autor quan comenta que el poder, al cim, és sempre una forma d’orfandat: ”No és del tot casual que hi hagi un nombre elevat de dirigents que van perdre un dels pares ben joves. Barack Obama amb prou feines va conèixer el seu pare, que es va divorciar de la seva mare quan ell tenia dos anys, només el va visitar una vegada, quan en tenia deu, i va morir quan ell en tenia vint-i-un. Bill Clinton és fill pòstum. El seu pare va morir tres mesos abans que ell naixés. El pare de Nicolas Sarkozy va abandonar la família quan Sarkozy tenia cinc anys. Churchill va perdre el pare, amb el qual a penes tenia relació, als vint anys. El pare de Hitler va morir quan el futur führer en tenia tretze. El pare de Stalin, alcohòlic, va abandonar la família quan Stalin era un adolescent, igual que el pare de Franco, que va abandonar la seva quan el futur dictador tenia quinze anys. El pare d’Adolfo Suárez va abandonar la família quan el futur president tenia tot just vint anys. Tony Blair va perdre la mare quan encara estudiava; abans, el seu pare havia patit un atac de feridura que el va incapacitar. Manuel Azaña era orfe de pare i mare des de la infància” (pàgs. 162 i 163).