Jaume Benavente (Barcelona, 1958) és llicenciat en Belles
Arts i autor d’una quinzena d’obres de diferents gèneres literaris: novel·la,
narrativa de viatges, novel·la juvenil, poesia i teatre. Ha rebut diversos
guardons entre els quals cal destacar el premi Pin i Soler de narrativa el
2006, amb Llums a la costa.
Nocturn de
Portbou és
una novel·la molt ben trenada que enganxa el lector des de les primeres
pàgines. Amb un bon domini del temps narratiu, el narrador protagonista, un
pintor jove, solitari i malaltís evoca la història d’uns personatges enigmàtics
que conegué vint anys enrere des del vestíbul de l’estació de Portbou, a
començaments del segle XXl. Passat i present s’encavallen per mostrar-nos la
psicologia dels Kodály, una família ben misteriosa formada per en Janós, un
intel·lectual hongarès d’origen jueu, Sofia Duran, la seva muller, marcada per
la desaparició del seu fill Ferenc i l’Alma,
la seva filla, que excel·leix envers el món dels escacs. La novel·la està
estructurada en tres parts i reïx pel que fa al detallisme amb què l’autor
descriu els espais: el port de Barcelona on sura un vaixell mig enfonsat, les
pensions escrostonades on viu la Sofia Duran quan retorna a Barcelona fugint d’Hongria, Budapest i els
seus aiguamolls, l’arquitectura dels seus edificis, els parcs, el castell de
Buda i els seus carrerons i, sobretot, Portbou, cruïlla de camins amb
connotacions simbòliques. L’obra està farcida de referents culturals literaris (l’obra
de Walter Benjamin), històrics (la revolta hongaresa del 1956), cinematògràfics ( Rossellini), musicals (Bill Evans, Frank Sinatra), i, sobretot, artístics al
voltant d’un gravat antic Vista parcial
de la ciutat amb passejants i carruatge de Peter Heym que posseeix Marcel
Bosom, un altre protagonista clau en aquesta novel·la que resoldrà el
trencaclosques de les diferents trames de l’obra.
“Quin és, doncs, el meu lloc? Probablement, un que només
existeix per a mi. No té nom, és clar que podria dir-ne Portbou, el meu
Portbou, no les cases concretes que hi ha al voltant de l’estació, ni la badia,
ni els turons. El punt de fuga de Walter Benjamin, però també de la Sofia, d’en
Marcel o de mi mateix. Una metàfora, un paisatge mental. Fictici? No ho crec
pas, no en el sentit en què utilitzem la paraula. Per a mi, la ficció és
realitat, almenys en la mesura que m’ajuda a viure. Si alguna de les persones
en les quals he pensat durant aquestes hores, en aquesta estació, no fos sinó
una forma de ficció, meva o d’algun dels meus fantasmes, això no la faria menys”real”
per a mi. Fins i tot, si al mateix poble, l’estació, les hores que he passat
aquí no existissin sinó dins meu, si no fossin res més que una il·lusió o
alguna forma de somieig, quina importància tindria?" (pàg.195)
