dilluns, 23 de febrer de 2015

Jaume Benavente, Nocturn de Portbou.

Jaume Benavente (Barcelona, 1958) és llicenciat en Belles Arts i autor d’una quinzena d’obres de diferents gèneres literaris: novel·la, narrativa de viatges, novel·la juvenil, poesia i teatre. Ha rebut diversos guardons entre els quals cal destacar el premi Pin i Soler de narrativa el 2006, amb Llums a la costa.
Nocturn de Portbou és una novel·la molt ben trenada que enganxa el lector des de les primeres pàgines. Amb un bon domini del temps narratiu, el narrador protagonista, un pintor jove, solitari i malaltís evoca la història d’uns personatges enigmàtics que conegué vint anys enrere des del vestíbul de l’estació de Portbou, a començaments del segle XXl. Passat i present s’encavallen per mostrar-nos la psicologia dels Kodály, una família ben misteriosa formada per en Janós, un intel·lectual hongarès d’origen jueu, Sofia Duran, la seva muller, marcada per la desaparició del seu fill Ferenc i l’Alma, la seva filla, que excel·leix envers el món dels escacs. La novel·la està estructurada en tres parts i reïx pel que fa al detallisme amb què l’autor descriu els espais: el port de Barcelona on sura un vaixell mig enfonsat, les pensions escrostonades on viu la Sofia Duran quan retorna a  Barcelona fugint d’Hongria, Budapest i els seus aiguamolls, l’arquitectura dels seus edificis, els parcs, el castell de Buda i els seus carrerons i, sobretot, Portbou, cruïlla de camins amb connotacions simbòliques. L’obra està farcida de referents culturals literaris (l’obra de Walter Benjamin), històrics (la revolta hongaresa del 1956), cinematògràfics ( Rossellini), musicals (Bill Evans, Frank Sinatra), i, sobretot, artístics al voltant d’un gravat antic Vista parcial de la ciutat amb passejants i carruatge de Peter Heym que posseeix Marcel Bosom, un altre protagonista clau en aquesta novel·la que resoldrà el trencaclosques de les diferents trames de l’obra.
“Quin és, doncs, el meu lloc? Probablement, un que només existeix per a mi. No té nom, és clar que podria dir-ne Portbou, el meu Portbou, no les cases concretes que hi ha al voltant de l’estació, ni la badia, ni els turons. El punt de fuga de Walter Benjamin, però també de la Sofia, d’en Marcel o de mi mateix. Una metàfora, un paisatge mental. Fictici? No ho crec pas, no en el sentit en què utilitzem la paraula. Per a mi, la ficció és realitat, almenys en la mesura que m’ajuda a viure. Si alguna de les persones en les quals he pensat durant aquestes hores, en aquesta estació, no fos sinó una forma de ficció, meva o d’algun dels meus fantasmes, això no la faria menys”real” per a mi. Fins i tot, si al mateix poble, l’estació, les hores que he passat aquí no existissin sinó dins meu, si no fossin res més que una il·lusió o alguna forma de somieig, quina importància tindria?" (pàg.195)