dissabte, 24 de novembre de 2007

Claudio Magris

Monòleg poètic d´una dona que repassa des de la seva estada en una Casa de repòs la seva relació pluridimensional amb el seu home, un poeta.

"Des que sóc aquí, si he de dir la veritat, he sentit comentar que s´ha tornat insuportable, ploramiques i pretensiós; demana ajut a tothom i no escolta ningú i pretén que se l´escoltin i que l´admirin només perquè no sap quina tecla tocar. Però si jo hi fos..."

" no sóc una flor que es cull, deia ell, sinó una flama que escalfa el cor o que el crema, un vi aspre i dolc que li feia passar la set i que amb cada glop li deixava una gran cremor, un gran estiu..."

"Tu sabies que la poesia no és mai només teva, igual que l´amor, sinó que és de tothom"

"(...) quan baixaves a la nit fosca del meu ventre retrobaves la teva claredat, la teva llibertat i seguretat. Com a la gruta marina de la nostra illa, deies; et capbusses a les tenebres i et trobes en una meravellosa llum blava"

"un cop entres a la Casa finalment veus la veritat de cara, no pas velada, reflectida i deformada, emmascarada i maquillada com es veu a fora, sinó directament, cara a cara"