dimarts, 20 de maig del 2008

Donna Leon

El comissari Brunetti ha de resoldre un nou cas de molta actualitat que té com a escenari com és habitual la ciutat de Venècia.

"Quin era el llibre del qual sempre parlava Paola quan feia classe de Dickens? ¿Londres Noséquè i el Noséquè de Londres? Brunetti havia quedat parat la primera vegada que n'hi havia llegit alguns fragments (...) El pensament li va volar cap a aquells passatges mentre llegia els informes dels treballadors socials que havien visitat el campament zíngar als afores de Dolo on vivia la família Rocich. L'habitacle familiar era una rulot de 1979 de la qual no existien documents de propietat. I aparentment tampoc no tenia cap mena de calefacció"

"Brunetti va llegir de punta a punta tots els informes d´arrest dels pares, llavors va passar als documents referits als fills. Tots tres eren coneguts dels serveis socials. Com que havien nascut a Itàlia, sobre l'edat no hi havia dubtes. La més gran, Xènia, tenia tretze anys; el noi, Dusan, dotze. La nena morta, Ariana, en tenia onze"

"Durant els minuts següents, Calfi va llistar les desgràcies de la família Rocich, o almenys de la versió d´aquestes desgràcies que li havien facilitat a ell. Tots havien estat, en un moment o altre, víctimes de brutalitat. Fins i tot la dona havia rebut cops de la policia, a Mestre, un ull de vellut i esgarrapades de consideració als dos costats del coll. Els nens havien patit persecució a l'escola i tenien por de tornar-hi. El mateix Rocich no podia trobar feina enlloc"

"L'única prova tangible que tenia respecte al fet que la nena no havia caigut tota sola mentre fugia de l´escenari d'un robatori era el testimoni d´un nen que assegurava que, la seva germana, l'havia matada l'home tigre"

"Dos dies més tard, van enterrar Ariana Rocich, a San Michele, dins una sepultura pagada pel comune de Venècia. Ningú no sabia del cert la religió de la nena, així que les autoritats van decidir fer-li un enterrament cristià. Brunetti i Vianello van assistir-hi i cada un havia encarregat una corona esplèndida, les úniques flors que hi havia sobre el fèretre. (...) Quan el capellà va acabar la lectura, es va girar cap als dos homes drets: no hi assistia ningú més"