diumenge, 29 de setembre de 2013

Sergi Pàmies, Cançons d'amor i de pluja

Cançons d’amor i de pluja, el darrer llibre publicat de l’escriptor Sergi Pàmies, aplega vint-i-sis contes estructurats a partir de quatre històries d’amor. L’element autobiogràfic -la mort dels progenitors- fa acte de presència a cinc narracions: Dos cotxes mal aparcatsIncineracióBufandaEl nínxol i Tornar a casa a peu. La mèmoria dels pares i de dos oncles contrasten amb la generació més jove, els fills de l’autor i néts dels finats. A banda de la reconstrucció de la memòria familiar, el lector també hi trobarà tot un mosaic d’altres temes: l’homenatge al radiofonista Luís Arribas Castro. Don Pollo ( Senyor Pollastre), la reflexió càustica sobre el món actual (La clau del sonAutobiogràfic), el joc lingüístic (El Temps), l’ofici d’escriure, la crítica als cànons literaris i àdhuc als premis... Els contes presenten una gran brevetat així com tot el recull. Brevetat acompanyada d’una gran densitat amb el recurs sovintejat de la ironia. Requereixen una lectura pausada perquè cap mot hi és sobrer. Narracions intenses que no deixen indiferent al lector.
“Al nínxol hi són enterrats tres germans:L’Antonio (el gran), el Gregorio (el mitjà) i el Joaquín (el petit). Havien nascut a Tauste, Saragossa, i estaven units, a més de per l’elegància, per la política. L’Antonio era un sindicalista que, el tercer dia de l’alzamiento, va morir assassinat. El Gregorio-el meu pare-era un dirigent comunista que va viure la guerra, l’exili, les presons i la clandestinitat. L’any 1939, el Joaquín va ser empresonat pels nazis (<>, explicava somrient). Va passar gairebé sis anys als camps de concentració de Mauthausen i va sobreviure sense renunciar ni a les seves idees ni a un sentit de l’humor frívol i cafre (una prova:dos dies abans de morir, en comptes de reclamar la presència d’un capellà o d’un notari, va demanar un parell d’ous ferrats) (El Nínxol, pàg 130)
“Durant els dies que passem plegats, compartim una harmonia equilibrada. Més enllà de la desorientació pròpia dels noranta-dos anys, la mare actua amb naturalitat, sense caure en rebequeries. A més de celebrar-ho, me n’aprofito. Asseguts al jardí, li pregunto per allò que mai no ha volgut explicar  (quan els meus germans i jo l’hi preguntàvem, adoptava el rictus d’escriptora professional i responia: el que vulgueu saber ho trobareu als meus llibres (Dos cotxes mal aparcats, pàgs 19 i 20)

 “En realitat, a l’escriptor li agradaria respondre que, més que misogínia, el que potser amaga aquesta conducta deu ser una incapacitat misantròpica per entrar en el món dels altres, també en el de les dones. Perquè, en general, intenta parlar del que coneix. I quan a la vida extraliterària ha aconseguit entrar-hi, en el món de les dones, ha descobert que, per no decebre-les, havia de canviar, i que canviar hauria suposat renunciar a bona part d’allò que, conscientment o inconscientment, li havia permès-encara no sap com-d’entrar-hi” (El Col·loqui, pàg 61)