Vicent Andrés Estellés, Animal de records

Coincidint amb la celebració de l’any Vicent Andrés Estellés, Edicions Bromera acaba de publicar Animal de records que recull tres obres de caràcter biogràfic d’aquest gran poeta del País Valencia: Quadern de Bonaire (1985),Tractat de les Maduixes (1985) i La Parra Boja (1987). Cadascun d’aquests tres llibres esdevé una crònica personal “una sèrie capriciosa, vària de les meues memòries” tal com ens remarca l’autor. El punt de partença del procés de composició d’aquesta trilogia memorialística es produí arran de la seva jubilació en què l’escriptor va sentir la necessitat d’ordenar els seus records. El lector s’endinsa a poc en els seus orígens familiars, els problemes de l’adolescència, la influència de les seves lectures, l’erotisme, l’amor, l’ofici d’escriure,els seus viatges,els personatges de la cultura catalana que va conèixer i estimar (Josep Maria Llompart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor), el vincle afectiu amb Mallorca, la gastronomia valenciana, les seves malures... Un enfilall de vivències amb un estil molt amè que palesen la vessant més intimista i humana del poeta amanida a vegades amb un gran sentit de l’humor.
 

“Vaig nàixer en un poble, Burjassot, més aviat petit, d’una abundant demografia i situat molt a prop de València-cosa de quatre o cinc quilòmetres-. El camí que, des de València, va a Burjassot, sembla que el va inaugurar, quan era governador civil de València, el senyor Ramón de Campoamor, el poeta asturià” (pàg 14)

“El meu pare era analfabet. Mentre jo pugnava per fer les correcccions, ell, el meu pare, era al meu costat, a la taula del menjador. Em mirava, jo crec que amb un cert orgull” (pàg.21)

“Parlant per experiències pròpies, i sense voler, si de cas, dogmatitzar, és a dir generalitzar, fou pitjor el temps de la postguerra que no el de la guerra” (pàg.23)

“No m’agradaria gens de molestar ningú; m’estimaria més de fer, en termes generals, el meu camí per la vida sense ser advertit per cap persona. Voldria ser una ombra en un mur, passar desapercebut” (pàg.93) “Jo no passe de ser allò que se’n diu un aficionat a escriure. He publicat uns llibres de versos, això és cert i és greu, i en demane perdó. Aquest perdó, dubte moltíssim que em siga concedit. Potser em caldria anar en peregrinació a Santiago de Compostel•la per tal d’aconseguir una mena d’amnistia general per la publicació de tant volum” (pàg 207)

“Em recordava molt d’aquests esborranys:“De vegades-Canes, Londres, Amsterdam, Hamburg, Salzburg...-em varen acompanyar, barrejats amb altres coses, a la maleta” (pàg 267)