“Un bon llibre,
Marcus, és un llibre que et sap greu que s’acabi” (pàg 677). Efectivament, el
lector també té aquesta sensació en acabar de llegir la novel·la del ginebrí
Joël Dicker (premi Goncourt 2012).
Es tracta d’una
novel·la policíaca de 31 capítols amb 31 consells que dóna en Harry, l’escriptor-protagonista,
a en Marcus, el seu deixeble, perquè esdevingui
un bon escriptor. A banda de la trama
policíaca, amb un crim per resoldre i una estructura ben travada a partir de la
superposició de tres plans temporals ( 1975, 1998, 2008), el llibre permet
moltes altres lectures. Hi trobem una reflexió molt aprofundida sobre l’ofici d’escriptor,
les misèries del món editorial, la crítica sobre la difusió del llibre als
mitjans de comunicació, l’amistat... Tot plegat explicat amb un llenguatge
planer i amb uns girs inesperats pel que fa a la conducta dels personatges.És un
llibre molt recomanable per llegir a l’estiu.
“Algú que
estimava la Nola i que no podia suportar la seva relació amb en Harry? ¿Algú
que sabia que fugia de casa i que, incapaç de dissuadir-la, va estimar més
matar-la que no pas perdre-la? ¿És una hipòtesi que s’aguanta, no?” (pàg 213)
“El pànic de la
pàgina en blanc l’anava envaint per moments, fins al punt de fer-lo dubtar que
aquell projecte tingués ni cap ni peus: acabava de sacrificar absolutament tots
els estalvis per llogar aquella imponent casa a la vora del mar fins al
setembre, la casa d’escriptor amb què havia somiat sempre,¿però quin sentit
tenia jugar a ser escriptor si no sabia què escriure?” (pàg 139)
“Els escriptors
viuen la vida més intensament que els altres, crec jo. No escriguis en nom de
la nostra amistat, Marcus. Escriu perquè és l’única manera que aquesta cosa
insignificant que s’anomena vida
sigui una experiència valuosa i gratificant” (pàg 280)
“En la nostra
societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts,
gratacels i imperis. Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració
són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és l’empresa més gran i més
difícil” (pàg 289)
“-Tu pensa, Marcus,
el que costa només un punt de publicitat al metro de Nova York. Una fortuna.
Pagues molts diners per un cartell que té una vida limitada i que només veuran
un nombre limitat de persones: han de ser persones que siguin a Nova York i que
agafin aquesta línia de metro en aquesta parada en concret en un espai de temps
determinat. En canvi ara n’hi ha prou de suscitar interès de la manera que
sigui, de crear el buzz, com en
diuen, de fer que es parli de tu, d’esperar que la gent parli de tu a les
xarxes socials: llavors accedeixes a un espai publicitari gratuït i il·limitat.
Hi ha gent arreu del món que sense adonar-se’n s’encarrega de fer-te publicitat
a escala planetària. Els usuaris de Facebook són simples homes anunci que
treballen gratis” (pàg 544)
